La làmina d´argent així, embolicant diferents peces, queda espectacular, absurdament orgànica com es, i dona joc per molt. En aquest cas la vaig combinar amb una bonica granadura conformant una peça prou atractiva per l´us diari. O així em sembla a mi. Espero que us agradi.
Aprofitant que els vidres emprats per fer llums o quadres amb tècniques Tiffany, passats pel forn donen una bona textura i mantenen unes aigües espectaculars, com es veu a la foto, vaig fer, amb metall, unes quantes peces. I mes que en faré, donat que metall i vidre es un bon maridatge.
Posar de relleu en aquesta ocasió que com a part del experiment vaig fer servir per algunes peces alpaca, en lloc de argent, el cas de la peça que publico avui. Va ser fallit a mitges; resultava que la alpaca, un cop sotmesa als set o vuitcents graus del forn, quedava enfosquida de manera irregular sense sol-lució. Tot i això, el fo fosc que van prendre les peces amb aquest material, va agradar força a algunes persones.
Microrelat de na Malen Merelo:
DUALITAT PRESENT
La peça rodona penja del fil umbilical. De vegades surt del quadrat, deambula en fantasies mentre s’engronxa i observa el micromón que l’envolta.
Quan una idea, un material funciona de veritat, ho fa fins i tot al nivell mes primari. Aquestes arrecades de malla orgánica, de plata llei, no tenen practicament forma definida, ni elaboració, ni fa cap falta. Es la mínima expresió de la idea que em va portar a fer un bon grapat de variants, i la meva percepció es que ha agradat molt.
Aquest senzill penjoll, part d´una sèrie una mica llarga, està fet amb argent “arrugat” que envolta una esfera de jade de Birmania. Amb collaret curt, blanc, llueix prou, o això espero que s´hagi trobat la meva amiga Irene, destinataria de la peça.
Aquestes arrecades formen part de una col.lecció de cinc peces que he fet recentment. Son montatges amb reproduccions escala 1:3 de peces de Meccano. Amb tornilleria, com ha de ser. Les peces son d´alpaca i els herratges de argent. Es el meu petit homenatge a una joguina que va omplir molt de la meva infantesa i que de alguna forma, segur, em va modelar. Espero que us agradin.
Microrelat de na Malen Merelo :
AUTUMMUS
Vet aquí una petita demostració empírica de la possible bellesa de les coses caduques. La fulla tardoral mostra el pas del temps. El seu cos perd vitalitat, lluita, es resisteix al canvi. Qui la comprèn, aconsegueix fer-ne matèria immortal, mentre traspua la fuita blava de la melangia.
Començo la temporada amb aquesta modesta peça, feta fa uns mesos, amb plata com qui diu embolicant la pedra, una olivina esférica de les Canaries. Aquesta peça es va quedar a casa, però d´aquest sistema seguiràn altres peces, ja que vaig fer una serie relativament llarga per obsequiar amigues i companyes de treball per una circumstancia molt especial.
Microrelat de na Malen Merelo:
GOTES D’AIGUA PERLADES
Penja d’un fil de plata, la petita cortina de gotes perlades. Algú la durà de guarniment. Crearà una història: aigua salada encapsulada. Llàgrimes plenes d’emoció, d’alegria i tristesa. Lluïdes sense vergonya, ni por. Record entranyable. Experiència de vida viscuda, amb passió… Viatjarà el mite de boca en boca, i el penjoll de cos en cos, tant com hom vulgui.
Després de uns messos en els que el meu “ofici” principal ha sigut, amb col-laboració amb la meva amiga Arrate, idear/fer expositors i coses similars, he pogut per fi, trobar moments per fer alguna sesió de joieria, ni que sigui per acabar peces que tenia a mig fer, com la que publico avui.
Es tracta d´ aquest PIN, d´argent massis, reproducció de un tros de escorça de arbre. Feia temps que no feia cap peça per home, (o unisex, si es que encara es fa servir aquest terme). Espero que us agradi.
Faig aquest post per explicar que es pot convertir un cargol per fusta, de punta, en cargol mètric, per poc que el diametre s´apropi a una mètrica convencional (M3, 4, 5 , 6 etc.)
Si al cargol se li passa la filera (terraja) de la mètrica en questió, fa una rosca irregular i no massa sòlida, però suficient per roscar la femella.
Com indico ja al títol, la unió no es forta. La utilitat que jo hi he trobat es decorativa. En efecte, per fusta hi ha un ventall de cargols amb el cap mol elaborat, artístic, o de època, varietat que no hi ha en cargols de mètriques, i amb això es poden incorporar a montatges metàlics, amb un gran impacte decoratiu, amb garanties i pocs problemes.
Microrelat de na Malen Merelo:
TRIBUT AL CARBONET
Des de l’origen, al món, l’home feia Art. Les coves primitives en són testimoni. El petit branquilló sol, o llepat d’aigua i terra de colors, expressa la vida quotidiana i alguna cosa més… el xaman dóna peu a rituals i fa celebracions dels mites. El carbonet lleuger i porós és una descoberta fascinant. Vet aquí el tribut amb tul de plata
Microrelat de na Malen Merelo:
ROAD 66
El psicodèlic vehicle fa via per la Road 66. De fons, la veu de Jim Morrisson. Ha nascut la Contracultura! Els joves cerquen una vida alternativa. En contra de la burgesia i la mediocritat de la societat de consum. Abracen l’exploració, la innovació, la fraternitat universal, la llibertat sexual i el nomadisme. Fer real una vida utòpica a favor de l’ecologisme i l’anarquisme. Molts, però, enlluernats per l’eufòria col·lectiva i contagiosa, van més enllà amb begudes espirituoses i LSD per arribar a un estat elevat de consciència, fins que deixen de ser conscients i traspassen a la vida dels morts.
Microrelat de na Malen Merelo:
Aquestes peces son fetes amb vidre per tiffany, transparent, que cuit al forn queda fos amb la plata que li fa de cassoleta.
Com a mostra de la meva perspicacia a l´hora de triar perquè ha de servir la peça, ressenyar que per mi eren uns penjolls interessants. Va resultar que per aclapadora unanimitat de les dones que van veure els penjolls, feien per uns anells fantàstics. Vaig recollir la idea i aqui els teniu.
Microrelat de na Malen Merelo:
LA QUOTIDIANITAT
L’agulla de penjar duu records llunyans que arriben a l’instant, com un llamp, més transparents que mai. L’estalvi de vímet fet amb cura per mans expertes acull sense por el recipient on es troba l’àpat, que amb amor ha preparat la mare. La quotidianitat diacrònica del moment serà repetible un temps, i irrepetible ara, perquè ahir va ser ahir, avui és avui i demà será demá.
Avui comparteixo una nova (per mi) eina que enriqueix el taller, un pantògraf manual amb el que puc gravar inicials o petits textes en alguna peça de les que faci.
No l´hauria comprat si no fos perquè una amiga me´l va posar massa aprop, i a un preu interessant. De propina venia (entre d´altres) amb un magnífic joc de lletres modernistes. En resum, vaig ser incapaç de dir que no.
El poso al blog com a cosa curiosa i no com a màquines-engins perquè encara no l´he estrenat, per tant no porta encara cap tunejat propi, però tot arrivarà.
Naturalment, si algú necessita alguns gravats puntuals, en parlem i ho fem.
Aquest irreal jersei de nadó estés a la corda del tendall, fet amb la tècnica del “fusing” en vidre, va ser el resultat de intentar fer quelcom una mica mes original que un plat per la fruita o cosa similar, massa vistos. Després de tenir-lo fet, just després, vaig tenir la noticia que una bona amiga havia sigut avia, i el reflex va ser instantani, li vaig destinar. L´altra dia li vaig donar, i crec que l´obsequi li va agradar.
Us presento una banqueta, de molt llarga gestació, a la qual, deliberadament, he anat afegint cosetes, de diverses disciplines, fins que no n ha cabut cap altra. Una mica en broma en dic que es una “mona de Pasqua” pels detalls que he arribat a carregar-hi.
D alguna manera he volgut, apart de divertir-me, barrejar disciplines, del ámbit forja, com vitrall, com joieria. El resultat, ja ho podeu veure, ben barròc.
Espero que us agradi.
Microrelato de Mudarra:
25 = Parchis. Proveniente del indostaní, “pacisi” o “pacis”, significa 25, cifra máxima puntuable al lanzar las conchas del molusco cauri. Juego introducido a finales del s. XVI por un gobernante del imperio mogol.
