PeƧa espumada d’argent que incorpora un parell d’òpals.
Per tal d’enriquir el conjunt, el collaret que sustenta el penjoll estĆ especialment cuidat, amb tub de malla tambĆ© d’argent, farcit amb un teixit de seda de to rosat.
Vaig comprar aquests minerals, dos trossos, en el mercadet setmanal de Santa Coloma de Queralt. Fan formes geomètriques, cúbiques, però no sé com es diu la pedra. El venedor no en tenia tampoc ni idea.
Un dels dos trossos el vaig trencar per tal d’obtenir trossets mĆ©s petits, aptes per arracades. L’altre el vaig jugar amb una peƧa de plata de formes indeterminades obtinguda fonent restes.
Vull posar en relleu aquestes arracades, que són, quant a disseny, summament modestes, no sé si fins i tot antiquades, no tenen res de particular en aparença, però les hi tinc un particular afecte.
Tot el que coneix una mica com treballo sap de la meva afició a barrejar tĆØcniques, i a aprofitar maneres de treballar i materials d’una determinada tĆØcnica per aconseguir algun resultat amb una altra que no tĆ© res a veure.
En aquest cas, la base Ć©s de porcellana, encunyada amb el motiu floral, i aquĆ ve la singularitat, el llampant color vermell que va en l’encunyat estĆ fet amb esmalt, en una ulterior cocció al forn, un cop el procĆ©s de coure la porcellana estava acabat.
Aquest Ć©s un marc de paret d’uns 20 x 30 centĆmetres, amb textures i amb diversitat d’elements.
Van confluir diverses intencions, sense massa sentit: aprofitar unes llesques d’alabastre massa grans per joieria, exhibir unes calcomanies que m’havien regalat i m’agradaven molt, i no saber gaire que fer amb totes dues coses. Amb una mitja idea vaig tramar això, aquest va ser el resultat.
Amb aquesta recreació de targetes antigues, he muntat la nadala d’aquest any, amb la qual vull, a mĆ©s de felicitar-vos, tambĆ© recordar un costum feliƧment perdut. De quan tants professionals i treballadors depenien de la propina que els feien en cada casa on trucaven a felicitar les festes, per poder tenir aixĆ una paga de Nadal.
Amb aquest panell vaig participar en l’exposició colĀ·lectiva dels alumnes del curset de porcellana de fa prop d’un any, en la que vam presentar els treballs fets durant el curs
Organitzada pels alumnes, la vam fer a La Cantina de la Nau Bostik, on va estar cosa d’un mes, i poc desprĆ©s, amb menys participants, vam repetir al Casal de Gent Gran de Roquetes.
Tot i que cronològicament Ć©s anterior a diverses coses que ja he publicat, en mirar enrere, n’he volgut deixar constĆ ncia a la web, ja que tant la qualitat dels companys i mestre del curs, com la realització de la mateixa exposició van ser experiĆØncies molt enriquidores.
Aquestes peces són d’elaboració conjunta amb la Arrate. Encara que descartades de comĆŗ acord per La dissenyeria de joies, i ni tan sols muntats els ferratges, vull compartir-les, senzillament perquĆØ les trobo molt boniques, per mĆ©s que siguin fruit d’un producte comercial pensat per crear aquest efecte, i que en conseqüència deuen ser relativament corrents al mercat.
En uns anys d’increment del corrent de fer joies envers la maternitat, sobretot amb llet materna, he volgut fer aquesta peƧa, un bell record per la mare, del naixement del nostre fill. Una de les perles Ć©s la primera dent que li va caure, curosament guardada durant molts anys.
La peƧa marc Ć©s d’argent, i la cadena Ć©s de cua de talp, envellida per fer contrast.


Tercera colĀ·lecció de penjolls, oberta encara, i de moment l’Ćŗltima. Són una sĆØrie d’estampes de la ciutat de Barcelona, concretament de la Barcelona que m’agrada i m’ha agradat, o m’ha impactat, al llarg de la meva vida. Això implica que algunes coses que he posat no existeixen ja, i d’altres, afortunadament encara aguanten. TĆ© un particular pes en aquesta colĀ·lecció, el modernisme d’una banda, i els parcs d’atraccions dĀ“una altra.
Aquest paravent, fet per separar la rampa de vehicles, del terreny, el vaig comenƧar a l’estiu de l’any passat, fent tot el metall, excepte la peƧa perfilada. I aquest estiu l’he acabat fent: un skyline de Tarragona, fresat amb ferro cortĆ©n de 3 milĀ·lĆmetres.
Fa joc amb un paravent anterior que tenia una teranyina com a peça singular, col·locat molt a prop.
