Mirar aparadors -encara-

Em fa il-lusió compartir una cosa que ja costa de veure i quan era petit un dels meus majors plaers visuals. Son aquests aparadors completament farcits d´objectes, a qual mes llampant i atractiu, sovint de botigues de joguines, articles variats, jocs de taula, i alguns tipus més.

De menut em podia estar hores amb el nas enganxat al vidre, mirant un per un els objectes, i demanant de tant en tant a l´avia aquest o aquell altre (sense gaire éxit).

Avui dia quan veig algún dels poquissims aparadors així que queden, per pressa que tingui, no em treu ningú uns minuts de nostàlgica contemplació.

No importa gato blanco o gato negro…

Aquesta imatge va ser presa avans d ahir, molt aprop de casa meva. Lluny de la reflexió sobre si aquestes festes son o no una expresió de religiositat, o ja pur consumisme, o de ben guanyat oci, el que em va venir al cap va ser l’il-lusionat raonament del nen d’aquesta casa, encomanant-se tant al Pare Noel com als Reis, per rebre com mes regals millor.

Sobre la condició de l´artista

Llegit al llibre BARCELONA i DALÍ, d´en Ricard Mas:

Gairebé coincidint amb l’enèsima polèmica entre ambdós creadors, Josep Pla els dedicarà un article a Destino, en el qual glossa les seves contraposades personalitats:

«Miró es físicamente un payés puro, un payés del campo de Tarragona; una monada de payés fresco, rosado, silencioso y probablemente tímido. Su característica más visible es el mutismo. No dice nunca nada y si dice algo para ser publicado es para hacerse el loco, para impresionar de una manera decisiva, lo que es un Indicio casi seguro de su timidez. Dalí, en cambio, es un gitano bastante destartalado, jadeante y locuaz, sensual y nervioso, que no logra dar una impresión de loco ni cuando practica alguna forma de locura expresamente. Los dos están montados principalmente sobre la propaganda y su única preocupación es comprar barato y vender caro. Probablemente ambos son dos delirantes avaros preocupados exclusivamente por la seguridad de su futuro y esta manera de ser demuestra que son dos autenticos artistas. »

Es nota que Pla és empordanès i sent més simpatia pel de Figueres…

Plata per la fruita – vidre fusing

Vull compartir una peça de fusing que em va obsequiar una companya de curset i amiga, fa uns quants dies. Feta al forn en una de les variants de fusing, te lloc d´honor a la cuina de casa, i es una excelent  mostra d´art en aquest camp.  Comentar només que després de navegar per no se quants diccionaris de traducció, de sinonims, etc., i no trobar res, he anomenat la peça tal com sempre he sentit anomenar a casa aquest tipus de estri (bandeja = plata). Si algú coneix un nom mes escaient estaré encantat de aprendre-l.

Maqueta ciutat, amb ferralla

Hi ha un festival anual, Drap Art,  amb diversos actes,  exposicions, mercadets, a Barcelona, que s´ocupa del tema del reciclatge de productes residuals i la derivació a formes d´art. Procuro anar cada any, i s´hi veuen coses notables.  Vull compartir aqui una de les que m´han cridat la atenció en la edició d´aquest hivern. Una maqueta no realista d´una ciutat, en petit, completament de ferralla. Em va semblar molt potent. La autora es diu, si no vaig errat, Alba Esteban Peligero.  Cada any que hi vaig em trobo alguna cosa que m´atrapa, sovint diverses coses.

Teatre de Nadal (2019)

Vull recomanar aquest espectacle, i per això  en deixo constancia aqui. Es tracta de una obra de petit format, en clau de cabaret, que amb quatre grans actors-musics-cantants-mims fa un repàs agredolç a les nostres festes de Nadal,  pel que respecta als costums socials, familiars, etc., amanit amb la interpretació d´algunes nadales. L´estàn fent al teatre Condal, al Paral-lel de Barcelona, al bar del teatre. Puc assegurar que vam passar una estona molt entretinguda, i que la peça, mes depurada, podria acabar sent un clàsic del nadal de la ciutat.

Diploma de manyà

Des de la meva perspectiva d´aficionat, m´agrada la forja i la valoro. Però això que publico avui, pot donar idea de la gran  importancia que ha tingut l´ofici de manyà (forjador), en el transcurs de diversos segles, del XIX enrerre.

El tìtol està exposat, amb molts altres estris forjats, a un lloc prou desconegut de la ciutat de Barcelona, i que recomano vivament, el museu Frederic Marés, al barri gòtic. Te dos plantes dedicades a imagineria religiosa, en fusta sobre tot, una col-lecciçó notable; i les dos plantes altes son un tutti fruti de col-leccions de tota classe, des de vanos a pipes, segells, en fi, tot l´imaginable. Aquestes dos plantes les recomano a tothom i en particular  als  Diogenes mes o menys descoberts o emboscats que conec.