Ese juego lo conformaban 16 muchachas de su haren, divididas en cuatro equipos diferenciados por el color de sus ropajes y que debian tratar de llegar al centro del tablero, en el que esperaba el emperador.
Esas coloridas piedras entramadas en la piel de una cactacea se transforman en “juego-sas” frutas que colorean los escotes de sus portadores.
Color y naturaleza, historia y diversion, tecnica y rigor.
Si 25 es ganar, 1 es suficiente para encantar.
Avui vull compartir aquesta peça que va fer, ja fa temps, el meu fill. Es un treball de serra i pulit i trobo que va quedar prou be. La va fer a finsls de 2019 per obsequiar a una amiga que es va casar. Representa una ballarina i una nota musical ballant.
Vaig fer aquest banc fa uns anys, sobre tot perque els bancs d´aprimar fil de metall preciòs son molt aparatosos. Aquest format, apart de ser molt mes econòmic, cabia mes o menys on caben uns esquís. No vaig trobar el torn de manivela adequat, prou petit per lligar amb el conjunt. Recentment vaig donar amb torns manuals de manivela prou petits per poder incorporar-los al model i poder substituir el tensor de carraca que vaig posar inicialment. Aquesta setmana santa he pogut modificar el banc que ara torno a publicar.
Microrelat de na Malen Merelo:
29. L’ESFERA D’UN MÓN
L’esfera plana recull ordenadament elements simbòlics del món que envolta el seu creador. De manera capritxosa, la plata rodona guarnida amb colors i relleus escollits dona pas a tota una vida: petjades humanes, plantes, gotes d’aigua, terra, papallones i una finestra sense vista a l’exterior. Aquesta composició narra la història d’un món imaginari per a aquell qui ho vulgui. El ventall és ampli des de la simple història del no-res.
Microrelat de na Malen Merelo:
28. L’ESTEL DE MAR
L’estel de mar era sempre moll. Amb els cinc peus de tub feia travesses elegants pel fons marí. No anava a cap lloc concret, no tenia plans, no tenia sang, no tenia cervell, ni tan sols la necessitat de menjar cap mena de crustaci per viure de nou el dia de la marmota. Es va deixar endur pel vaivé de les onades fins a arribar amb delicadesa a la platja de còdols. Una altra peça de cinc peus, unida a un cos humà amb ninetes d’ulls, grans i plenes de joia per la troballa, el va vestir de plata i se’l va penjar.
Em fa una particular il-lusió compartir aquest llibre -enllaç al final- que recull crec que totes les entrades que he publicat en els deu anys últims a Facebook. Recull mes o menys les coses que he anat fent de forja o metall, de joieria, i algunes altres, i també entrades puntuals que no son de cap treball. Algunes estàn amb part del comentari que en el seu dia vaig posar. Es en pdf i es pot obrir i veure, i també, suposo, descarregar. Espero que hi passeu una bona estona!
Microrelat de na Malen Merelo:
18. PURPURINA GEBRADA
Deambulava pel bosc atapeït d’arbres, sense rumb concret. La natura li transmetia la llibertat d’experimentar els seus òrgans alhora. Se sentia còmoda recolzada entre les grans arrels acollidores d’una alzina. Es va adormir plàcidament. Sava i sang corrien per l’interior dels dos éssers. Fluctuava entre ells una sinergia transparent. Al matí, a prop d’ella, envoltada de cristalls de glaç sobre les plantes, aparegueren joies d’escorça plata i purpurina gebrada.
Microrelat de na Malen Merelo:
14. NO ÉS MÚSICA , EL SOROLL?
Davant l’impressionant penya-segat, se sent un soroll penetrant. D’on ve? On va? Qui l’acull? L’aire imparable fustiga la pedra fins a crear una peça única a cada instant. Ell és el dissenyador incansable de la seva obra. L’esculpeix amb força i del seu so fa música de vent sense instrument. Compta amb la llum solar que juga amb les línies perfectament geomètriques creades sense escaires i la lluna pàl•lida, qui li ofereix de nits altres volums. Les ones de mar tanquen l’hemicicle amb una bella orquestra.
Microrelat de Malen Merelo:
8. LES FULLES PENJADES
Van ser collides a l’atzar un parell de fulles que deambulaven pel camí a mans de la intempèrie. Ballaven a ritme del so del vent que les empaitava: ara aquí, ara allà! L’aigua de la pluja els donava un toc flexible i semblava que tornessin a cobrar vida, com quan eren penjades alegres a les branques de l’arbre mare. El seu procés de transformació cap al no-res s’ha aturat per a convertir-se en símbol immortal. És possible que tornin a penjar i simulin alegria de nou, aquest cop, però, del el lóbul d’un altre ésser viu.
Microrelat de Malen Merelo:
La paradoxa dels llumins és que van néixer del foc per tal de no fer-ne. L’objectiu d’esser en un món real no el té pas en el seu món de joia. Un a un, els flamígers pacients i il•lusionats esperen el torn de viure per morir alhora. Desitgen amb passió experimentar la bellesa de transformar-se en foc per esdevenir després en cendra. Tal vegada es pregunten: què hi fa només viure pocs instants si aquests són intensos, en lloc de trobar-nos eternament exposats?
Material: plata de llei
Microrelat
Les empremtes de les gotes salades fidels a la roca dia a dia van deixar-li testimoni imprès al damunt. Això va provocar un canvi a la seva textura, a la seva forma de ser. La gota malaia persistent, tenaç, de mica en mica s’aprofitava de la pedra, se l’anava cruspint, fins que algú la va alliberar del seu enclavatge i amb ella s’endugué el color de la mar.
Autora: Malen Merelo
Penjoll, electroforming, coure patinat.
Microrelat
Els dits juganers del fill han assolit l’objecte de desig: un lliri de papiroflèxia! Les ninetes del pare van ser captivades per la bellesa de la flor. Amb cura va traspuar la seva ànima a la peça. Així és com la pàtina de la immortalitat platejada ha estat envellida per la experiència de la vida
Autora: Malen Merelo
Fa dies que estic voltant el tema de patines, una forma d´acabat de joies prou interessant, que tenia ganes d´atacar. Com no podia ser menys, he començat pel mes fàcil: aprofitar un parell de coses que s´han patinat naturalment. Avui us ensenyo una, la setmana que ve la segona. .
Al fer vitralls tipus Tiffany o d´emplomar, tallar les formes rodones es molt entretingut, sobre tot si es fa a ma, a base de talls succesius i arrodoniment amb la fresadora. Per fer-ho mes facil, vaig pensar que valia la pena probar les broques de campana de diamant que estàn publicitant ultimament algunes webs orientals de venda. El pak que vaig comprar tenia 15 broques escalonades fins a 5 cms de diametre, vaig comprarlo a Bangood, i va costar 11 euros. Va tardar un mes a arribar. He vist paks de preu semblant que arriben a tenir broca de 10 centimetres.
Efectivament, com es pot veure a les fotografies, amb un trepant senzill, posat en una columna de bricolatge, i posant el vidre a la mordassa, protegit amb un tros d´skay o de cautxu, amb un trosset de fusta a sota, i pulveritzant aigua amb un espray, s´obtenen cercles amb molta facilitat. Vaig usar una velocitat mes aviat lenta. Aquesta va ser la primera prova, i no es va trencar ni un cercle. Fins i tot, en el cas dels petits, quedava la peça exterior sencera, válida per alguna altra cosa, per exemple posar algun cercle de diferent color en mig.
Torno amb el tema de vitrall. Avui publico una peça que tenia reservada per Sant Jordi d´enguany. Aquesta caixeta està feta amb la técnica Tiffany, i es mes decorativa que práctica, ja que es prou fràgil. La vaig fer amb una rosa a la tapa amb la intenció de que fes de contenidor per l´obsequi de la rosa d´aquest any, que ja vaig posar al blog dies enrrere.
Un petit penjollet fet amb resina. El bloc te forma de peça de lego, i dins te una clau de sol de plata, apart d´una mica de pols, d´argent també. M´agrada mes la idea que la execució, però be, ja n´aprendré mes. Desitjo que us agradi.
Un amable artesà de Icod, a Tenerife, ens va explicar com fer multitud de formes i petites peces amb fulles de drago, la planta insignia de la illa. Us poso un parell d’ anells que ens va regalar, i una mostra, al seu expositor amb part dels molt diversos objectes que es poden fer.
Penjoll fet en una estona, curvant una planxa d´argent, posant-hi a sobre unes boles també de plata, i un trosset de tub, on finalment hi va anar una mica d´esmalt turquesa.
