Microrelat de na Malen Merelo
PAPERINA DE PLATA
La paperina de plata envolta amb delicadesa una part de l’esquelet de l’eriçó de mar, que conserva amorosament un tresor, com si es tractés d’un futur nounat. L’escultora Universal ens mostra la creació del fòssil unificat!
Microrelat de na Malen Merelo:
39. OM, més que una síl•laba
L’objecte de desig arriba al seu destinatari. Per què vol lluir aquesta peça? Fruit d’una moda a Occident, li sembla un ornament bell i el mostra alegrement? O va més enllà, coneix tot el que implica aquest “OM” i agraeix als creadors de les escriptures vèdiques, en fer saber als mortals que, el simple fet de pronunciar-ho, el pot dur a una connexió profunda amb l’interior d’un mateix. Tant de bo continuï com a joia perdurable. La més valuosa que s’ha creat mai.
Pas a pas amb la experimentació joieria-vitrall, aquestes arrecades d argent, amb vidre dicroic, de fusing. El dicroic no funciona sempre, hi ha colors que al forn tomben cap al negre o gairebé, i en qualsevol cas queden lluny dels colors pre-fosa; aquests han quedat prou llampants, crec.
Microrelat de na Malen Merelo:
Aquest penjoll es composa de un disc d argent curvat en forma esfèrica, amb un disc de vidre bullseye transparent. Un resultat mes de creuar coses del àmbit joieria i l ambit vitrall. Sorpresivament sembla agradar mes en format anell que penjoll o arrecada.
37. CANELLES DE FOC
Microrelat de na Malen Merelo:
De la mare Terra esclaten porus i surten amb força virulència les canelles de foc. La gravetat fa que regalimin per damunt del llom de la colada. L’aire lluita amb el foc. Provoca la solidificació dels rius de lava abans no arribin al mar. El paisatge es torna efímer amb camins divergents i petites llacunes de colors. La llum argentada de la lluna el transforma en una visió hipnòtica i exquisida.
Com que fa un temps estic aprenent tècniques de vitrall, tiffany, emplomat, i ara fusing, es facil creuar la linia entre les diferents disciplines. En aquest cas en direcció a la joieria. Aquesta setmana vull ensenyar-vos un penjoll fet amb vidre spectrum, amb tres verds diferents, i acabat al forn amb les tècniques de fusing que estic aprenent. Tot i que es un material fràgil, crec que val la pena seguir experimentant amb el vidre, es inalterable i presenta una apariencia molt atractiva. .
Microrelat de na Malen Merelo:
36. BELLESA PERENNE
Sense pressa, sense pausa, la figuera del moro es nodria amb elements rics de la terra i de l’aigua fins que va donar el seu fruit per a qui el volgués. Amb el pas del temps, d’una manera imparable, l’interior del teixit que un dia va ser viu i lluent, s’havia replegat en els seus nervis i donava pas a una bellesa decadent. Així ho va percebre l’Asun, que va oferir al seu home la fulla caduca, per tal que esdevingués perenne, per sempre més.
Microrelato de Mudarra:
25 = Parchis. Proveniente del indostaní, “pacisi” o “pacis”, significa 25, cifra máxima puntuable al lanzar las conchas del molusco cauri. Juego introducido a finales del s. XVI por un gobernante del imperio mogol.
Ese juego lo conformaban 16 muchachas de su haren, divididas en cuatro equipos diferenciados por el color de sus ropajes y que debian tratar de llegar al centro del tablero, en el que esperaba el emperador.
Esas coloridas piedras entramadas en la piel de una cactacea se transforman en “juego-sas” frutas que colorean los escotes de sus portadores.
Color y naturaleza, historia y diversion, tecnica y rigor.
Si 25 es ganar, 1 es suficiente para encantar.
Microrelato de Mudarra:
METAMORFOSIS
Transformación extraordinaria, sorprendente labor y desarrollo del ingenio.
Crisálidas coloridas antes larvas, orugas peludas que de adultas volarán.
Mariposas breves.
El arte constata que belleza y brevedad no riñen.
Esas flores, no expuestas, preparadas para alimentar mariposas de colores que algún dia bailarán su danza en el estómago de alguien.
