Inspirat en les caixes de calaixos plans de les merceries d´avans, i sumament senzill. Amb unes safates de cuina de plastic, uns tiradors d´ikea dels mes economics, i perfil d´alumini, em vaig fer aquest organitzador per tenir dins d´un armari, la millor caixa d´eines per la vivenda que he tingut mai. Ben organitzades i a mà, la diferencia de tenir-les així a tenir-les dins una caixa amb nansa es abismal.
Més peces d´argent de llei amb esmaltat tipus vitrall amb forn. Per aquest joc vaig recorrer nomes a colors blaus, i a deixar alguns forats buits. Les paletes d´esmalts fins on he arrivat a coneixer, fan de vegades salts de color importants, i això dificulta transicions mes suaus. Tot i això el que va sortir em va agradar. Si no es el conjunt que mes m´agrada, s´acosta molt. La meva dona deu pensar el mateix perquè l´usa prou cops.
Quan soldem peces de joieria, de vegades passa que la flama té que escalfar en diversos anguls, alhora o succesivament. I no tenim marge per fer aquest moviment. Vaig fer per quan es donés el cas, aquesta plataforma giratoria. La base es un quadrat de ferro de 12 x 12 centimetres i un centimetre de gruix, prou pesada doncs. Té soldat un rodament (amb els punts de soldadura per fora, la part interior gira lliure) dins el qual vaig insertar un eix que té a dalt roscada una especie d´arandela gran de ferro de 10 centimetres de diametre i 3 milimetres de gruix. Li vaig enganxar a sobre paper de vidre bast, a titol de producte antilliscant. A la dita arandela hi vaig insertar , cap a baix, quatre cargols llargs per poder empentar la plataforma amb facilitat. He de confesar que encara no la he estrenat.
Penjoll senzillet pero efectiu. De plata de llei, fet amb la tècnica de la cera perduda, i esmaltat després al forn a tot color. Com que es una cosa molt llarga, necessita un collaret petit per lluir bé. Del mateix estil, crec que acabaré fent altres siluetes, ja que la idea bàsica dona molt de si, i amb aquesta peça he après punt per punt tot el que no he de tornar a fer. Tot i la execució apresurada, m´agrada.
L´esmalt té una cosa (entre altres) molt punyetera. El color aparent del vidre pulveritzat, sovint no té gaire relació amb el color final un cop cuit, i de vegades no en té gens. Això es particularment important amb l´esmalt transparent. Per aquesta raó es important fer mostres amb les que saber el resultat que podem conseguir amb cada color, directe sobre el coure, sobre plata, sobre blanc, etc. I això planteja com guardar aquestes mostres sense que es danyin, en definitiva es vidre, i si rep gaire es trenca. Vaig fer aquesta caixa amb quatre llistons, tapa d´alumini amb frontises i tanca, i fons també d´alumini. I amb cartrò dur i goma eva retallada vaig fer les planxes on posar les mostres sense que es belluguessin. La caixa té la mida exacta per posar cinc planxes i una superior de protecció, i queda completament plena i les mostres no tenen practicament joc.
Aquest conjunt de penjolls, i alguna placa per polsera, molt senzillets, son fets amb l´esmalt tirat directament sobre el coure, espolvorejat com la sal de taula, vaja. I cuits amb forn. Vaig fer tot un plegat de lletres degut a que volia obsequiar a una serie de familiars i amigues, i vaig fer la lletra de cadascuna. Una manera ideal de aprendre. Algun que es veu amb dibuixos o simbols, que vaig fer de propina,
encara corre per casa.
Les esmeriladores, particularment les de poca potencia, tenen un preu. Aquesta, que tenia arraconada per falta de força, em va costar, al carrefour, crec recordar que 20 euros, potser no arribava. Les pulidores solen, com a poc, quadruplicar aquest preu. Li vaig adaptar el complement de la dreta, que vaig comprar per 8 euros, fent-li una rosca a dretes per collar-lo al final del eix dret, del que en sobresortia un troç de, potser 5 o 6 milimetres), vaig foradar el protector perque l´invent tingués sortida, i llestos. I per pulir, amb la força que té, 150 Wats va sobrada. L´interruptor de la foto, també li havia posat jo, no es indispensable, es un interruptor de seguretat amb el
que si se´n va la llum quan la maquina està treballant, i no toques res, quan la llum torna, la maquina no s´engega com pasaria si fos un interruptor normal. Tens que tornar-li a donar.
Com sabeu molts, faig de tant en tant escapades a coses que no son joieria…forja o altres metalúrgies, lamentablement no tant sovint com voldria. Aquesta peça la vaig fer l´any passat, i reconec que m´ha quedat una cosa molt rara. La ceràmica central son dos peces d´antiquari, del segle XIX, ja així enmarcades, que vaig comprar a una amiga en una subhasta. Em vaig enredar a afegir-hi peces metaliques (son perfils de planxa d´acer, llautó i alumini fresats), i de cop em van fer adonar que estava fent una espècie de quadre al revés, cap a fora. Tot i això m´agrada el resultat, i està penjat al menjador de casa amb diversitat d´opinions per part dels moradors. Espero que us agradi.
Aquesta solució, de tan senzilla, em fa gairebé vergonya publicarla, pero crec que per algú pot ser útil i estalviar-li uns diners, els que val tenir una premsa comercial, de les que es baixen amb la mà, d´impacte. Amb dos discos d´acer de un centimetre de gruix, ben allisats amb la radial amb el disc de desbastar, un tros de pletina doblegada i tres o quatre cargols de metrica 4 o 5 (dos per banda, perque la nansa no s´inclini), deixo ben planes les xapes de plata, llautó o coure, despres de recoure-les, donant-hi un cop una mica fort. Hi ha que tenir o conseguir l´estri de fer les rosques dins de un dels discos. El cost del invent, potser cinc o sis euros. Afegir que ocupa menys espai que l´invent comercial.
Jordi Vidal Gallifa 