Continuació del post de la setmana pasada, penjoll de confecció ràpida per ensenyar a una companya molt motivada per veure-ho la realitat del taller de joieria. Amb aquest penjoll, en poca estona vam tocar diverses tècniques, laminació embutició en canal, soldadura, taladrat i esmaltat.
Aquestes arrecades estàn fetes amb uns petits tubs, dos a cada banda, que giren lliurement a l´eix, i que porten, a cada un dels extrems, una pedra semi-preciosa. Porten 8 en total, totes diferents, (turmalina, peridot, citrí, ametista, dos topazis diferent color i dos granats també diferents). Ja havia fet una cosa semblada avans, això es la versió corregida. Pels compis d´afició, comentar que em van donar prou feina, mes que res per no espatllar la pedra de una banda, al clavar la de la banda contraria. Vaig tenir que preparar una especie de mordassa de delrin (un tipus de nylon) per aguantar la peça sense que s´espatllés o s´axafés. I els tubs en porten uns altres dintre perque les pedres no entrin mes del compte.
Aquest conjunt va ser de gestació lenta. Mesos de agafar-lo i deixar-lo estar. La peça base es feta amb la técnica de la cera perduda. La vaig enfosquir, i després vaig serrar les formes. La intenció inicial de posar-hi pedres es va truncar ja que no podien engastar-se correctament per la propia diguem-ne orografia de la peça, amb moltes cavitats. Com a alternativa, amb el taladro fresador i freses de diferents diametres vaig tallar els diferents cercles. Tot això en diverses etapes, i sovint vaig estar a punt de desestimar la peça i fondre-la.
Vull recomanar aquest espectacle, i per això en deixo constancia aqui. Es tracta de una obra de petit format, en clau de cabaret, que amb quatre grans actors-musics-cantants-mims fa un repàs agredolç a les nostres festes de Nadal, pel que respecta als costums socials, familiars, etc., amanit amb la interpretació d´algunes nadales. L´estàn fent al teatre Condal, al Paral-lel de Barcelona, al bar del teatre. Puc assegurar que vam passar una estona molt entretinguda, i que la peça, mes depurada, podria acabar sent un clàsic del nadal de la ciutat.
Molt bon ay 2020 a tots / Feliz año 2020 a todos.
Tenia feia força temps a la tauleta de nit un llibret de poemes de Mario Benedetti, per llegir o fullejar. Pertanyia a un petit lot de llibres que un company de feina ens havia deixat allà per qui els volgués. El company es diu Jose Antonio Arcediano i es poeta, te diversos llibres de poemes publicats. I en el llibre que ell va abandonar i que per fi vaig fullejar, vaig trobar aquests dos poemes que ell tenia escrits i perduts fa cosa de vint anys, anotats en les pàgines en blanc del final del llibre. 
La llastra, com sap qualsevol joier, es una eina bàsica pel taller. Temps enrrere, fent unes arrecades, varem detectar que teniem unes mesures, entre la llastra d´anells, i la rodona de polseres, que si les voliem, habia que cercar pots de conserves, esprais, o qualsevol altre cosa improvisada , perque fes les vegades de llastra. Amb temps, vaig acabar fent aquesta, amb barra d´acer, amb el torn, amb aquestes mesures intermitges, fins el límit que em va permetre el propi torn, i així va sortir una llastra que va des dels 27,5 mm fins els 32. No fa massa bona pinta, pero es eficaç, durissima com us podeu figurar, i el cost es insuperable, potser aquest tros de barra em va costar dos o tres euros.
Vull compartir aquesta polsera, d´argent, feta per la meva amiga Marta, amb la tècnica de la cera perduda, amb la seva sobrietat de disseny caràcteristica. La idea es molt xula, es un record de les diferents mascotes (algunes, si mes no) que la han acompanyat en la seva vida. I ha quedat una peça atractiva, vegeu-la acabada i posada.
Avui comparteixo unes peces que tenen un temps. I que creia haver publicat ja. Unes arrecades que va fer el meu fill, en l´aprenentatge del mes bàsic i mes important, en definitiva, de la joieria, manipular el material, serrar, aplanar, soldar, etc. Van quedar unes arrecades prou boniques, trobo.
Actualització. Aquesta peça de mes o menys un pam es la frontal d´un llum de paret que estic fent; reprodueixo un de modernista que no vaig gosar comprar, pel preu, en una subasta, temps enrrere. Es la primera peça que faig a casa amb la tècnica Tiffany, sense ajut (sense profe), i la segona en total. Ja la veureu acabada, pero el que falta es el mes senzill, aquesta es la cara elaborada. La foto fa una petita trampa: al estar tirada amb llum radere, l´estany es veu negre, quan en realitat encara està brillant, no he aplicat encara la pàtina. D´altra banda, el que li dona la llum, es una altra llum rodona, amb la qual, sense pensar-ho per endavant va sortir aquesta fotografia, que no em resisteixo posar, que fa que em sembli un emblema d´una secta o alguna cosa igual de rara o exòtica.
Com a complement d´aquest fil, publico avui una fotografia de l´aplic, ja practicament acabat , i amb llum.
Aquest curs el vull dedicar a aprendre determinades tècniques relacionades amb el vidre, en principi tres molt concretes, el vitrall Tiffany, el emplomat tradicional, i el fusing. Vitrall en Tiffany i emplomat feia uns quan ts anys que tenia ganes de aprendre a fer-ne, i ara començo a cumplir la il-lusió. Us presento el primer treball, el primer exercici, a veure que us sembla. Aproximadament fa un pam d´ample. L´exercici s´ha acabat amb el que veieu, però la peça la reservo per alguna cosa ulterior una mica mes acabada o interessant, potser una capsa o una peça mural mes gran.
Avui vull posar un racó que per fi he acabat, en el que portava uns anys treballant. Primer vaig fer la taula, d´obra. Després, l´any passat vaig començar el paravent, l´origen del qual va ser força casual. Un regal que vaig acceptar, uns trams de barana de balcó, preguntant-me quinta tontada podia fer-hi, van acabar en això, només incorporant en un quart quadrant una xarxa de teranyina de forja -que vaig fer l´any passat-. Aquest any he armat el paravent, pintat, etc. i l´he instalat, incloent un sostre on posar unes persianetes de bambú o mimbre, en el seu moment, cara l´estiu. Amb detalls per acabar, així com posar part del marc de inox, al llarg de la tardor o l´hivern, però basicament quedarà tal com és ara.
Avui vull posar una renovació que he fet al taller de ferro. Per activar tema forja he conseguit un martinet (martillo pilón). Amb això, i el canvi a la forja de gas, espero millorar molt el rendiment en el tema forja. Amb carbó i només amb martell i enclusa es triga massa a fer les coses i acabes aburrit, per romàntic que sigui treballar a la manera antiga. Tot i això treballar amb forja de gas i martinet també te la seva antigüetat. Per que us feu a la idea, aquest martinet, pel que se, es de l´any 1930 aproximadament. Aqui poso l´enllaç de una prova de funcionament: https://youtu.be/igQ2eCugIus
El torn de sobretaula estaba espatllat (des del any passat) i no trobava la avaria. Aconsellat i guiat per l´Albert, un amic, li he posat motor nou, trifàsic, i un variador. Amb el variador, la velocitat del torn es regula amb un potenciometre i no havent de canviar cada cop les corretges. Mes modernitat, doncs. I aquest mateix variador serveix pel martinet, que també te motor trifàsic.
No viatjo gaire, però quan ho faig, la mirada sempre es un pel sesgada cap al que es curiós. De vegades trobes, de vegades no. En aquest viatge, aquesta font ornamental amb agulla gòtica, vista en un jardi de Praga, em va sorprendre molt. Ignoro si va ser construida per a aquesta utilitat, a mi em fa pinta d´haver caigut d´una catedral.
smacap_Bright
Penjoll malla amb urushi envoltant una peça d´esmalt al forn. Creació de La dissenyeria de joies. Petonets a la model.
dav
Comparteixo avui una altra peça que ha fet el meu fill, un penjoll de disseny seu, fet de plata, amb la tècnica de la cerda perduda. Un cop afinat i pulit, l´ha enfosquit parcialment i afegit un cordó de cuir. Espero que us agradi.
He fet una cosa perque el motor de penjar em funcioni a les seves revolucions (fins 18.000) o be a la meitat (potser fins 10.000) només pitjant un commutador, i logicament mantenint la funció del pedal.
El motor de penjar que tinc es un motor d´escombretes (fins on jo sé, tots els motors d´aquesta classe ho son), i se´ls pot posar, crec que sempre, corrent d´entrada 125 volts. Amb una bombeta de les incandescents, les d´avans, es comprobable que funcionen i que la bombeta illumina la meitat. D´aquesta manera doncs, van mes o menys a la meitat de velocitat (rpm).