Fusión de naturaleza, no confundida, cada ser en su lugar para generar vida.
La imaginación es libre, la metamorfosis creativa.
Microrelat de na Malen Merelo:
35. SIMBIOSI
Dos organismes diferents van coincidir en un ecosistema aquàtic. Existiren per la dependència paràsita mútua, l’un de l’altre i del seu entorn. La seva vida conjunta els va aportar beneficis i perjudicis. Ara, resten estrelles delicades de porcellana blanca amb pòsit malva. D’aquí a un temps, amb l’interacció d’un altre simbiont, tornaran a mutar.
Microrelato de Mudarra:
2. MECÁNICA TILILANTE
La materia prima del tiempo es poseer tiempo.
Industrializamos el tiempo, deseamos que transcurra o esperamos su parada, según nos produzca pérdida o ganancia.
Mecánicamente desaprovechamos el tiempo porque el control del tiempo no existe, lo hemos manufacturado.
Nos abastecemos de tiempo ignorando que es tililante, cual estrella que centellea con ligero temblor.
En el espacio no hay tiempo, si podemos abastecernos de espacios a los que dedicar tiempo.
Microrelat de na Malen Merelo:
Microrelato de Mudarra:
1. GOLOSINAS DE METAL
Explosion de colores, fusion de ideas, materiales y tecnicas. Una bandeja de golosinas, inodoras, con sabor a metal.
Esas pequeñas piezas insertadas, conjuntadas, protagonistas de la obra cuyo limite unico es la imaginacion del creador.
Electrogolosinas apetitosas, preparadas para relamer el femenino cuello de un ser real.
Microrelat de na Malen Merelo:
33. AIGUA DE CRISTALL
Què representa aquesta cosa amorfa? S’atura, l’observa. De sobte, s’obre un clic dins seu. El simple objecte que no li deia res ara el té abstret. Forma i contingut prenen vida. La sinuositat de la peça té més força que mai. El ventall de la imaginació és gran: sembla talment el vestit d’una figura femenina. Ella ja no hi és, però, sí vestigis del seu esperit. El blau del cel, de dia i de nit, s’expressa en aigua de cristall d’on sobresurt la cartografia de la seva existència. I ara, ell es pregunta, on és aquesta dona?
Microrelat de na Malen Merelo:
TEL DE PLUJA
La peça fosca i tosca coberta per un tel de pluja espurnejat en plata, compta amb un botó d’or vell que sobresurt indiscret com si es tractés d’un ull. Un ull que no mira als qui el miren. Els curiosos observen la joia, la palpen, l’ensumen i fins i tot volen saber que hi ha més enllà del que simplement és: un ornament per al seu cos. Costum remot des dels origens de la nostra existència.
Vull compartir aquesta rosa per felicitar a tots i totes per la Diada de Sant Jordi d´anguany. Es feta de plata de llei i esmalt al forn. Espero que us agradi.
Microrelat de na Malen Merelo:
L’ESPIDER IMAGINARI
L’aranya s’ha volatilitzat! Deixa com a testimoni de la seva existència un regal: l’enreixat teixit en tres dimensions. La creació de l’organigrama de fil tenuíssim segregat de manera intensa tenia un objectiu clar: la seva supervivència. La seda regurgitada, aparentment delicada, resulta poderosament forta com acer del mateix gruix. El bell entramat, ara en plata i estàtic, recorda com un dia els fils bellugaven i feien via per camins divergents.
Microrelat de na Malen Merelo:
29. L’ESFERA D’UN MÓN
L’esfera plana recull ordenadament elements simbòlics del món que envolta el seu creador. De manera capritxosa, la plata rodona guarnida amb colors i relleus escollits dona pas a tota una vida: petjades humanes, plantes, gotes d’aigua, terra, papallones i una finestra sense vista a l’exterior. Aquesta composició narra la història d’un món imaginari per a aquell qui ho vulgui. El ventall és ampli des de la simple història del no-res.