PetitaĀ colĀ·lecció d’anellsĀ de llautó, Ć©sĀ de mostra. Va servirĀ per aĀ la participació de LaĀ dissenyeriaĀ de joies aĀ l’ĆŗltimaĀ edició dels Tallers Oberts de la ciutat, aquest any 2025. El taller que vam oferir va ser de soldadura. Com a mostraĀ de quĆØĀ es podia fer un anell sense gaire dificultat, i per fugir delĀ tĆpicĀ exerciciĀ en quĆØĀ et portes a casa unĀ trosĀ deĀ canonada, vam portar aquests exemples, dos anells amb laĀ corbaĀ de Moebius, un altre texturat amb martell, un altreĀ bombat, i unĀ cinquĆØĀ ambĀ corbatĀ anticlĆ stic.


Volia ensenyar tambĆ© aquests Ćŗltims penjolls, que no havia mostrat, fills del desmantellament d’uns collarets que vaig fer i desprĆ©s desestimar. En aquesta sĆØrie vaig aprofitar els vidres fornejats i foradats, armats amb unes platines de llautó i tornilleria de niló, bastant estĆØtica, i raonablement menys agressiva amb el vidre.
Feia molt de temps que anĆ vem, la Arrate i jo, darrere de controlar la tĆØcnica coreana del kum bo, per aplicar una fina capa d’or damunt de l’argent. Per fi, aquesta primavera, una amiga ens va ensenyar a aplicar-la d’una manera raonablement sistemĆ tica i segura.
Aquests són els primers resultats de l’aprenentatge. En seguiran mĆ©s.
Com cada any, Ć©s qüestió de comenƧar temporada: aquest cop amb un collaret que m’agrada molt, i que potser no Ć©s ben bĆ© per portar cada dia, sinó d’Ćŗs puntual, compost per diverses claus de porcellana de colors, fetes amb motlles, quatre de diferents.
I com en tota aquesta sèrie sobre claus, el que siguin inútils simbolitza per mi, les portes que, després de traspassar-les -o no-, hem deixat enrere a la vida.
Aquesta sĆØrie recull els sĆmbols de les quatre estacions de l’any.
Són penjolls independents, cosa que permet lluir-los en l’estació corresponent, si aixĆ es desitja.
Fets sobre llit d’escaiola, amb porcellanes lĆquides, blanca, i de diversos colors.
Amb aquesta publicació us desitjo bon estiu. Seguirem al setembre.
He iniciat una nova colĀ·lecció, FLAIXOS, amb planxes de coure en forma de cĆ mera de fotos, amb esmalts al forn. ColĀ·lecció oberta, que de moment tĆ© sis peces, a les que anirĆ© incorporant d’altres.
Es tracta d’una tria molt heterogĆØnia de coses -o idees- que en determinat moment m’han agradat molt, xocat, o m’han cridat fortament l’atenció.
Les imatges, pescades d’aquĆ i d’allĆ , parlen per si soles, però n’hi ha que necessiten alguna explicació: la foto de la gosseta, la Reina, aguantant amb paciĆØncia la penĆŗltima trastada del meu fill, ficada dins d’una hamaca d’escalada, per exemple. O la foto de la romana pesant un cor, disseny meu, no gaire aconseguit.
Una mĆ©s de roses, la darrera, de moment. Una mini cistelleta, de les que es poden veure a les fires de Nadal, plena per l’ocasió, de roses.
Ara, com que he destapat totes les creacions que tenia relatives a Sant Jordi, m’he quedat sense recursos per l’any que ve. HaurĆ© de pensar en alguna de nova.
He fet amb porcellana una partida de claus de porta, diferents models i colors, de les quals la primera que circula, ja que l’acabo de regalar, Ć©s aquesta.
Les claus inĆŗtils representen un record de camins, opcions triades o deixades, bifurcacions, que tots d’una manera o altra hem tingut que assumir per seguir endavant.
Seran benvingudes les opinions, bones o dolentes. Quan percebo que un disseny pot ser entĆØs poc o gens, m’interessen particularment.

O l’art de penjar-se una paret del coll. He de reconĆØixer que aquesta peƧa Ć©s rara com ella sola. La seva gĆØnesi va sortir de l’afany que tenia (i tinc encara) de fer servir maons en miniatura per fer peces de joieria. Vaig armar la paret, i desprĆ©s no sabia quĆØ fer amb ella. Uns quants mesos mes tard, i a falta de qualsevol idea millor, la vaig encastar en el coure fresat, i ja que era una paret, li vaig penjar un mirall al davant. AquĆ la teniu…
Aquest rosa la vaig fer fa molt, quan aprenia la tĆØcnica de l’esmalt al forn. Placa de coure amb esmalt blau molt fosc, i desprĆ©s esmalt blanc aplicat a pinzell. Ha estat anys al calaix de les peces incomplertes i dubtoses, i finalment vaig decidir rescatar-la.
No ho havia buscat, i ara me n’adono en el fet que aquest abril totes les publicacions han sigut de roses. L’Ćŗltima collita va ser abundant.