Després de trencar una punta del martell percutor clavant pedres (aquests martells admeten màxim com unes 5.000 rpm) i la peça interior corresponent , i passar per caixa per pagar les dos peces (i encara que les vaig trobar), vaig probar el motor, (es un Grobet), amb un tacometre, per veure a quantes voltes anava. El minim de voltes que mantenia al trepitjar el pedal sense que es parés eren 8 o 10.000. Desastre segur en el seguent us. Amb aquesta sol-lució veig que el martell es controla molt millor.
Vaig armar, en una caixa, un transformador -amb entrada 220 Volts i sortida 125 Volts-, una entrada amb un interruptor amb llum que m´avisés si em descuidava el conjunt encés, (ja que aquests transformadors s´escalfen), i una doble sortida amb un commutador (de sis potes), que en una de les dos posicions entrega 220 Volts i en l´altra 125 Volts. Com que a 125 volts només el faig servir per el martell i aquest ha de anar molt poc a poc, vaig considerar que amb un transformador de 100 Wats n´hi havia prou.
Crec que això es pot fer en tots els motors d´aquesta classe, però millor assegurarse´n si teniu alguna manera de fer una prova provisional, o be consultar-ho a algú que estigui practic en temes elèctrics. Tot i que el muntatge i l´esquema son senzills, si algú vol alguna aclaració, l´hi puc facilitar.
De sempre, he llegit molt. I llegeixo amb objectius molt diferents. I sempre he sigut sensible a l´encant del llibre tradicional, valuós, ben aconsellat i triat, de la ma del llibreter de capçalera. Enyoro les velles llibreries que han anat desapareixent, i valoro, i molt, les poques, que n´hi han, que van sortint, de llibres nous, i llibres de segona mà, que intentan recuperar l´esperit del llibre renovant els continguts i actualitzant el model.
De un llibre que em va captivar, LA LIBRERIA ENCANTADA, de Christopher Morley, i que recomano vivament, extrec un fragment, un anunci que hi ha a la llibreria en questió:
Be, el curset de clavat de pedres continua, ja prou adelantat, i vull publicar els seguents exercicis, tant de la primera tècnica apresa, clavat a nivell, com de les dues seguents, clavat amb grapes, i clavat en boques. Les fotos no son gran cosa, no sols pel fet de ser exercicis, el que implica que no hi ha cap classe d´acabat ni netejat, tal com s´acaba l´exercici, es desmonta la cosa o es deixa de banda.
També perque amb aquest curs, jo no ho sabia, pero m´he vist obligat a fer un altre, mes espontani i arreplegat de diverses fonts, que també tinc a mitjes, de fotografia amb macro i sense reflexes que es el que volen aquestes pedres; en aquest “curs” paral-lel, estic amb prou feines, aprenent l´abc, i espero demostrar proximament que progresso adequadament.
Exposem, la Arrate i jo, de nou, la col-lecció de “la dissenyeria de joies”, aquesta vegada perque m´ha vingut de gust portar-la a Nou Barris, Barcelona, on visc, al Centre C. Ton i Guida. Inaugurem el 8 d´abril amb un raonable exit de public. Encantats i agraïts per la asistencia. La exposició durarà fins el 26 d´abril.
cof
Tinc a mig fer una col-lecció amb unes quantes de les diferents fulles d´arbre que existeixen , fetes amb la tècnica de la cera perduda, de plata, amb clots que quedaràn, en algunes, buits, en altres plens amb esmalt, i en altres, mig i mig. Aquesta peça es la primera que he fet. Amb esmalt al forn, opac en aquest cas. Encara que tota semblança amb la realitat serà pura coincidencia, ja ho aviso, es tracta de la fulla ondulada.
Crec que temps enrrere vaig publicar el tunejat de una esmeriladora per fer-la mixta, això es, esmeriladora-pulidora. Avui, amb aquesta pulidora que he comprat, he fet la opció inversa, amb una peça senzilla poder canviar un dels cons de pulir, el dret, per una pedra d´esmerilar, per si convé.
La cosa no te massa ciencia, i està a l´abast de tothom. El requisit es que els cons siguin de posar i treure. Amb això, si quadra, com en aquest cas, que l´eix de la maquina es de 10 mil-limetres, posar un cargol llarg M-10, amb una meitat del seu recorregut allisat a 10 mm amb la broca corresponent, entrant amb el trepant molt recte, millor amb el trepant encolumnat d´alguna manera, i deixant l´altra meitat intacta per cargolar un cargol també llarg de M-10. Entre mig la pedra asegurada per dos famelles i dos arandeles grans. El conjunt, contra mes curt millor. El roscat, a la banda dreta, no s´afluixarà ja que el sentit del gir de la maquina a aquesta banda es favorable a que en cas de resistencia (quan pulim o esmerilem) s´apreti mes.Si voleu em contacteu i us aclaro qualsevol dubte o us facilito, si esteu aprop, alguna maniobra dificil.
Recent clòs el curset de gravat, afegeixo al blog un parell d´exercicis mes per deixar constancia. Es tracta d´un dibuix de fantasia, simetric a banda i banda, i amb el qual, qui tingui paciencia, pot jugar al joc de les diferencies. L´altra foto es de una cenefa amb les seves sombres. Mes seriosament, no pensava que fossin capaços d´ensenyar-me tant en tant poc temps. Els resultats han superat, per mi, les expectatives mes optimistes.
Avui comparteixo aquest conjunt de penjoll, arrecades i fermall que vaig fer seguint la idea de les notes musicals que ja havia publicat. Amb plata i esmalt transparent. El pentagrama, que inicialment anava amb collaret senzill, finalment va quedar reforçat amb aquesta cadena, que barreja trams de diversos colors de pell de cabra, amb trams de cadena de cua de ratolí coberts per malla de plata, i li dona singularitat al conjunt.
Vull explicar una cosa molt elemental, per si a algú li serveix. Fa ni se quants anys que faig servir, per diverses coses, algun soldador d´electrònica. Ni sé quants tinc o he tingut. Com que no solen venir amb un suport eficaç, gairebé sempre la questió de deixa-ls mentre treballes en algun lloc segur on no cremin res ni prengui mal, m´ha donat regularment maldecaps. I aquest vermell, de la foto, l´altre dia estaba particularment mogut i no hi havia manera, estaba mes pendent d´ell que de la feina que estaba fent. La antipatia que em va generar va derivar en aquesta sol-lució que vaig trobar i fabricar l´endemà, i que està funcionant prou be. Només podria ser que li calgués una mica de pes, i en aquest cas, afegint una xapa per abaix, de metall, de un o dos mil-limetres, n-hi hauria prou.
Em permeto avui posar una coseta que dies enrrere em va alegrar la tarda. Compro per internet un cutter giratori, i l´albarà que m´envien en el paquet del cutter me-l decoren tal com veieu, piruleta inclosa. Em va fer il-lusió el detall simpàtic, i que pugui ser una manera de fidelitzar no li treu gens ni mica d´enginy i gràcia.
Aquesta setmana un primer joc d´arracades fet amb fils de plata quadrats i rodons, amb notes musicals i un toc d´esmalt al forn. Van enganxades a l´orella. Feia temps que tenia ganes d´executar la idea. Son aparentment senzilles de fer, només, ja que tenen diverses soldadures molt juntes, que apart de complicades, després tenen que aguantar els 800 graus de coure la miqueta d´esmalt que porten.
Em fa il-lusió compartir aquesta setmana el primer resultat interessant que trec del curs de gravat a burí que estic fent des de fa poc. Es un gravat fet amb el burí unglette, sobre coure. Se que no està gaire ben fet però estic fins i tot una mica sorprés d´un resultat així tan aviat.
Aquesta peça que he comprat fa poc, es de un material plàstic anomenat Fordita o ágata de Detroit, nom que li ve de la coneguda marca de vehicles. Si voleu xafardejar a internet, te un origen curiós. Es dels, crec que escassos materials industrials que es poden considerar “preciosos”. La he trobat tan espectacular que no he volgut fer res amb ella mes que afegir-li una anella i un collaret.