Microrelat de na Malen Merelo:
28. L’ESTEL DE MAR
L’estel de mar era sempre moll. Amb els cinc peus de tub feia travesses elegants pel fons marí. No anava a cap lloc concret, no tenia plans, no tenia sang, no tenia cervell, ni tan sols la necessitat de menjar cap mena de crustaci per viure de nou el dia de la marmota. Es va deixar endur pel vaivé de les onades fins a arribar amb delicadesa a la platja de còdols. Una altra peça de cinc peus, unida a un cos humà amb ninetes d’ulls, grans i plenes de joia per la troballa, el va vestir de plata i se’l va penjar.
Microrelat de na Malen Merelo:
27. DRAGON’S BLOOD
El guanxe arrencà una fulla del dracaena draco. De la seva ferida, raja pel tronc gris platejat, la saba vermella fins a arribar al matollar suculent del bosc termòfil. Els dits de l’aborigen lluiten de pressa amb el botí preuat. El modula fins a crear-lo en anell amb flor exquisida. Com ritual simbòlic de gratitud fa reverència a l’arbre mil•lenari de l’illa. Sap de les seves propietats màgiques. Ben cert omplirà de nou el seu buit.
MIcrorelat de na Malen Merelo:
26. LA, EL LOGOTIP EL•LA i A igual a LA. Consonant i vocal cadascuna respecta l’espai de l’altre. Ara s’ajunten subtilment per a crear un logotip minimalista i clar de “la dissenyeria de joies”, LA. La forma arrodonida de la L amb llautó daurat contrasta amb la línia plana de plata envellida de l’A. La interconexió entre les dues lletres forma un vincle de manera que la bella parella resulta inseparable.
Microrelat de na Malen Merelo:
25. OBJECTE OBSOLET
El bosc atapeït de troncs de bambú creaven un plaer visual als ulls dels mortals. El tronc de bambú llarg, prim, adherit al terra humit, bellugava flexible amb la força del vent que el gronxava. Les gotes de pluja el mantenien viu, despert, enèrgic. Un dia l’home el va capturar per crear un estri casolà: el picamatalassos. L’eina imprescindible durant dècades per a la llar va tornar-se objecte obsolet. Vet-ho aquí el símbol en joia.
Microrelat de na Malen Merelo:
Amb nostàlgia, el barret de vímet “rovellat” se’l va endur a quan era un nin i jugava amb el seu amic a la botiga dels pares. El lloc ple de llum i caliu era una mena de santuari on tenia lloc el boom, l’imperi dels sentits. La olor de net i fusta de les branques de l’arbre ploraner persistia ara en objectes quotidians, bells, práctics. Del sostre plovien cascades de llums, catifes, bressols, cistells i cadires…Les parets i terra n’era plens. Qui sap si la papallona, vellutada del salze, també en té, d’enyorança!
Microrelat de na Malen Merelo:
23. SENBAZURU
Amb un petit full, en Roger crea unes grues d’origami. Aconseguit l’objecte de desig, deixa d’interessar-li. El seu pare cull els ocells de camallarga descartats. Creu que són unes meravelloses aus que han estat creades per tornar a l’espai, per volar de nou, penjades en lòbuls acollidors. Les grues d’electroforming no tenen veu ni vot per bellugar-se lliurement, però simbolitzen una bonica història mil•lenària: el Senbazuru.
Em fa una particular il-lusió compartir aquest llibre -enllaç al final- que recull crec que totes les entrades que he publicat en els deu anys últims a Facebook. Recull mes o menys les coses que he anat fent de forja o metall, de joieria, i algunes altres, i també entrades puntuals que no son de cap treball. Algunes estàn amb part del comentari que en el seu dia vaig posar. Es en pdf i es pot obrir i veure, i també, suposo, descarregar. Espero que hi passeu una bona estona!
Microrelat de na Malen Merelo:
22. EQUINOÏDEUS
Temps enrere, uns dos-cents milions d’anys hauria estat simplement com els de la seva espècie, un eriçó de mar que deambulava pel fons marí amb els peus ambulacrals. La seva testa recoberta de fines agulles verinoses, amagava la tulipa i la llanterna d’Aristòtil. Ara, però, ja no cal res de tot això, ni les pues, ni els peus, ni la llanterna… La nuesa de la seva cúpula banyada per un mar de plata, deixa veure la pell bellament tatuada amb figures geomètriques que simbolitzen tot allò que va viure en el passat i ho verbalitza d’una manera peculiar amb aigua vessant en cascada de xarxa fina.