Microrelat de na Malen Merelo:
CRISPETES ROGES
Sobre la gespa verda jauen com crispetes, les roses roges. Aletes vermelles tremolen en sentir el contacte de la molsa fresca, aquosa. i traspuen felicitat eterna.
Aquest cop de veritat, aquest Ć©s el microrelat nĆŗmero 100, i darrer, de moment, de la Malen. Bufem doncs les espelmes, o assaborim les crispetes, o a l’inrevĆ©s.
El decoupage dona molt de marge a la creativitat. Tenia aquestes pedretes, ja tallades en llesques, per fer-ne alguna cosa; no eren Ćŗtils per joieria per ser massa pesades, a part que foradar-les tambĆ© tĆ© la seva dificultat. Al final em va venir la idea de fer aquest prototip de joguina per a nens molt petits, amb un dibuix d’una granja que tĆ© tots els racons pels animals, i 18 pedres-fitxes amb calques d’animals diferents de granja, a fi que el nen posi les peces a qualsevol lloc on quadri, però no a llocs on no podrien estar-se (una vaca dins del llac per exemple).
Amb la intenció d’incorporar la porcellana de ple al ventall de tĆØcniques de joieria que ja he anat presentant, he estat un trimestre llarg estudiant determinades tĆØcniques per aprofitar de manera Ć mplia aquest preciós material.
Avui en publico un dels primers resultats, es tracta d’una peƧa composta de diverses lĆ mines de colors foses en un bloc. Les irregularitats de les vores de la peƧa obeeixen al comportament de la pasta en ser comprimida.
A veure si us agrada.


Perforar minerals amb broques de diamant o metall dur, submergides en aigua, amb trepant de columna, no tĆ© massa secret per qualsevol que s’hagi preocupat de trencar un petit capital en broques en l’intent. En aquest post vull posar en relleu, del meu sistema, per si a algĆŗ li fa servei, uns detalls concrets. D’una banda he fet servir un cassó, de 16 cm de diĆ metre, de mĆ nec, del ikea, que crec que va costar uns 5 euros, retallat a la meitat amb radial i polit posterior de la vora. Com que aquests cassons tenen un fons d’acer molt gruixut, per ser Ćŗtils per les cuines d’inducció, amb quatre imants de neodimi, el cassó queda molt fortament subjecte a la mordassa, i es pot omplir tranquilĀ·lament d’aigua a la meitat amb la seguretat que no s’abocarĆ . Aquesta mida de cassó Ć©s prou gran per poder ficar els dits, enguantats o no, per subjectar la peƧa amb prou comoditat.
Aquest collaret es compon de tres satĆØlĀ·lits, un de principal i dos que l’envolten, a distĆ ncies calculades, i en una òrbita rodona que forma el collaret al voltant del coll de la portadora.
Un dels satĆØlĀ·lits, el central, ja va debutar en el collaret alĀ·lusiu al conte del Petit PrĆncep. El vaig fer amb metacrilat. Els altres són mĆ©s nous. Fets amb la tĆØcnica de la cera perduda, en llautó.
Coure com a base, esmalt blanc al forn, i pintura vitrificable de forn per les flors en segona cuita.
Aquestes arracades poden recordar algunes peces que vaig fer amb format de negatiu de 35 mm. I Ć©s que arran d’una visita guiada que vaig fer a la Filmoteca, vaig recordar el format de la cinta de cine de 8 mm, que era un tall de la pelĀ·lĆcula de 35 mm. Vaig provar amb unes xapes que encara tenia de 35, i em va agradar l’estĆØtica que quedava, tant o mĆ©s que la de 35 mm, amb l’avantatge de ser mĆ©s petit i, per tant, Ćŗtil per arracades.
Aquest penjoll tƩ la seva singularitat en la peƧa emmarcada pel camafeu (que Ʃs comercial, no fet).
S’hauria de anomenar “penjoll amb cosa-rara-trobada”, ja que vaig trobar aquesta espĆØcie de llĆ mina, de menys d’un pam quadrat, a terra, al camp, on la devia portar el vent. Crec, sense una base gaire exacta, que es tracta d’un tros de vinil o cosa semblada, provinent, o bĆ© d’un moble, o d’algun altre article manufacturat, que donant moltes voltes i desprĆ©s de rebre les inclemĆØncies del temps, va anar a parar a les meves mans.
No sempre la natura ens entrega coses orgĆ niques.
De les coses estranyes que acabo per fer, potser aquesta s’endĆŗ el primer premi.
La idea inicial era fer un gerro allargat, amb unes bandes que permetessin posar les flors per fora i no per dins.
La constatació de què aixà posades les flors en una peça circular, en un penjoll quedarien massa frà gils, em va fer pensar a fer una peça plana. Vaig trobar interessant limitar-me a seguir el pla deixant la peça plana, sense fer el cilindrat final.