Vull compartir i també deixar constancia al blog, d´un canvi que vaig fer aquest estiu passat pel que fa a la forja. Fins fa poc, les peces que havia fet eren fetes amb la forja de carbó, sistema amb que vaig aprendre. Com que aquest sistema es molt romàntic i vintage i el que volgueu, pero moooolt entretingut i lent, cada cop em costava mes posar-me a fer qualsevol cosa, o encendre simplement la fornal. Per reactivar la afició, vaig incorporar al taller una nova fornal, de gas propà, que un cop probada, dona molt mes marge de treball en calent, i una mica mes de ritme al treball en si, al no tenir-te que preocupar de remenar el carbó a la cerca del caliu suficient. Com podeu veure, la vaig posar sobre la antiga, de manera reversible, per mantenir la possibilitat de fer servir qualsevol.
Vull incloure al blog aquestes caixetes amb protector de llavis natural, fet a casa per la Charo, en les quals la meva participació ha consistit a fer el dibuix a les tapes, amb la premsa hidràulica, aprofitant uns motllos de metacrilat que tenia amb els dos dibuixos, de l´ocell i del panot barceloní. Van ser obsequiades als nebots/nebodes per Nadal.
Crec que a tots els que ens dediquem, poc o gaire, a coses creatives, ens ha passat, el veure una cosa i que ens agradi, per tant, seguidament “fusellar-la”, mes o menys descaradament. Jo ho he fet, i a mi també m´han copiat -“fusellat”- algunes idees.
Aquest any, la declaración de bones intencions que conté el taco de paret Maragall, autora Melània Figueras (si, si, el bloc Maragall encarà es fa, es encantador, i mes vintage que l´ultim mercat de roba usada que he visitat), m´ha agradat tant que he decidit tenir per l´any nou aquestes intencions i no unes de pròpies. I com que les intencions que te cadascú es comuniquen als amics i parents, aquí va la imatge amb les meves.
Bon any 2019 a tot@s!
Les xapes de les ampolles de xampany, poden llüir així, prensades, i enganxant-hi un iman d´aquests flexibles, circular, radere. Es una forma per que estiguin a la vista les que guardavem perque ens havien encantat.
Com cada any, el christma per felicitar les festes aquest Nadal del 2018.
Bones festes a tots!!
Vull compartir una manera molt senzilla per millorar la fotografia d´una peça, que em va explicar no fa gaire un amic fotògraf. Molts la coneixereu però segur que a algú li fa servei.
Es tracta de cercar un plafó de llum de plàstic o vidre traslluït, de il-luminació de sostre o de paret, del tamany adequat, i fer-lo servir de base, encés, per retratar la peça. L´automàtic de la càmera ajusta els paràmetres per no cremar la foto, i si es precís (ha sigut el meu cas) s´acaba de retocar ajustant nivells amb el automàtic del Photoshop.
A les tres fotos de dalt, el muntatge previ, el resultat amb un fons blanc sense llum, i el resultat amb el plafó i l´ajust automàtic de Photoshop.
A continuació poso la foto feta amb el mobil amb el plafó encés, queda una mica cremada i per això el photoshop. Això es pot usar també de complement a un mini estudi, com es pot veure a la seguent.
Com que aquesta forma sobre tot serveix per eliminar sombres i indefinicions a peces complexes, poso un parell de fotos amb una peça una mica mes rara de retratar, la primera sobre fons blanc senzill i la segona amb el plafó:
Finalment comentar que el plafó que vaig trobar, va costar 14 euros, com veieu, no es una gran despesa. A la vostra disposició per qualsevol aclaració.
A estones, les que m´ha deixat la exposició de La dissenyeria de joies, he anat fent alguna cosa al taller. Aqui us ho ensenyo. Unes quantes arrecades d´esmalt segons l´esquema experimentat el passat octubre. Son d´argent, amb esmalt transparent de colors, molt lleugeres i alegres.
Aquest 1 de desembre 2018, un dissabte de la tardor, per fi ha arribat la inauguració de la exposició tan de temps preparada, amb nou quadres representatius de la col-lecció que hem presentat a La dissenyeria de joies. Exit de públic que sorprén una mica, fins i tot a la propia “empresa”. Estem encantats de la asistència i agraïts a tots i cada u dels asistents.
Be, els components de La dissenyeria de joies, la Arrate i jo, portem messos preparant aquesta exposició amb molta il-lusió. I es posa en marxa el proper 1 de desembre, a Barcelona, a l´Espai 30.Estarà tot el mes. Espero que si aneu us agradi. 
Tercer i últim penjador de la sèrie, clau de ferro amb cinc braços, naturalment, diferents dels dels altres penjadors, Les tècniques, les mateixes, forja, mecanitzat, soldadura, plasma, fresat, i alguna cosa que em deixo. En aquest cas, el detall per contrastar amb el ferro, el gatet, està fresat en una planxa d´alumini, de 5 mil.limetres perque tingui una mica de consistència.
Segueix el segón penjador de la sèrie a que em referia la setmana passada, una clau de ferro amb cinc braços, en aquest cas amb subdivisions, sumant un total de quinze ganxos, fet també amb diverses de les tècniques -des de la forja, al mecanitzat, soldadura, fressat, etc. – que permet aquest material.
Llàgrima porpra. Penjoll amb malla urushi arquejada de dos colors amb ametista. Creació conjunta de La dissenyeria de joies.
Em fa una particular il-lusió penjar la entrada d´aquesta setmana, perque es tracta d´una creació de ferro, activitat que he tocat molt poc ultimament. Es tracta de un penjador de paret, primer que us ensenyo de una serie de tres peces, pensades per un mateix ambient, regal per a una bona amiga. Com faig gairebé sempre, he combinat forja propiament dita, en calent, amb algunes peces mecanitzades en fred, la lluna es de coure, i la peça base està retallada amb un aparell de plasma. Per la part de calor, he afegit aquest any al taller, una forja de gas, menys romàntica que la de carbó, pero molt mes ràpida, i, ai, efectiva (escalfa molt millor).
Penjoll cèrcol malla urushi vermella amb tres pedres volcàniques de diferents blaus. Obra conjunta de La dissenyeria de joies.
Aquest penjoll de plata, amb esmalt, aplicat amb el forn, es reproducció parcial una vidriera modernista. La tècnica amb que l´he fet es la de “plique a jour”, una especie de sistema de vitrall. Com ja vaig comentar, amb xapa de plata, tendeix a arquejar-se, motiu pel qual no repetiré, crec, aquesta manera concreta de fer.
Penjoll “Abraçada verda” de malla amb urushi, que envolta placa d´esmalt feta al forn de tonalitats verdoses. Obra conjunta de La dissenyeria de joies.
Aquestes lleugeres arrecades d´esmalt transparent, al forn, son un primer intent, precari, ja que queden una mica febles. Tot i això m´agrada molt el sistema i el resultat, i he volgut donar per definitives fins i tot les primeres proves.
Collaret malla urushi en forma d´escaquer, amb abalori al centre. Obra conjunta de La dissenyeria de joies.
Vull exposar avui, un petit invent que m´he fet per no patir la nosa de tenir encenalls (virutas) per sobre del metall, al serrar manualment i no veure per on he de seguir el tall. Això passa amb metall i també amb cera. Tip de bufar, i aprofitant que tinc molt aprop de la taula de joier un compresor d´aire per l´ aerograf, li he incorporat un pedal pneumatic que llibera aire quan el trepitjo, i a travès d´un tub dels que usen els torners per refredar el fresat amb valvulina montat en la seva base magnètica, el porto exactament on escombra els encenalls. Encara va millor quan serres amb lampara lupa o similar ja que en aquest cas ni siquiera tens l´opció de bufar. Ja se que no invento la pólvora pero potser a algú li serveix. Hi ha compresors d´aerograf baratissims, i tant el pedal com una base magnètica amb tub no son tampoc gens cars -per internet-
. Espero que us agradi o serveixi, i a la vostra disposició per aclaracions adicionals si es el cas.
Penjoll d´urushi reixes soldades, pla, de dos colors, amb pedres volcàniques insertades, de diferents matissos de verd. Obra conjunta, de La dissenyeria de joies.
Penjoll de malla urushi forma espiral aplanada, amb pedra semi preciosa. Creació conjunta, de La dissenyeria de joies.
Penjoll de malla urushi doble hèlix irregular, amb esferes de malaquita. Ferratges de plata. Obra conjunta, de La dissenyeria de joies.
Aquesta entrada es especial. Alguns ja coneixeu l´invent. En col-laboració amb la meva amiga Arrate, hem fet una marca per sortir excepcional i
momentaneament al mercat, amb tot el que comporta, i un producte, una serie de joies contemporànies, totes diferents i uniques, limitada a unes 60 peces. A la web es poden veure, motivacions, manera de fer, desenvolupament del projecte, i les peces, per descomptat. Es pot veure des d´aqui: La dissenyeria de joies Espero de veritat que us agradi.