Microrelat de na Malen Merelo:
21. BOLA DE MOLSA
Les mans grans i càlides d’en Gulliver fan una bola de molsa. Imaginà que és un planeta verd en expansió continua. L’embolcalla amorosament amb fils de plata. Abans, però, deixa en fora la tija flexible i se la penja al coll. Per a ell, és la representació simbólica, minimalista i complexa de la Natura. L’evolució de l’ésser d’una vida terrestre a l’aquàtica. Mentrestant, deixa pas a un pensament pusil.lànime: vet aquí, la joia més preuada que he trobat mai.
Per mes que aquest circ es avui dia politicament incorrecte, es el que vaig viure de nen, i en deixo testimoni.
Aquest quadre fa 41,5 x 31,5 cm, i les planxes, de 8 x 5 cms, son d´esmalt vitrificable, aplicat a pinzell, i cuit al forn. Les petites tenen aplicades calcomanies vitrificables aplicades també al forn. Va tenir com a origen i inspiració una planxa, la central, que vaig fer en el curset d´esmalt. I va ser complicat de fer, tant quant a l´esmalt, que te la seva conya, com sobretot al quadre, ja que li vaig voler donar un estil art decó, i em vaig buscar un embolic per trobar tira de marc adequada, i sobre tot per ensamblar-la en els seus diversos -i gairebé absurds-revolts.
Us ensenyo avui un barret tipus salacot (mes o menys), en miniatura, electroformat en coure, i després banyat en plata.
Aquestes miniatures de barrets, cistelles i altres estris de vimet, i similars, donen molt de joc per aquesta tècnica.
Microrelat de na Malen Merelo:
19. ARBRE AMB ÀNIMA
L’arbre amb ànima ha deixat per a tu un fruit anomenat brachychiton populneus . Les crisàlides semiprecioses es desenvolupen dins el capoll oval, sense pressa, sense pausa. La càlida càpsula, on s’hi troben, desitja que brolli una nova vida. Quan arribi el moment oportú, sortiran de la beina protectora cap al món exterior. I cadascuna per si sola haurà de trobar l’essència de la seva existència.
Electroforming platejat amb rubí, quars aventurina, citrí, ametista, ull de tigre, latzulita, ópal, perla, quars ull de gat.
Microrelat de na Malen Merelo:
18. PURPURINA GEBRADA
Deambulava pel bosc atapeït d’arbres, sense rumb concret. La natura li transmetia la llibertat d’experimentar els seus òrgans alhora. Se sentia còmoda recolzada entre les grans arrels acollidores d’una alzina. Es va adormir plàcidament. Sava i sang corrien per l’interior dels dos éssers. Fluctuava entre ells una sinergia transparent. Al matí, a prop d’ella, envoltada de cristalls de glaç sobre les plantes, aparegueren joies d’escorça plata i purpurina gebrada.
Microrelat de na Malen Merelo:
17. ESCORÇA GLAÇADA
L’atmosfera de l’hivern era nítida, de colors pastel. Ella caminava per un espai feréstec. Es va aturar davant d’ un arbre. El va abraçar. Volia sentir el caliu de la fusta del seu cos. En produir-se una màgica sinergia, va perdre el sentit del temps. La interacció dels dos éssers fou impactant. En separar-se’n es va adonar que tenia adherits a la seva pell trossos de bella escorça glaçada.
Microrelat de na Malen Merelo:
16. BACANAL DEL BOSC
La porta de plata envellida obre el pas a la història que amaga dins del seu interior. Una vegada hi entres s’expandeix la bacanal del bosc. Els sentits de percepció humans desperten de cop i alhora!
Els ulls veuen els colors i les formes de les plantes, dels arbres. L’olfacte ensuma l’herba humida. Les oïdes senten el so de les fulles que el vent belluga. El gust tasta flors o fruits arreu. Les plantes no diuen res amb ulls, nas, orelles o boca, però s’expressen plenament amb tot el seu cos.