Arran dels fermalls que vaig fer amb el carrusel de personatges del còmic, cinema, etc., de la meva formació, diversos amics es van mostrar estranyats per alguns personatges inclosos.
AquiĀ vull consignar unĀ d’ells, elĀ LoboĀ Alberto, unĀ llop buscavidesĀ i filòsof que em va calarĀ fondo, i tambĆ© em va fer riure.
Del fantà stic dibuixant Silver, italià , i publicat als últims setanta, dià riament al Periódico, i editat després en cinc llibres de tires que conservo com un tresor.
Cordó integrat amb un penjoll d’ammonites
Aquest penjoll té el poc o gaire treball de disseny que he sigut capaç de fer, al cordó més que a la peça.
La proposta en el mĆ©s prĆ ctic, Ć©s d’un cordó regulable a la vista perquĆØ la peƧa pugui lluir mĆ©s amunt o avall segons la roba amb la qual es combini. Com a disseny pretĆ©n un conjunt de cordó i penjoll bonic i harmoniós.
Segueixo fent cosetes de mes o menys joieria amb vidres tipus Tiffany, es una linia que vull seguir explorant.
I amb vidres triangulars i discos en vindrĆ n algunes mĆ©s, m’explico:
Vaig fer uns penjolls de peces de vidre Tiffany una mica massa grans, per un projecte destinat a una expo de Drap Art. Com que van descartar el meu projecte, vaig desmontar aquells penjolls, i em van quedar a les mans deu o dotze peces rodones i altres tantes triangulars, de diferents colors amb tres o quatre forats, totes passades pel forn.
Aquest penjoll es una de les primeres peces, fruit de l’aprofitament dĀ“aquells vidres. Els triangles estĆ n units per una cadeneta tipus cua de talp.
Fa 55 d’alƧada i 36 de diĆ metre. Ćs un treball molt personal.
A partir d’una peƧa modernista femenina comprada als encants vells de Barcelona, suposadament de bronze (Ć©s ferro colat pintat o tenyit) que vaig modificar com a peu del llum.
Aquest llum tĆ© moltes caracterĆstiques diferents dels llums que havia fet anteriorment.
Els triangles que formen el para-sol no són plans, tenen una lleugera curvatura com els de teixit, producte de la gravetat. Per simular això em vaig preparar. amb un estri que em vaig fer al taller, un motlle amb porexpan, amb una forma més o menys de plat molt pla.
Les llĆ grimes del llum són comprades tambĆ© als encants vells, en principi se suposa que són deĀ desballestamentĀ d’antics llums de la primera meitat del segle XX.
Les parts metà l·liques del llum, a falta de trobar-ne de bronze, les vaig adquirir de llautó, i enfosquir després.
El llum no tĆ© lira, em feia nosa en el disseny. Vaig optar per posar una tira LED, i camuflar el transformador en el peu de l’escultura.
El dibuix de la tulipa, Ć©s, com que no vaig trobar vidres mĆ©s adequats, una recreació i abstracció d’una imatge trobada a la xarxa, una delicada formació de flors sobre blanc.
No he calculat el que he tardat per acabar-la, però poden ser ben bé dos anys de feina intermitent a mesura que anava trobant o fent les eines i elements i avançant el treball.
Espero que us agradi.
Aquests penjolls, llibres amb rosa, van sortir, entre d“altres peces, de la pluja de idees d“aquesta primavera per fer la peça de Sant Jordi.
Son tallades i fresades en forma de llibre, les blanques d“alabastre, i la fosca de banús.
Son de les primeres proves que faig en el que en diria materials nobles, (no metĆ lics), experiment en el que vull aprofundir.
Aquesta pastilla de porexpan, de 25 centimetres de diametre, està rebaixada amb la broca preparada al efecte que es veu a la segona foto, un tros de xapa atornillada a una broca vella de fusteria. Amb aquest rebaix queda una superficie en forma de plat, que pintada amb silicona permet preparar i soldar comodament la peça correlativa de vitrall.
La xapa no estĆ esmolada, no li cal. I el treball es fa amb poques rpms.
Estic amb assajos per intentar fer una forma complerta de lƔmpara, a partir de una semiesfera de porexpan. Quan em surti ja us explicarƩ.
Avui vull compartir i recomanar, per qui no les conegui i li pugui fer servei, dues eines que he incorporat amb diversos mesos de diferĆØncia, i que estan resultantĀ moltĀ molt prĆ ctiques per trastejar al taller de joieria, i tallers petits, similars. He posat a la foto una serra de mĆ de joierĀ perquĆØĀ es vegin elsĀ tamanys.
La de la dreta és una mini escatadora -lijadora- de banda que admet bandes de diferents gruixos, des del grit 40 fins al 800, i per lijats de metalls, plà stics, fustes, etc., va de fà bula. Velocitat variable.