Deixo aqui la fotografia d´un penjoll fet per la ocasió. També de una de les peces. I la tarjeta de la web, així com una de meva per si algú no la te.
Obro el nou curs amb aquesta peça, feta amb esmalt, al forn, amb la tècnica “plique a jour”, una cosa així com vitrall; es reproducció parcial d´una vidriera d´art decò. Va costar prou feina de fer, i el resultat només m´ha mig agradat, ja que m´he trobat que les peces d´aquest tamany (63 x 49 mm) tendeixen a arquejar-se amb tots els inconvenients que comporta. Tot i això s´ha salvat.
Vaig proposar al meu fill, en cert moment del seu aprenentatge que elaborés un collaret , de plata, amb un model de baula que no fos vist, que d´alguna maner fos original. Aquest exercici ens l´havien proposat quan vaig aprendre, i el vaig trobar molt interessant. Va fer servir la banda de Möbius per fer unes quantes baules, de dos tamanys -objectiu aconseguit per tant-, i per la resta de collaret va fer servir cadena comercial mes o menys a joc. També va fer la tanca. No tothom fa un collaret amb motius matematics.
Segon skiline decorat de la meva ciutat, i de moment ultim de la sèrie, amb un sol i una lluna. Tot i ser un concepte similar al primer, i potser es pel tamany del sol i la lluna, que semblen gairebé d´estils diferents.
Aquest skiline, de plata, ha donat prou voltes. Vaig passar la silueta inicial després de trastejar-la amb el Photoshop, al programa de disseny 3D Rhino 5. Amb aquest últim vaig ajustar la peça, li vaig donar volum, i vaig encarregar-la a una botiga 3D, que me la va fer en plastic, ABS, crec. Amb la tècnica de la cera perduda va sortir la peça en argent. I em va donar per que em fessin un motllo. I si tens un motllo no te-n estàs d´encarregar copies. De moment n´he fet un parell, i possiblement en faré alguna mes. El joc , la originalitat, en aquest cas, consisteix en vestir la peça de manera que llueixi, com he intentat amb aquest penjoll.
Vull publicar avui una peça que va fer el meu fill fa uns mesos. Es de plata de llei, feta amb la tècnica de la cera perduda. Es tracta d´una interpretació lliure , de set puntes, del simbol del caos. Aquest simbol te antecedents de figures i estels de vuit puntes des dels templaris, i va ser recuperat als anys 60, des del mon de la magia i mons afins.
Aquest penjoll parteix d´una idea senzilla. Una xapa d´argent que acull, acuna, unes pedres, en aquest cas unes perles de riu. En vaig fer un altre, publicat no fa massa, en el que va anar una pedreta de platja. La peça està feta amb la tecnica de la cera perduda que proporciona aquesta forma tèxtil inimitable.
Aquest penjoll es de plata i te gravat un dibuix al àcid -per un cop no es una fotografia- d´una familia de gats. El vaig fer per obsequiar una bona amiga a qui agraden molt aquests animals.
Aquestes arrecades ja les vaig posar al blog. Son fulles petites de gerani, tractades amb la tècnica de l´electroforming. Mes per mandra que per altra cosa, no vaig portar cap peça de les que vaig fer, a xapar en plata. N´he portat, per fi, aquestes arrecades, a xapar, i la veritat es que han quedat prou boniques.
Aquesta peça d´argent, està feta a partir d´un original esculpit en guix, i un sistema de motllo i contramotllo. Als clots que queden s´hi posa l´esmalt i es posa al forn. La he acabat fa poc. Vaig partir d´una fotografia que vaig trobar, de un sostre d´una catedral gòtica, feta amb un objectiu gran angular o potser un de “ull de peix”.
He tornat, amb aquest joc, a una idea que m´agrada molt i ja havia usat un altre cop: l´obsequi a una pluralitat de persones amb unes peces, alhora personals, ja que porten la foto del obsequiat, complementaries pel propi tema, i, d´altra banda, intercanviables. Cada una, es clar, amb el seu collaret o cadena. En aquest cas, a una parella i el seu fill. Les plaques son de plata, i les fotos estan gravades amb àcid.
Aquestes dues peces son d´esmalt al forn, fetes amb una tècnica que es diu “cloisonné”, i recreen unes flametes d´espelma. Com que tenen un cert pes, es sostenen perfectament sense cap perill de caiguda, en aquest particular collaret de fil de plata.
Com altres cops, publico aquesta petita troballa, sense intentar inventar la sopa d´all, perqué se que a alguns a qui no se´ls hagi acudit com, els pot servir per tenir millor desada la paleta de colors d´esmalt vitrificable que, ben guardats, resisteixen bastant temps ja barrejats amb la parafina.
Això es mes util encara si ens referim a barrejes de color fetes per nosaltres. L´element base ja me-l habia suggerit la meva profa d´esmalt, l´Anna Estany, el marc d´un quadret i el seu propi vidre, i el complement ideal es el que he trobat ara, un estoig de documentació dels que venen als bazars xinesos, i n´hi han de diferents tamanys i fondàries.
Aquest dilluns 23 d´abril, dia de la publicació setmanal, que he de publicar? Es de calaix: tots els anys preparo alguna cosa per Sant Jordi, algun disseny que inclou la rosa com a tema principal. Aquest any ha tocat aquest collaret, que incorpora cinc roses, fetes amb la tècnica de la cera perduda. Es d´argent, malla d´argent, sedes i vellut.
Aquest conjunt parteix d´ una vella idea. Un cel ennuvolat amb el sol i la lluna. Els núvols de plata, el sol, quin remei, de llautó, i la lluna, de coure. La peça gran es d´execució tradicional, amb serra, llimes, etc. Per la petita, que es un fermall, vaig fer experiments, amb 3D, sobre tot. Així ha anat la cosa. A veure si us agraden.
Aquest penjoll es el segon de una serie de tres, en els que les plantes s´enfilen, en aquest cas a una escala. Es una peça d´argent, fet amb la tècnica de la cera perduda, i ha supossat, com les altres dues, un ampli proces d´experimentació amb diversos materials i textures diferents de la cera, amb un exit desigual. Tot i que sempre procuro fer joies portatils, còmodes, amb aquesta idea no hi havia res a fer, son, vulguis o no, joies de pasarel-la i no de dur a diari.
Aquests fossils son “ammonites”, del Cretàcic (com 100milions d´anys). Fan 15-18 mil-limetres de diametre. Al veure-ls tan petits, no vaig poder resistir la tentació de fer-ne unes arrecades, sense mes decoració.
La idea de fer algunes coses d´argent incorporant coses tan senzilles com pedres, o vidres, o altres coses trobadas, de platja, de riu, etc., em rondava feia molt. Aquesta es el primer resultat, i no es quedarà sol, es molt probable que en fagi mes amb elements d´aquests.
Aquesta polsera, feta amb la tècnica de la cera perduda, no es original meva. Vaig veure aquesta textura ni recordo on, i em va quedar grabada. Després de donar-hi moltes voltes a la tècnica que s´havia emprat, vaig donar amb una manera de fer aquest dibuix a la cera, i queda aquest resultat. No se, de totes maneres si la que vaig veure està feta igual o d´una altra manera. 
Aquestes peces d´argent son totes fruit de la tècnica de la reticulació. La idea de que fer amb les peces, ben al contrari d´altres vegades, va anar sortint poc a poc, segons anava acabant-les. Així, per exemple, el pentagon, fins ben tard va oscilar entre polsera i fermall. Finalment ha sortit un conjunt d´arrecades -diferents-, polsera i penjoll.
Em tocava ja fer alguna polsera. Aquesta n´es una, es de plata de llei, feta amb la tècnica de la cera perduda. La patina ha sortit sorprenentment xula i ha fet la peça mes interessant.
Un segon conjunt que vaig fer a solicitud d´
una amiga. La meva feina per tant va ser sols la de montador. També està fet aprofitant peces que en principi no anirien per fer bisuteria. El trobo preciós, senzill pero efectiu per conjuntar en determinat moment amb la roba que li escau.
Aquestes arrecades, fetes amb la tècnica de la cera perduda, reprodueixen el disseny de una fíbula de la època romana, trobada en unes excavacions a la ciutat de Barcelona. La especie d´hibrid (per dir-ne d´alguna manera) em va encantar, i per això he fet el conjunt.
Aquesta peça es gairebé el mes recent que he fet. Es de plata de llei, i està fet amb el metode de la cera perduda. Reconec que es mes de pasarela que de cada dia ja que s´enganxa molt amb la roba i això es una questió que no te solució, aquest disseny es així. Feta em va agradar fins i tot mes del que esperava. A veure si us agrada també.