Microrelat de na Malen Merelo:
15. EL PEIX D´OR. El peix vanitós vivia al fons marí. Segons ell, invisible als altres per la seva foscor. Es creia bell i intel.ligent i volia mostrar-ho a tots els éssers que l’envoltaven. La seva família l’estimava i el cuidava, però sotmesos a la seva ira quan ell s’enfadava. Així i tot, continuaven al seu costat. Creien que patia una crisi passatgera i que canviaria. Un dia, sense gairebé dir res, amb la cua amagada entre les aletes, els va deixar. Peixos, estrelles i cavallets de mar li deien adéu entre les algues lànguides de moviments ondulatoris i repetitius. Va arribar allà on les aigües eren clares i transparents. No hi havia res que li fes ombra. En traspassar la línia horitzontal de la mar, els raigs solars , amb el seu bany d’or, el van fer pres per sempre més!
Microrelat de na Malen Merelo:
14. NO ÉS MÚSICA , EL SOROLL?
Davant l’impressionant penya-segat, se sent un soroll penetrant. D’on ve? On va? Qui l’acull? L’aire imparable fustiga la pedra fins a crear una peça única a cada instant. Ell és el dissenyador incansable de la seva obra. L’esculpeix amb força i del seu so fa música de vent sense instrument. Compta amb la llum solar que juga amb les línies perfectament geomètriques creades sense escaires i la lluna pàl•lida, qui li ofereix de nits altres volums. Les ones de mar tanquen l’hemicicle amb una bella orquestra.
Microrelat de na Malen Merelo:
13. CÀLIDA TARDA
No tot allò que es veu al primer cop d’ull és el que aparenta. Què és aquesta mena de taca que enfosqueix la pàtina platejada? Donem-li l’atenció plena que es mereix i potser descobrirem que no és allò que semblava. Tal vegada un paisatge imaginari: una càlida tarda on les plantes donen gràcies a la Mare Terra i al Pare Sol per la seva existència
Relat de Malen Merelo:
12. PAISATGE EMMARCAT
Com es pot captar l’essència del paisatge si sempre està en moviment? Terra, aigua, aire, canvien segons el foc. Sí el foc!, enteneu bé. La bola solar inesgotable surt de l’Est cada dia i modula a parer seu la intensitat de la seva llum. Com una ofrena, el Sol ens mostra varietats d’un mateix lloc. Juga amb la seva paleta. Textures planes i monocromàtiques ara són voluptuoses i de tons diferents. Fins que arriba a l’Oest. Se’n va. S’enduu el teló amb Ell. I ens mostra el seu entorn més valuós: l’espai estel•lar.
I microrelat de Malen Merelo:
11. L’ESTRELLA MIMETITZADA
Una vegada hi havia una estrella que vivia al fons marí. Era inquieta. Un dia va optar fer un canvi a la seva vida monòtona. Volia conèixer més enllà de la tela d’aigua. Va deixar enrere els seus amics: el peix Nemo, la Sireneta i en Bob Esponja. El camí era llarg i dificultós. A vegades, les aigües calmes de cop eren forts corrents i ella semblava perdre l’horitzó. D’altres, els raigs solars dins el mar, feien lloc a un preciós bosc d’algues on ella reposava. Quan despertava, però, el seu entorn era ombrívol i les plantes ja no eren acollidores, sinó animals mimetitzats que pretenien menjar-se tot allò que els envoltava. Per fi, fora de l’aigua, s’estirà damunt la roca i quedà adormida per sempre més!
Relat de Malen Merelo:
Microrelat de Malen Merelo:
9. LA FULLA MOMIFICADA
Amb cura, els dits d’en JV agafaren una fulla seca del terra. Ell imaginà que aquesta tenia tota una vida feta. Els seus nervis marcats amb consistència així ho feien saber i semblava que no volien desprendre’s de la seva tela, de la seva pell. Era una fulla sàvia, però, com d’altres, inevitablement tenia un temps: néixer, créixer i morir. Havia caigut de l’arbre de l’amor i potser, justament per això, era una fulla caducifòlia. El seu desitg de vida eterna més enllà de la mort esdevingué real en el moment que pregà a Anubis ser momificada.