I l’altra peƧa Ć©s una serra de taula, que incorpora un motor similar al de la mĆ quina anterior, de velocitat fixa, i tĆ© quatre serres circulars diferents, de fusta, de plĆ stic, de diamant, i una multiĆŗs que abasta el que li demanis incloent metalls no fĆØrrics. No tĆ© gaire forƧa, però amb una mica de paciĆØncia talla el que li demanis. Les serres sobresurten 15 mm, suficient per a una pila de coses. Permet “desenfundar” menys vegades la radial, i a mĆ©s Ć©s mĆ©s neta.
Entre totes dues estalvien hores de lijat i llimat, són mĆ quines que es compren a molt bon preu per ali exprĆ©ss, potser entre les dues m’han costat uns 150 euros, i que un cop les tens les fas servir molt, i t’estalvien molta feina. Les he volgut posar perquĆØ he vist que per aquĆ no són gaire conegudes.
Hi ha peces que tenen molt de treball, i en canvi, n“hi han que ja venen fetes, com aquestes pedres, turmalines, en aquest cas en barra cúbica, i color rosa, i amb una mica de verd al final, varietat que es diu turmalina sindria -encara que com que les pedres eren de les baratetes, l“efecte sindria gairebé no es veu-.
La Ćŗnica feina que vaig tenir, va ser posar els terminals i els ganxos.
ALLĆ QUE EL TEMPS NO SāENDUGUĆ
Fins als 20 anys aproximadament, armem una galeria de personatges, que ens acompanyaran la resta de vida.
Aquests són els meus
ĆDOLS
INFLUENCIES FORANIES
Encara que no exclusivament, sobretot del fenomen del Comix Underground, còmics, en qualsevol cas de dos rombes, que ens van arribar mitjanƧant revistes com lāStar o El VĆbora, i enriquiria el món del còmic i a nosaltres. Els meus favorits, Robert Crumb i Gilbert Shelton, em van atrapar per sempre, gamberros, revolucionaris, ecologistes quan aquĆ ni se sabia que era això.
Mister Natural, The Freak Brothers i el gat dāun dāells, del Fat Fredy.
ALLĆ QUE EL TEMPS NO SāENDUGUĆ
Fins als 20 anys aproximadament, armem una galeria de personatges, que ens acompanyaran la resta de vida.
Aquests són els meus
ĆDOLS
EL PAPUS, EL JUEVES, I ALTRES HERBES
Una fantĆ stica i inigualable plantilla de dibuixants, que māha divertit, instruĆÆt, polititzat, aquells anys, i uns quants mĆ©s. En deixo una petitĆssima mostra, amb els meus favorits.
Makinavaja de lāIva, Perich i el seu gat, Miguelito de Romeu.
ALLĆ QUE EL TEMPS NO SāENDUGUĆ
Fins als 20 anys aproximadament, armem una galeria de personatges, que ens acompanyaran la resta de vida.
Aquests són els meus
ĆDOLS
NO TANT TEBEOS
De la darrera infantesa alguns, i de lāadolescĆØncia (i la vida adulta fins i tot), el tipus de tebeo varia, cap al còmic. AquĆ va la Mafalda, gran filòsofa que adoro i que encara em porta de la mĆ , i un record per molts altres, tots plegats una completa formació vital.
Asterix, Charlie Brown, Tintin, Lucky Luke, Forges i el seu món, Lobo Alberto, i tants altres.
ALLĆ QUE EL TEMPS NO SĀ“ENDUGUĆ
Fins als 20 anys aproximadament, armem una galeria de personatges, que ens acompanyarĆ n la resta de vida.
Aquests son els mĆØus
IDOLS
DIBUIXOS ANIMATS I PEL-LICULES
Dels personatges que no corrien per aquĆ en paper sinó en curtmetratges de dibuixos animats. Inoblidables tots. I encara que no són dibuixos, aquĆ incloc els curts de Charlot, coneguts a la mateixa ĆØpoca i de la mateixa manera -anys desprĆ©s māarribarien les seves pelis llargues-. Aquests dibuixos i curtmetratges acompanyaven en uns anys les pel.lĆcules principals que projectaven als cinemes.
Pantera Rosa, Correcaminos, Tom y Jerry, Bugs Bunny, Los Picapiedra, Charlot.
ALLĆ QUE EL TEMPS NO SĀ“ENDUGUĆ
Fins als 20 anys aproximadament, armem una galeria de personatges, que ens acompanyarĆ n la resta de vida.
Aquests son els mĆØus
IDOLS
DELS TEBEOS
A llegir, vaig comenƧar com tothom, crec, amb tebeos.
No hi són tots representats aquĆ, ni de lluny, però Ć©s una bona mostra, en qualsevol cas dels que mĆ©s em van arribar, abasta potser, des dels cinc anys fins a la preadolescĆØncia.