En aquest conjunt m´he limitat a fer el montatge, ja que la idea es de una bona amiga a qui feia ilusió veure les peces conjuntades així (penjoll-arrecades) per algun us puntual. Es la mes modesta de les bisuteries, però paradoxalment amb un gran valor afegit, la singularitat de la peça única.
Ara que ja tinc a la linia de sortida diverses coses de cera per dur a fondre, recupero per publicar aquest pin, d´argent, fet amb la técnica de la cera perduda. Aquest format pin, apte també per solapa, el faig servir perque es del poc que es pot considerar segur per joieria d´home, i en cas de regal es mes improbable que torni enrere. L´emblema, es de superació personal, del moviment escolta en la meva adolescencia, crec que ara no es fa ja servir.
Aquesta es la primera cosa que surt del taller acabada desde que he decidit estar-me mes per la joieria real, de serra i llima, que per la virtual, de 3D. Trobava a faltar el contacte amb el metall i les eines. Son de llamina de plata, texturada i calada.
Segueixo, per començar l, any, amb la última peça, de plata de llei, que ha fet el meu fill, amb la tècnica de la cera perduda. M´agrada molt.
Aquest any el christma ha consistit en un acudit que he montat amb una idea que em va passar pel cap, massa bona, crec, per desaprofitarla.
Bones festes a tots el que seguiu el blog.
Estic aprofitant la meva teórica baixada de productivitat (que no es tal, estic en altres coses que ja veureu), per posar alguna cosa que ha fet el meu fill. Avui aquestes arrecades d´origami, unes grues (grullas), que li han quedat fantàstiques.
Aquest penjoll, fet en plata amb la técnica de la cera perduda, només parcialment està fet amb cera, ja que la malla està feta amb un boligraf 3D. Es el meu primer assaig amb aquest recurs, i li veig potencial. Ha sortit una peça mes mona que pràctica. M´agrada, però.
Aquesta feina no es meva. Es del meu fill, a qui estic ensenyant una mica del poc que sé d´aquest art. Peça única també, son d´argent, i avans les va probar a fer amb coure, amb resultats igual de bons. Té, clarament, millor mà que jo (i millors ulls).
Acabo aquesta segona tanda de coses que em son utils i que publico, com de costum, tant a Facebook com al meu blog, per si algú li pot venir be o no se li ha acudit, aquets dos estris: del mon “bricolatge” un bufador de lampista que fa servir un gas que crema a molta mes temperatura que el butà, a poc mes de 2.000 graus centigraus. En consequencia fon la plata amb molta rapidesa, i es de mà, per tant no necessites entrades/sortides d´aire a la habitació com es el cas de fer servir la ampolla gran de butà . Tampoc necessites tant d´espai.
El segon es aquesta pistola lectora de temperatura, inicialment comprada pel taller de forja. Llegeix fins 900 graus centigraus. Va molt be per quan recous metall o per fer esmalt. M´ha lliurat de alguna cremada. I son ja prou econòmiques, aquesta em va costar uns 25 euros per internet.
Un altre penjoll de mokume gane (i les peces que vindràn…) ,creació conjunta meva i de la meva amiga Arrate. Porta quelcom semblant a una perla. El mokume gane, de vegades, a mes de les coses que fas amb certa intenció, surt una mica com vol, i aprofites també el que ha sortit sense que ho volguessis si ho troves interessant. Es el cas de la peça de fons del penjoll.
Un tas d´aquest material, està entre mig de picar sobre fusta, i sobre ferro o acer. L´efecte al martellejar plata (o coure o llautò…) es diferent. Posant entre mig paper o plastic es mitiga la possible contaminació de materials. I es molt facil de fer: el plom fon a una temperatura baixissima. Amb un petit cassó i un fogó de camping gas n´hi ha prou, el plom, tallat previament amb tissores o serra en troçets petits es queda liquid en poca estona. Llavors s´aboca en un recipient adecuat. A la foto a la tapa de una caixa de galetes daneses. Precaució, mai està de mes mascareta, protecció ocular, guants i roba adequada.
Amb els daus de metall de mokume gane, material composat per capes de tres metalls, argent, coure i metall daurat, surten, amb combinació amb unes, mes o menys perles, aquestes senzilles arrecades.
Per si a algú li serveix. Segur que us ha passat a molts usuaris d´aquest bufador. Penjar-lo en un suport fet amb un estri porta-escombres, o be amb un clau de ganxo (alcayata) o similar, el bufador, al deixar-lo, de tres cops, cau dos a terra, per poc que toquis la manega, i de vegades, sense tocar-la. O be si mous la bombona de gas. Quan em va passar per enesima vegada, vaig decidir-me a preparar aquest suport, en el que el bufador entra just, per dalt, inclinat cap endevant, queda recolzat a les dos bandes, i , sobre tot, el que la fusta de dalt (la taula de treball) li fagi tope, no permet que caigui. Gruix de barra que fa els ganxos 6 mm. , distancia de final ganxo al “sostre” de fusta 52 mm., distancia de ganxo fins ferro de fons, 33 mm. En aquest cas els ganxos estàn roscats sobre la base de ferro de 5 mm., pero es poden posar també amb soldadura.
Aquest penjoll porta molt de temps ideat, i ara per fi l´he realitzat. Porta dos xapes de plata amb fotografies gravades amb acid, i una que porta una peça de marqueteria autèntica del periode modernista. Va molt aprop del coll. Es una peça molt personal ja que el de les fotos es el meu fill, de petit i de gran.
Aquest penjolls son una altra tasca conjunta amb la Arrate. Una argolla per tovallons antiga va donar pels dos cercles d´argent. En l´interior, laca urushi. I unes pedres volcaniques per completar el conjunt.
Es un sentiment. Inspiració de fa dos dies, compra d´ahir, i execució d´avui 28 d´octubre. Es de bisuteria, materials xapats, pedra de lapislazuli. Com que aquest blog ho veu, encara que poca, gent de molt lluny, aclaro que al.ludeix a la proclamació de la república catalana ahir 27 d´octubre, derivada de l´ansia d´independència del meu poble, molt forta aquests ultims anys. Ho publicaré de seguida, no sigui cas que canvii la moda aviat.
En aquest repàs d´elements i estris per facilitar la feina artesana, en les quatre o cinc entrades que publicaré aquest i els propers dijous, algunes observacions i indicacions son molt elementals, però la experiencia m´ha ensenyat que fins i tot algun truc o estri d´allò mes senzill pot ser que se-ns hagi passat. Aquest es un recull de coses que convenen a qualsevol taller, no només de joieria. Espero que ni que sigui un dels objectes retratats us supossin una idea aprofitable. Raspalls de dents vells, pals de gelat, xeringues, pipetes, agulles de cap o de cosir, bastonets, pinces de fusta de diferents mesures, escuradents, i fil de coure d´antigues instalacions de llum (n´he trobat de 1.1 i 1.3 mil-limetres, i passats per la filera queden fantastics, molt rectes).
Una peça mes de mokume gane. Dissenyat conjuntament amb la meva amiga i companya de creació Arrate. Un penjoll que recull una petita (imitació de) perla, i que revela molt be les capes de metalls que formen el mokume. El collaret de cua de rata l´ajuda a lluir millor.
Vaig publicar diverses entrades amb montatges i trucs per ajudar-nos amb la realització de peces de joieria. Quan vaig creure que estava tot publicat, logicament, vaig deixar aquesta linea de publicació. Però em van quedar algunes cosetes al tinter, segons he vist al repasar una mica que habia pujat. I les publicaré, per si algun detall serveix d´idea a algú. Primer de tot, aquesta columna per trepant de bricolatge, en la qual, amb un adaptador de delrin (nylon) , es pot posar la peça de mà del trepant de joier. A més, vaig posar-li una taula de coordenades molt petita, i tothom que les hagi fet servir sap quan s´agraeix disposar de una, al treballar amb els trepants de columna. De propina, la mordaça està amb uns afegits, també de delrin, per poder assegurar pedres i altres coses mes fragils que el metall, amb mes garantia de que no es trenquin. La columna es comprada a Barcelona, la taula de coordenades fora (aqui es massa cara, si es que la trobes) i l´afegit de la mordaça es casolà, si be hi han mordasses comercials amb aquest complement molt econòmiques.
