Una vella tentació, la gamberrada: Cop de martell i on hi havia una perla ara n´hi han vint-i-cinc. També es pot parlar de la bipolaritat eterna del proces de creació-destrucció, i fer-ne una explicació que sembli profunda. Cadascú que trii.
Aquest penjoll va tenir una raresa. Com que la idea era de “dues cares” papallones darrera papallones, implicava treballar totes dues. Vol dir, d´una banda que qui el porta -la Charo- va triar quina cara li agradava mes que es veies. I d´un altra, com es pot apreciar, la foto també va ser força complicada de fer, no gens conseguida, i gairebé necessita manual d´instruccions.
Potser ja es hora que les posi al blog. Aquestes polseres son fetes amb un sistema de motllo i premsa, Aquesta primera tanda va ser per les meves amigues del grup dels minyons escoltes i alguna altra amiga.
Jordi Vidal Gallifa 