Familia Ulises, Superlópez, Mortadelo, Aquiles Talón, Patufet, CapitÔn Trueno, Profesor Franz de Copenhague...
Avui Diada de Sant Jordi, vull publicar la rosa que he fet enguany. Molt senzilla, la primera que faig en format anell. Ha sigut ben rebuda.
I de pas, com deien els de El jueves: “solo hay una portada pero teniamos mas”, he afegit quatre assajos mes que havia fet aquests dies, i ara per ara descartats. Com si diguessim, els que van caure a quarts de final. Properament anirĆ© posant els que van passar a semifinals.
Bona diada a tothom!
Aquest conjunt forma part de la meva manera de fer mes manta de totes. Veig una cosa a qualsevol casa d“abaloris o de coses menudes, i em pinta be. A casa, tal com m“acaba de quadrar, li poso anelletes, cordons i altres fornitures i peça acabada.
La única singularitat que té, es que en lloc de posar ganxos d“arrecades convencionals, vaig tunejar per servir de ganxos, un parell d“imperdibles dels que a vegades es troben al desembolicar la roba nova, un model que te una estètica peculiar que m“havia cridat la atenció. Com es natural, vaig deixar la punta de la agulla ben roma perque no pugués punxar.
Acabo de regalar aquest conjunt de posagots a una amiga. la silueta ha estat feta a comanda, no la he triada jo, que només he posat la part mecà nica.
Aquests posagots tenen l“inconvenient de que son frà gils com tot el que sigui de vidre, però tenen l“enorme avantatge de aguantar el sol o el vent o la pluja, com si res.
Aquest conjunt m“ha donat a pensar que es extraordinari com arriben a ser de facils, per regalar, les persones amants del animals, en aquest cas dels gats.
Ja tenia ganes de presentar-vos a la Malen, que potser us sona pels microrelats que quinzenalment acompanyen les meves peces. Ella i unes poquetes persones mes, a mes de les dones de la meva familia, està n de veritat al fons del meu cor. Per aquestes persones vaig fer una serie de penjolls, amb el retrat de cadascuna, i vaig afegir-hi cadenes relativament singulars, una dotzena de models diferents, que properament posaré al blog.
També hi ha homes que tindrien que tenir una cosa equivalent, però salvada una excepció, i malgrat em sap greu, es van quedar sense, ja que la joieria masculina es una cosa molt especial, i de moment no m“he dedicat a fer-ne.
Tota aquesta col.lecció sĀ“anomena “EstimaĀ“t” i va ser singularitzada amb unes petites plaques dĀ“argent que formen part de la cadena, i que porten gravada aquesta denominació.
Les plaques son de la mesura exacte de un negatiu fotogrĆ fic, de coure, tallat amb laser, amb esmalts al forn, i calcomania vitrificable protegida.
L“altre dia, remenant entre papers vells, em va apareixer aquest, que no vull deixar sense reflectir al blog.
Es tracta de un acomiadament temporal que vaig lliurar als meus amics, amb ocasió de la marxa per fer el servei militar, pel qual estaba destinat a Melilla, sense dubte el mes desitjat dels destins.
Us podeu figurar com anava d“à nim en aquelles dades. I per desgracia es van complir les meves pitjors expectatives.
Un altre dels experiments que vaig fer fora del taller de joieria. Peces de ferro tallades amb la mà quina de plasma, i després suavitzades perque no punxessin.
De fet es el material que millor va respondre, ja que els esquitjos del acer no punxen ni aranyen, i vaig poder respectar la estĆØtica que proporciona la mĆ quina al tallar el metall.
Es de llautó massis, xapa tallada amb la mÔquina de tallar de plasma. Pertany a la incursió que vaig fer en joieria amb eines de taller metalúrgic, I amb llautó, coure, acer, i acer inoxidable.
Cada metall que vaig fer servir va quedar diferent, perquè amb el plasma la peça -el tall-, es fonia de manera diferent. En el cas del llautó, un cop tallat, vaig treure per complert les rebabes, perque no es podien pulir de manera que no esgarrapessin la pell. La única traça de que està n tallades amb plasma es la vora de la peça, que fa unes arestes inigualables. Perquè s“apreciés aquesta forma, el llautó tenia que ser gruix, per tant vaig usar planxa de 2 mil-limetres.
Només per nostalgics del tema, he vist la noticia de la exposició que es fa (a Madrid) de construccions amb Meccano, i a la espera de que es faci alguna semblant a Barcelona, us ensenyo aquestes arrecades.
Son una rèplica de peces d“aquesta joguina, fetes a escala 1:3, en argent la clau, i alpaca la peça perforada.
Vull compartir aquest penjoll que vaig fer, fa cosa d“un any, en col-laboració amb la meva amiga Arrate, Me“l habien demanat unes nebodes. Es tracta de portar el retrat de una persona estimada, d“una manera mes informal.
