Aquesta parella d´arrecades son d´argent texturat, i estàn fetes tallant/soldant, etc., amb tecniques tradicionals, vaja. Van tenir una genesis entrabancada. A partir de una fulla recargolada tallava diverses rodones desiguals. La fulla composava una arrecada i les rodones l´altra. La primera peça, la fulla, va sortir de seguida, pero la segona no se´m acudia com fer-la. La primera es va estar al calaix un parell d´anys (i no la vaig fondre per pels), i fa uns mesos vaig decidir que tenia que fer la parella. Va sortir la que veieu, no es que m´entusiasmi, pero si en dos anys no he tingut una idea millor, ja no la tindré, per tant ho vaig deixar així.
Arrecades complementaries
Respon
La peça única és molt divertida de fer. Volia obsequiar una peça de joieria a diversos familiars, les meves cunyades, i també a una amiga. I vaig triar aquesta tècnica que es de les que mes m´agraden per fer alguna cosa. I de vegades deixar la via de la peça única i fer peces una per una seguint el mateix patró, te els seus avantatges, sobre tot si n´has de regalar a diverses germanes, així no expreses preferències, ni hi ha peces mes maques o mes lletges, es més democratic, obsequis equivalents
Aques penjoll conté una idea que vaig empaitar temps, i que repetiré més cops. Es tracta de llaminar una gota de plata d´un pes predeterminat (per controlar el tamany final i ho haver de tallar-la). Queda una forma irregular, que te relació amb la forma inicial de la gota, i el sentit en que ha estat aprimada. També té unes bores uniques, inimitables. La vaig enfosquir i li vaig afegir pa d´or. Hi va una pedra d´ull de tigre a joc.
Aquest estri es la copia d´un estri comercial que vaig veure retratat a un llibre de joieria d´en Carles Codina. Va resultar, si no em van informar malament, que el estri comercial era fabricat als EUA, no es trobava a la venda, ja no es feia, i no vaig trobar res equivalent al mercat; em feia gracia i em vaig posar a fer-lo… bé, la part que vaig conseguir deduir i entendre. La peça en L, es pot acostar i allunyar a l´eix, i la pots fer girar en torn seu, com es veu a la foto, amb uns accesoris amb cuters o amb una peça en forma de mitja canya. Regulable en altura i profunditat. La rodeta de llautó fitxa la L perque no es bellugui. Mes enllà de fer algunes proves, encara no l´he estrenat.
Com altres vegades, saber els preus barcelonins dels suports d´aquesta clase em va portar a fer-ne un. Una barra de ferro de metrica 10, unes famelles, unes arandeles, un troç de molla i un troç de perfil en “ele” van ser suficients. Baratissim i fiable.
Aquest porta-alicates d´autoconstrucció, es la versió 2.0. A la primera els alicates penjaven d´un filferro, i els que tenien les molles internes perque quedessin oberts, s´enganxaven al filferro i costava de treure-ls. En aquesta, el soport es una xapa de ferro galvanitzat doblegata a uns potser 300 graus, i enganxada a cada fusta amb uns cargols en un parell de solapes per banda. Els alicates ni cauen ni s´
Els raspalls de color 3 M per el micromotor son un gran invent, i els faig servir molt. Però, per peces grans surten molt cars. Vaig veure que els feien també de 2 polsades de diametre (50 milimetres). No es venen a Europa que jo sapiga, però si als EUA. En vaig comprar de tres colors (grit 220, 400 i 1200), i per fer-los servir amb lapeça de mà que com a molt agafa eixos de 4 milimetres, vaig tornejar uns cargols majors fins a aquesta mida. L´us d´ aquests raspalls es una mica brusc, però van bé. Us puc donar detalls si cal.
Aprofitar l´espai es una cosa a la que estic acostumat. Aquesta estanteria, tant estreta que cap radere d´una porta (9,5 cm en total) , feta amb quatre planxes d´acer de 3 mm, estanteries de vidre, i portes correderes de plastic transparent (amb guia d´alumini), em dona molt bon servei, i el contingut està sempre a la vista.
Un altre suport , complementari al que se sol fer servir per soldar, i que es pot usar també per fondre, mes gran, i també en previsió de estar mes estona donant calor, amb potes de fusta per aïllar una mica mes la calor generada
Amb un troç de barra de 8 o 10 mm de gruix, i enganxant a una banda (amb araldit per exemple) formes retallades de llautó, es poden fer encunys que amb la plata recuita, al golpejar amb el martell, la marquen amb la forma triada. Aquets son d´uns peus, els vaig fer per marcar unes passes a un anell.
He fet un parell de suports per coure peces iguals, al forn d´esmalt. Al coure-les alhora asseguro una cuita identica de les dos peces, exemple arrecades. Per la seva forma es poden posar diversos tamanys, Un suport així no l ´he vist al mercat, i te l´avantatge que he dit, i un altre mes: es sumament facil de fer. S´agafa una safata d´inox dels basars xinesos, que es prou prima (0.5 mm la que vaig fer servir), es talla la peça quadrada, es dibuixa la forma, i amb uns forats previs, es serra amb seguetes, que tallen l´inox amb facilitat. De fet en tinc de botiga, i es de menys qualitat i es degraden molt mes que aquestes.
Aquestes plantilles les vaig copiar d´un llibre. Permeten fer formes de fil d´argent o qualsevol altre metall, i soldant després els encreuaments queden fetes, amb poc treball, peces molt xules. El sistema facilita també fer moltes peces i que surtin iguals. No costen massa de fer, de fet en vaig regalar alguna altra a un parell d´amigues o tres. He de dir que, amb mes o menys dificultat, tant l´acer perforat com els reblons es troben, avui per avui, a botigues de la zona de Barcelona.
Penjoll d´esmalt al forn, amb un dibuix pintat, bastant naïf. Primer experiment del treball amb esmalts vitrificables que estic aprenent. S´apliquen amb pinzell, com la pintura d´oli, mes o menys. Si teniu present que vaig intentar fer pintura i ho vaig deixar de tant malament que ho feia, feu comptes: ha sortit massa bé i tot.
Jordi Vidal Gallifa 