Microrelat de Malen Merelo:
8. LES FULLES PENJADES
Van ser collides a l’atzar un parell de fulles que deambulaven pel camí a mans de la intempèrie. Ballaven a ritme del so del vent que les empaitava: ara aquí, ara allà! L’aigua de la pluja els donava un toc flexible i semblava que tornessin a cobrar vida, com quan eren penjades alegres a les branques de l’arbre mare. El seu procés de transformació cap al no-res s’ha aturat per a convertir-se en símbol immortal. És possible que tornin a penjar i simulin alegria de nou, aquest cop, però, del el lóbul d’un altre ésser viu.
Microrelat de Malen Merelo:
La paradoxa dels llumins és que van néixer del foc per tal de no fer-ne. L’objectiu d’esser en un món real no el té pas en el seu món de joia. Un a un, els flamígers pacients i il•lusionats esperen el torn de viure per morir alhora. Desitgen amb passió experimentar la bellesa de transformar-se en foc per esdevenir després en cendra. Tal vegada es pregunten: què hi fa només viure pocs instants si aquests són intensos, en lloc de trobar-nos eternament exposats?
Material: plata de llei
Microrelat de Malen Merelo:
L’ÀGATA INQUIETANT
Aigües de colors, blavoses, violàcies, varen ser bellugadisses en algun moment. Segur! Quina experiėncia la va traspuar d’un estat a l’altre? Amb quins elements va interactuar per tal d’esdevenir una bellesa misteriosa? Heus ací la inquietant Àgata! Ara, però, estancada amorosament dins d’un marc fi, subtilment barroc.
Microrelat de Malen Merelo:
EL MAGMA VITRIFICAT
La lava ennegrida per la cendra mostra testimoni de la seva existència. Les petites cuques de llum alerten que hi ha vida dins seu. El magma vitrificat, alhora, vol desempallegar-se del seu embolcall: la petrificació que l’envolta no la deixa respirar i lluita per emergir a la superfície. Ho aconseguirà?
Microrelat de Malen Merelo:
EL BUIT DEL LLIRI
On ets, lliri perdut? Per què fugir d’aquest món terrenal? El teu buit és la teva petjada visible, invisible alhora. El rastre de l’empremta al voltant d’un espai nítidament sedós et delata. Tal vegada cerques altre àmbit més idoni per alliberar la teva essència: la terra on vas néixer!
Plata de llei.
Microrelat
Les empremtes de les gotes salades fidels a la roca dia a dia van deixar-li testimoni imprès al damunt. Això va provocar un canvi a la seva textura, a la seva forma de ser. La gota malaia persistent, tenaç, de mica en mica s’aprofitava de la pedra, se l’anava cruspint, fins que algú la va alliberar del seu enclavatge i amb ella s’endugué el color de la mar.
Autora: Malen Merelo
Penjoll, electroforming, coure patinat.
Aquest penjoll està fet amb un fruit de xicranda (jacaranda) i es prou vistós. L´he preparat amb la tècnica del electroforming. Amb aquesta forma que te tan peculiar, la tentació de posar-hi dintre una perla per fer una ostra complerta, era massa forta. I naturalment he sucumbit a ella.
Aquesta peça també te un patinat no forçat. El coure era un retall rectangular de la caixa de restes, que en algún moment havia ficat a l´electrolit d´electroforming, i després d´això encara havia rebut altres agresions en diferents feines, D´una manera natural havia agafat una patina i uns efectes xulos. Vaig trastejar la peça una mica mes, amb martells etc, i finalment amb una capa de vernis ha quedat preservat el resultat.
D´un altra banda, d´alguna vegada que havia fos plata, al abocar-la, al roig, al motllo, es va escapar una mica, uns pocs grams, i van fer aquesta forma que em va agradar, i en lloc de tornar-los a fondre ho vaig reservar.
He retallat el coure de forma oval, i he afegit la peça de la fosa, i ha quedat la peça que veieu.
Microrelat
Els dits juganers del fill han assolit l’objecte de desig: un lliri de papiroflèxia! Les ninetes del pare van ser captivades per la bellesa de la flor. Amb cura va traspuar la seva ànima a la peça. Així és com la pàtina de la immortalitat platejada ha estat envellida per la experiència de la vida
Autora: Malen Merelo
Fa dies que estic voltant el tema de patines, una forma d´acabat de joies prou interessant, que tenia ganes d´atacar. Com no podia ser menys, he començat pel mes fàcil: aprofitar un parell de coses que s´han patinat naturalment. Avui us ensenyo una, la setmana que ve la segona. .