Es una peça d“esmalt d“alta temperatura, amb calco vitrificable, cuita al forn, decorada als laterals y part de radere amb peces d“argent. I collaret d“argent de cua de talp.
Aquest anell es continuació del que vaig publicar la setmana passada.
Es tractava de un anell que em van entregar per tunejar, per fer-hi alguna cosa. El vaig serrar, dividir en dos, independents.
Un dĀ“ells, el de la anterior publicació, el vaig completar amb esmalts blaus al forn en cocció “pell de taronja”.
I aquest va rebre un filet d“or en el seu contorn, i un fons enfosquit per realçar els colors del metall.
D“aquestes polseres en vaig fer quatre o cinc, pels companys de feina. Encara que no faig joieria per home, volia cercar alguna cosa per obsequiar els mes propers.
I ja que jo marxava, aixĆ els expresava els meus millors desitjos. Dubto que les portin gaire.
Es tracta de unes polseres obertes, de coure i altres de llautó, amb forma anticlà stica.
Per si a algú no se li ha acudit. Una manera molt senzilla de tenir suplements per la enclusa (yunque) per tal de poder deformar el ferro al roig. Senzilla i molt económica.
Aquestes boles, de diferents tamanys, es venen en establiments de venda de ferro en barra o planxa, a preus molt modics, i fent una rosca tirant a gran, mes un trosset de barra amb la rosca mascle, ja tenim montat l“artefacte.
També es pot veure una destral modificada (tallada a radial) que posada al encaix de la enclusa, permet tallar d“una manera precisa.
Amb aquesta publicació em despedeixo fins a setembre. Que tingueu tots unes bones vacances.
Aquest calaix per penjar a la paret el vaig fer conjuntament amb la Arrate, perque La Dissenyeria de Joies ho presentés a una convocatoria de la organització Drap Art.
Permet un doble us, es pot utilitzar de viver perque neixi planter per transplantar a un altre lloc, i de germinador per fer llegums germinades.
El punt de partida de la convocatoria era reaprofitar residus generats per les botigues, i a nosaltres ens va tocar idear una segona vida per envasos de cola no retornables.
Qui segueixi minimament aquest blog sap que de tant en tant poso algun truquet, mes o menys tonto, per tenir les coses ben endreçades, a mà i sense ocupar mes espai del indispensable. L“altre dia, xerrant amb un amic vaig adonar-me que habia un parell de cosetes que no habia consignat, aqui en va una:
Fart de tenir pales, pics, aixades, i altres eines de llaurar, o de obra, en un racó, caient cada cop mes en horitzontal, i ocupant un espai creixent, vaig fer amb una pletina de ferro i una mica de rea aquest penjador on poso aquestes eines, a ma i endreçades. A mes amb això vaig lliberar espai al terre, que sempre va be.
Aprofitant que els vidres emprats per fer llums o quadres amb tècniques Tiffany, passats pel forn donen una bona textura i mantenen unes aigües espectaculars, com es veu a la foto, vaig fer, amb metall, unes quantes peces. I mes que en faré, donat que metall i vidre es un bon maridatge.
Posar de relleu en aquesta ocasió que com a part del experiment vaig fer servir per algunes peces alpaca, en lloc de argent, el cas de la peça que publico avui. Va ser fallit a mitges; resultava que la alpaca, un cop sotmesa als set o vuitcents graus del forn, quedava enfosquida de manera irregular sense sol-lució. Tot i això, el fo fosc que van prendre les peces amb aquest material, va agradar força a algunes persones.
Ara que hi ha costum de fer jugar els penjolls o els anells amb la roba que toca posar-se, el color es mes important encara.
Aquets penjollets, fets amb la tècnica del eletroforming poden guanyar vivacitat amb una capa parcial o total de pintura Diamond. La combinació amb el cordó, pot ressaltar encara mes la peça.
De tant en tant, comparteixo petits trucs de taller, que no he vist enlloc, per si li fan servei a algú. De vegades son utilitats, i molt sovint son per aprofitar millor l“espai, un dels meus obligats reptes.
Sovint son cosetes tontes, com aquesta. Pel cas, prou corrent, de guardar coses a lleixes o armaris metà lics. Es tracta de aprofitar el sostre de la lleixa superior per augmentar la capacitat d“enmagatzament, i sobre tot per ordenar una mica millor els estris. Els imans de neodimi fan maravelles al respecte.
A la foto, la lleixa dels estris de paleta, una mica millor endreçada grà cies a posar paletes i paletins, i altres eines a baix de la lleixa superior amb imans. A mes, ajuda a trobar-les millor.
Presento aquest penjollet, molt senzill, que consta de una petita peça de bismut, -un mineral de aspecte molt interessant -que en peçes una mica grans recorda conjunts de pirÔmides o de edificis-, envoltat de una llà mina texturada d“argent que queda arrugada, resseguint-li parcialment la forma.