Troballa interessant-poemes inèdits d´un amic

Tenia feia força temps a la tauleta de nit un llibret de poemes de Mario Benedetti, per llegir o fullejar. Pertanyia a un petit lot de llibres que un company de feina ens havia deixat allà per qui els volgués. El company es diu Jose Antonio Arcediano i es poeta, te diversos llibres de poemes publicats. I en el llibre que ell va abandonar i que per fi vaig fullejar, vaig trobar aquests dos poemes que ell tenia escrits i perduts fa cosa de vint anys, anotats en les pàgines en blanc del final del llibre.

Agulla gòtica al jardí

No viatjo gaire, però quan ho faig, la mirada sempre es un pel sesgada cap al que es curiós. De vegades trobes, de vegades no. En aquest viatge, aquesta  font ornamental amb agulla gòtica,  vista  en un jardi de Praga,   em va sorprendre molt.  Ignoro si va ser construida per a aquesta utilitat, a mi em fa pinta d´haver caigut d´una catedral.

smacap_Bright

Sobre l´encís tradicional dels llibres

De sempre, he llegit molt. I llegeixo amb objectius molt diferents. I sempre he sigut sensible a l´encant del llibre tradicional, valuós, ben aconsellat i triat, de la ma del llibreter de capçalera. Enyoro les velles llibreries que han anat desapareixent, i valoro, i molt, les poques, que n´hi han,  que van sortint, de llibres nous, i llibres de segona mà, que intentan recuperar l´esperit del llibre renovant els continguts i actualitzant el model.

De un llibre que em va captivar, LA LIBRERIA ENCANTADA, de Christopher Morley, i que recomano vivament, extrec un fragment, un anunci que hi ha a la llibreria en questió:

ESTA LIBRERIA ESTÁ ENCANTADA
por los espectros de tanta literatura
como hay en cada metro de estanteria.
No Vendemos baratijas, aqui somos sinceros.
Amantes de los libros: sereis bienvenidos
y ningún dependiente os hablará al oído.
¡Fumad cuanto queráis, pero usad el cenicero!
Busque, amigo, busque cuanto guste,
pues bien claros están los precios.
Y si quiere preguntar algo, hallará al dueño donde
el humo del tabaco se torne más espeso.
Compramos libros en efectivo.
Tenemos eso que usted busca,
aunque usted no sepa aún cuánto lo necesita.
La malnutrición del órgano lector es una enfermedad seria. 
Permítanos prescribirle un remedio.
R & H MIFFLIN,
propietarios.

Sobre la dignificació de l´art i la artesania

Vull compartir una reflexió del modernista William Morris, que es troba a una obra seva, quan imagina el Londres de 2012:  ,

“No se puede fabricar nada si no va a ser usado realmente; por lo tanto, no se fabrica ningún producto de calidad inferior. Por otra parte, ahora ya sabemos lo que necesitamos y, como no producimos mas de lo que necesitamos y tampoco tenemos que fabricar gran cantidad de objetos sin uso alguno, tenemos tiempo y medios suficientes para considerar  el trabajo como un placer. Todo trabajo cuya ejecución a mano pueda resultar molesta es realizado por las máquinas, y otro trabajo que sea agradable de hacer a mano no es hecho a máquina”.

“La palabra “arte” ha desaparecido de la lengua inglesa, ya que éste se ha convertido en parte integral de la vida y el trabajo cotidiano. Las fabricas están organizadas como cooperativas, y nuevas fuentes de poder hacen posible la total descentralización política y económica”.

Totes les utopies son precioses i hi ha que recordar-les, encara que només siguin això, perque poden ser llavor de coses millors.

Sobre la bondat de les persones

Del llibre de Graeme Simsion,  El projecte Rosie, per a un fenomen que ja havia observat, sense entendre´l gaire. M´agrada la explicació que li dona:

“¿Per què ens encaparrem en unes coses a costa d´unes altres? Som capaços d´arriscar la vida per salvar una persona que s´està ofegant, i en canvi no se´ns acut fer una donació que podria salvar dotzenes de nens de morir de fam. (…) Estem genèticament programats per reaccionar als estímuls que tenim més a prop. Per respondre a situacions complexes que no podem percebre directament, cal fer un exercici racional, i la raó es menys poderosa que l´instint”.

Del libro de Rafael Chirbes, Crematorio

Acerca del trabajo manual, o la artesania, o cierta artesania,

Destaco esta reflexion, que el autor pone en boca de un catedratico de literatura:

Los objetos de uso proporcionan ese consuelo a quien los fabrica, esa seguridad que surge de la aplicación , de la medida efectiva de rendimientos, algo que desconocemos quienes nos dedicamos a tareas de utilidad mas bien difusa, y de valor bastante más ambiguo. Nos consuela la superioridad moral de la artesanía con sus certezas: el artesano puede decirnos: he solucionado el problema de ese cierre, de ese ajuste; he conseguido que esto tenga el grado exacto de dureza y flexibilidad que se necesitan para que la función exigida pueda cumplirse. Los artesanos tienen sueños apacibles. La mitología cristiana eligió para padrastro de Dios a un carpintero, no a un filósofo, ni a un poeta, ni, por supuesto, a un soldado, un político y ni siquiera a un cura.