Penjoll molt senzill, d´argent, parcialment envellit, amb dos lletres, ideal per obsequi, com es el cas. Si be la idea de les lletres tenia uns quants mesos, la del penjoll va ser de pocs dies avans de posar-m,e a fer-lo. El vaig fer als voltants del dia de la Verge de Montserrat d´enguany.
Com cada any tocava fer alguna cosa per la Diada de Sant Jordi, i també com es tradicional havia de ser una rosa. Aquest cop aquest penjoll, en plata, que vaig gravar l´any passat quan feia el curset de gravat amb burí. La peça ha estat enfosquida, i, crec, enriquida per la disposició del collaret de cuir amb que l´he montada. De fet aquest any he regalat dos, de roses, la propera la publicaré dilluns que ve.
No sempre hi ha que dissenyar-ho tot. De vegades no cal, simplement cal tenir al calaix anelles d´argent i collarets. I la peça queda feta. Una mes per la col-lecció.
Fet amb la técnica de la cera perduda, aquest penjoll, de plata de llei, reprodueix la caiguda que tenen les estovalles, tapetes, hules, etc, a les cantonades; sempre he trobat aquesta caiguda molt elegant. Es una peça de llarga gestació, vaig tardar molt en decidir-me a fer-la amb cera, i encara mes temps a decidir si la decorava mes o no.
Un petit penjollet fet amb resina. El bloc te forma de peça de lego, i dins te una clau de sol de plata, apart d´una mica de pols, d´argent també. M´agrada mes la idea que la execució, però be, ja n´aprendré mes. Desitjo que us agradi.
He tingut l´aprenentatge del treball amb resines transparents, anys i panys postergat. Aquesta situació excepcional de confinament ha resultat ideal per emprendre tasques aixi, d´aquelles que mai encetes. El cas es que m´he liat amb el tema i he aconseguit començar. He fet una tanda de una dotzena de peces, amb resultats molt pobres. Pero, be, el tema es començar d´alguna manera. Ja m´anirà sortint millor. Per il-lustrar el post, va una foto de les peces que menys pena em fan de tot el lot que ha sortit.
Penjoll fet en una estona, curvant una planxa d´argent, posant-hi a sobre unes boles també de plata, i un trosset de tub, on finalment hi va anar una mica d´esmalt turquesa.
Continuació del post de la setmana pasada, penjoll de confecció ràpida per ensenyar a una companya molt motivada per veure-ho la realitat del taller de joieria. Amb aquest penjoll, en poca estona vam tocar diverses tècniques, laminació embutició en canal, soldadura, taladrat i esmaltat.
La peça que poso avui es intencionadament senzilla. Fins ara, quan ensenyaba el taller a alguna persona, era només descriptiu, “la taula de joier aqui, la laminadora, allò es una cisalla, etc. Amb un espectador casual això es prou, i fins i tot massa. Amb un espectador interessat i que potser començi a aprendre en breu alguna de les tècniques del taller, això es insuficient. Amb aquest raonament, ara que m´ha tocat ensenyar el taller a una persona d´aquestes últimes, interessada tant per la joieria com pel vitrall, ho he fet amb una mini demostració, un tastet, de les tècniques en questió, tant mini que es pogués fer en una estona. Així en el tema Tiffany, em va semblar interessant improvisar un petit penjoll, de dos peces, auténtica mínima expresió del que es pot fer amb aquesta tècnica. Aclaro que son la lluna i el sol en un estrany eclipsi. El tastet de joieria la setmana que ve.
De vegades, el que vull transmetre pel blog, son dubtes, possibilitats a descartar o entre les que triar. Es el que em passa ara. I avui ho publicaré. Vaig estar bona part del dia d´ahir dubtant en com fer una peça. L´element comú es un petit vidre blau, el qual te que quedar guarnit d´una o altra manera.
Vaig fer dissabte al taller i vaig trobar diverses cosetes, que directament, o reproduides en plata, podien fer el pes. Primer vaig fer fotos, simplement per poder-las repassar i fer descarts, i finalment vaig decidir que em venia de gust publicar les fotos a manera de mostra d´una forma de inventar-se coses. Em vaig posar al photoshop, i allà van!