Aquest disseny, per mi té historia. Quan vaig fer el servei militar obligatori, em va donar en cert moment per dissenyar, amb filferro, algunes arrecades i algun penjoll. Tot plegat potser una dotzena de peces. Allò va quedar en una caixa, oblidat pero no perdut. No fa gaire he volgut recuperar algun d´aquells dissenys. El primer que he fet ha sigut aquest. En seguiràn dos o tres mes, amb altres tecniques o modificacions, però aquest va tal qual, només he canviat el material i he posat uns enganxos de plata per si de cas la questió d´alèrgies.
Des de petit m´han agradat molt els mercats de vell de ciutats o pobles. I encara que hi compro molt poc, en soc un visitant asidu. No puc resistir posar aquesta foto, feta fa pocs dies 
al mercat de les puçes de Saint Ouen, a Paris. Avans que m´ ho pregunteu, no, no vaig preguntar quant valia el lleó.
Una altra peça amb la tècnica de la cera perduda , en aquest cas fent servir lletres d´estampar de taller amb una mica de calor. L´efecte queda interessant.
Aquestes peces, mes o menys formen conjunt, però son pensades individualment. I de fet el penjoll el vaig tirar endevant a partir de la modificació necesaria de la idea inicial, que m´agradaba molt , però havia resultat inviable. Vull dir amb tot aquest parraf que el penjoll m´agrada però no massa. En canvi de les arrecades n´estic mes content.
Realment la tècnica de la cera perduda es allò de “on la imaginació et porti”. Una altra prova que vaig fer, amb una textura de goma i llamina de cera molt prima, va donar aquestes arrecades, on s´han impres (o això crec) a l´argent sutileses de corbes i plecs propies de la goma o el plàstic.
Tenia pendent fer una polsera anticlàstica d´argent. Finalment ha sortit lluny de tots els dibuixos previs. Per fer-ho facil, diré que el calat del mig, pretèn ser d´una foto del Palau Nacional, de 1929. Pa d´or per resaltar-lo. Ho vaig combinar amb unes fulles texturades, i uns dibuixos calats de tipus decò. Es una peça que m´ha donat prou feina, pero n´estic content. A veure si us agrada també..
De peces de urushi fetes amb base de malla electrosoldada, ja n´he fet varies, i aquesta temporada probablement en fem unes quantes mes conjuntament amb la meva amiga Arrate. En veureu, doncs, per avorrir. Aquestes arrecades, que recorden molt primariament bosses de ma, son de les primeres peces que vaig fer.
El penjoll d´aquest conjunt, una reixa lacada amb urushi, tanca una terna de peces similars -la primera d´argent, la segona de coure amb esmalt-, totes tres amb pedres penjant al centre. En aquest cas una peça d´ambar fòssil. L´he acompanyat amb unes arrecades semblants, ( i per una vegada totes dues similars). Amb aquest sistema de reixa espero fer mes peces, ja que aparenta tenir moltes possibilitats.
Un altre cas clar de perquè m´agrada la tècnica de la cera perduda, aquesta textura tant textil amb un volum de lluna. Penjoll de plata de llei que calificaria de bastant clàssic. Tòpic també. Aquest sistema llençol m´agrada molt, però.
Aquesta peça, quasi un descart, feta a la cera perduda amb plata de llei, va acabar per tenir un caràcter propi que em va obligar a que la acabés de fer. No acabo de dir-li flor a la forma que va prendre la cera, una mica extranya, però la forma té força. El lleu colorejat també ajuda. Segueixo sense saber si m´agrada o no, i això que porta uns mesos feta.
Les peces d´aquest conjunt, complementàries, van estar temps voltant per casa. Les havia fet, d´argent, a la cera perduda, amb uns petits punts d´esmalts transparents blaus. Eren per obsequiar una persona la qual, haureu endevinat, el seu nom, comença amb ele. Però m´en vaig adonar, tard, d´un problema: es una persona que en temes de joieria estima la simetria, o més ben dit, no veu bé la falta de simetria, a la inversa que jo que tant em plau. Això em va portar a donar voltes durant prou temps, a que fer, que sense trencar aquesta regla, fos acceptable per ella. El resultat el teniu a la vista.
Unes senzilles arrecades, fetes al començament del curs d´esmalt al forn com a exercici lliure. Coure i esmalt transparent de tres verds diferents. Ara no faria ja -segur-ni una de les parts igual. Tot i això m´agrada com van quedar. 
Una de les variants del esmalt al forn, el vitrall, es probablement la que prefereixo. M´agrada tant que vaig voler deixar unes arrecades, aquestes que us ensenyo avui, sense posar el vidre, sense mes. Al no haver color que distregui, potser s´aprecia mes la textura de la elaboració de la plata, molt orgànica.
Una artista visual, la Anna Moreno, per un event que estaba preparant, em va demanar ajut per tal de fer una especie de taula de caire modernista o en tot cas de quelcom de cent i mes anys enrere, una de tres taules que tenien que omplir la exposició de l´event. La meva mes que modesta col-laboració va consistir en senyalar un disseny amb materials i mitjans possibles i facils per montar en pocs dies, que recordés la época, assenyalant alternatives que fossin tecnicament viables. També a la vista de la soldadura que implicava, a cercar algú que soldés les peces de manera que no es caiguessin a trossos a la inauguració (un gran amic, soldador jubilat es va prestar). Tot plegat va ser molt interesant, i ho sento prou com a propi per posar-ho al blog, tot i el poquet que vaig pintar en l´assumpte.
Aquestes arrecades, preparades quasi sense voler, enrollant en espiral un troç residual de trena de mokume gane, per tal d´aprofitar-lo pel que havia costat de preparar, tenen -crec- la seva gracia. També tenen que son dolentes de retratar com elles soles; ho he intentat dues vegades, i deixat per imposible. Per tant, sense mes ho publico, la fotografia ocuparà el seu lloc on li toca. Si convé estic disposat a ensenyar-vos-las personalment. Tot avans de fer una tercera tanda de fotos.
L´estiu passat vam fer, integrament d´obra, aquesta taula, llargament demandada per la meva dona, en el seu racó preferit. Per donar-li una mica de singularitat vam posar, també amb ceràmica, com la resta del sobre, un taulell d´escacs de bon tamany. Els dos bancs principals d´obra, ja hi eren, son part de la tanca, i els vam forrar amb pedra vista. Amb uns bons coixins s´està bé.
No es el primer cop que quasi em fa vergonya penjar alguna cosa, de tant senzilla com es, però entra en el possible que algú que fa esmalt amb bufador no hi hagi pensat i li serveixi aquesta idea. El suport de test, amb uns estalvis de taula, composa un conjunt que, amb una reixa, i posant totxos refractaris, o alguna cosa enganxada (xapa prima de llautó per exemple) en dos terços del contorn del estri com a paravent, permet treballar l´esmalt a soplet amb una bona dosi de comoditat i seguretat.
Fa una anys que faig, per poc que puc, una rosa pel dia de Sant Jordi, sigui de ferro, argent, o alguna altra cosa que se m´acut. Aquest any vaig fer servir una idea que havia vist en altres formats. Regalar a la mare un dibuix del seu fill quan era molt petit. Es una cosa que no falla. El problema era que a cap guarderia fan dibuixar als nens roses, son massa complicades. I les flors que fan solen ser una especie de margarides mig pelades. Després de cribar els albums del meu fill, vaig trobar-ne varies. De roses, -o dracs- ni rastre. Per tant aquest any la meva dona ha tingut, no la rosa de Sant Jordi, sino la flor de Sant Jordi. Li ha encantat, no cal dir-ho.
Aquesta parella d´arrecades son d´argent texturat, i estàn fetes tallant/soldant, etc., amb tecniques tradicionals, vaja. Van tenir una genesis entrabancada. A partir de una fulla recargolada tallava diverses rodones desiguals. La fulla composava una arrecada i les rodones l´altra. La primera peça, la fulla, va sortir de seguida, pero la segona no se´m acudia com fer-la. La primera es va estar al calaix un parell d´anys (i no la vaig fondre per pels), i fa uns mesos vaig decidir que tenia que fer la parella. Va sortir la que veieu, no es que m´entusiasmi, pero si en dos anys no he tingut una idea millor, ja no la tindré, per tant ho vaig deixar així.
La peça única és molt divertida de fer. Volia obsequiar una peça de joieria a diversos familiars, les meves cunyades, i també a una amiga. I vaig triar aquesta tècnica que es de les que mes m´agraden per fer alguna cosa. I de vegades deixar la via de la peça única i fer peces una per una seguint el mateix patró, te els seus avantatges, sobre tot si n´has de regalar a diverses germanes, així no expreses preferències, ni hi ha peces mes maques o mes lletges, es més democratic, obsequis equivalents
.
Jordi Vidal Gallifa 