Com que aquest blog no viu tan sols de joieria, avui vull compartir, per si serveix a algú, aquest truquet que vaig pensar fa anys, per posar un limit a l“extrem de una barra d“acer.
Em vaig valdre de un tallador de tubs de coure de lampista, i la canal queda molt ben feta. Cert que amb aquest us la vida del tallador es mes curta, però resol perfectament un problema puntual.
Microrelat de na Malen Merelo:
GOTA PETRIFICADA
La gota salada va vessar de l’ull. En fer via galtes avall, es va solidificar. El fluid quiet, petrificat, Ć©s ara present en aquest món terrenal. Expressa el seu plor, la seva tristesa, el seu dol i, malgrat tot, evoluciona a un altre estat, tal vegada, en bellesa impertorbable.
Val a dir que aquest any no m“he matat per elaborar el christma. Basicament va quedar fet en segons, al veure, al carrer Viladomat de Barcelona, sobre meitats de desembre, aquesta imatge, com un flash del que ens venia a sobre, en termes ecològics i de consum. Vaig prendre les fotos i la única elaboració ha sigut el text. La idea ha desplaçat la que venia mig preparant, que ha quedat per l“any que ve.
Bones festes a tots!
Quan una idea, un material funciona de veritat, ho fa fins i tot al nivell mes primari. Aquestes arrecades de malla orgĆ”nica, de plata llei, no tenen practicament forma definida, ni elaboració, ni fa cap falta. Es la mĆnima expresió de la idea que em va portar a fer un bon grapat de variants, i la meva percepció es que ha agradat molt.
Microrelat de na Malen Merelo:
BUIT PLE
On Ć©s el buit que es va desprendre del ple? L’esfera roda pel món. Viatjar li dona sentit a la seva vida. Vol viure experiĆØncies pròpies, sentir-les dins seu. Potser algun dia torna al lloc d’origen. Sap que serĆ dolƧament acollida i rebrĆ la calidesa de la peƧa mare, qui Ć©s a l’espera, per si torna el seu buit.
Microrelat de na Malen Merelo:
CATIFA ROSĆCIA
Damunt d’espurnes rosĆ cies sura un gran cor groc. Bell, brillant, jovial, com un narcĆs encisat per la seva lluminositat. DesprĆØn, sobre la catifa etĆØria, energia i forƧa imparable de qui pot amb tot. Però tĆ© una por amagada. Pertany a allò que s’anomena PAS, pigment altament sensible. Una sola gota d’un altre color damunt seu i deixarĆ de ser el que Ć©s: Llum!
Microrelat de na Malen Merelo:
TURMALINES LLIURES
En un lloc precĆs del món, sota el caliu d’una lluna en silenci, el tĆmid fluid va infiltrar-se dins la matĆØria del voltant. D’aquesta simbiosi va esdevenir-se petites escultures romboidals i translĆŗcides. Les turmalines lliures i independents poden lluir ara en lòbuls presumits.
Aquest penjoll es de plata de llei, adornat amb unes gotetes dĀ“esmalt transparent al forn, tĆØcnica “plique a jour”. Pertany a una sĆØrie que vaig fer, ja no de disseny senzill, es que no te ni disseny. Es una peƧa fĆ cil de portar. I la trobo atractiva.
(Em sap greu que m“ha sortit gairebé un espot publicitari, però això de vegades passa)
Espero que us agradi.
Es la segona versió de la mateixa idea. La primera deu correr lliurement pel mon perque es va perdre.
En aquest cas es dĀ“argent massĆs (la primera va ser dĀ“electroforming) feta amb la tĆØcnica de la cera perduda, amb diversitat de pedres mes o menys semiprecioses, i perles.
Totes dues peces obeeixen a la mateixa idea, el ric tresor interior que percebo en alguna persona, i que per la seva manera de ser, no es percep facilment des de fora.
Microrelat de na Malen Merelo:
MAGENTA EN BOTTLE
Les ampolles, una al costat de l’altra, si poguessin⦠s’abraƧarien com els amics que es van ajuntar la passada nit. El contenidor transparent mostra que a dins seu, encara hi ha alguna cosa que palpita, comparteix un secret comĆŗ. La beguda espirituosa que anava de cos en cos, va ser la incitadora de confessions inconfessables fins ben arribada l’alba. L’atractiu reflex magenta atrapa l’ull. Vibra amb passió dins d’un mateix i Ć©s possible que el transformi en amor pur!
Aquestes arrecades formen part de una col.lecció de cinc peces que he fet recentment. Son montatges amb reproduccions escala 1:3 de peces de Meccano. Amb tornilleria, com ha de ser. Les peces son d“alpaca i els herratges de argent. Es el meu petit homenatge a una joguina que va omplir molt de la meva infantesa i que de alguna forma, segur, em va modelar. Espero que us agradin.