Aquestes arrecades estàn fetes amb uns petits tubs, dos a cada banda, que giren lliurement a l´eix, i que porten, a cada un dels extrems, una pedra semi-preciosa. Porten 8 en total, totes diferents, (turmalina, peridot, citrí, ametista, dos topazis diferent color i dos granats també diferents). Ja havia fet una cosa semblada avans, això es la versió corregida. Pels compis d´afició, comentar que em van donar prou feina, mes que res per no espatllar la pedra de una banda, al clavar la de la banda contraria. Vaig tenir que preparar una especie de mordassa de delrin (un tipus de nylon) per aguantar la peça sense que s´espatllés o s´axafés. I els tubs en porten uns altres dintre perque les pedres no entrin mes del compte.
Aquest conjunt va ser de gestació lenta. Mesos de agafar-lo i deixar-lo estar. La peça base es feta amb la técnica de la cera perduda. La vaig enfosquir, i després vaig serrar les formes. La intenció inicial de posar-hi pedres es va truncar ja que no podien engastar-se correctament per la propia diguem-ne orografia de la peça, amb moltes cavitats. Com a alternativa, amb el taladro fresador i freses de diferents diametres vaig tallar els diferents cercles. Tot això en diverses etapes, i sovint vaig estar a punt de desestimar la peça i fondre-la.
Una nova peça feta amb la tècnica de la cera perduda, de plata de llei i pell de cabra colorejada. Una peça que feia mesos que voltava, amb una altra molt semblant, a la espera d´un mínim esboç de disseny. Ho vaig preparar amb quatre colors, però la disponibilitat de les peces de tancament que tenia, va determinar que només fossin tres. Tot i això trobo que es una peça senzilla i alegre, sense pretensió ni missatge.
De la sèrie de fulles, que finalment han estat 15 jocs, dotze d´arrecades i tres conjunts, una part ho vaig preparar amb esmalts, no només als forats, idea inicial, sino també sobre la plata de la resta de la fulla. I algun amb l´esmalt just on no hi havien clots. Els resultats, d´aquests, superesmaltats, a la vista, us els presento avui.
Aquest es un conjunt de plata, fet amb la técnica de la cera perduda, recentment acabat, i es basa en fulles de forma runcinada (lobulada). Forma part d´una col-lecció mes amplia, de potser una dotzena o dotzena i mitja de parells o jocs, sobre tot d´arrecades, molts amb esmalt. He usat un sortit de fulles diferents, i he de reconeixer que la botànica dona per molt per ajudar la inspiració. Us seguiré ensenyant alguns jocs mes en les properes setmanes. Espero que us agradi.
oznor
Aquesta peça està recent feta. Es de plata de llei, i combina a la perfecció la meva pretensió de abocar els aprenentatges fets en la materia (en aquest cas el curs de clavat de pedres) amb realitzacions noves i no vistes. Espero que us agradi.
dav
M´havia descuidat de ressenyar al blog aquest penjoll. Aquest any la flor de Sant Jordi la vaig fer de plata, amb la tècnica de la cera perduda, i de fet ja la havia intentat fer però no acabava de sortir. Només a la tercera vegada va quedar mes o menys be. Malgrat no ser gaire gran, es mes de pasarel-la que de portar cada dia.
dav
dav
Avui publico peça nova. Feia mes de un mes i mig que no podia. D´una banda, dos cursets, seguits, de gravat amb buril, i de clavat de pedres, i d´una altra, temes d´intendencia en relació amb el taller de forja, al que estic afegint un parell d´eines, per optimitzar-lo fent-lo mes pràctic, m´han tingut molt entretingut. I realment, ja tenia “mono” de posar-me a la taula de joier a treballar amb les mans. Continuo, on ho vaig deixar, la col-lecció d´arrecades de diferentes formes de fulles, fetes d´argent, amb la tècnica de la cera perduda, i que aniré acabant poc a poc. Finalment seràn, unes dotze parelles d´arrecades, i tres conjunts arrecades-penjoll. Avui van dos. Ja les anireu veient.
Be, el curset de clavat de pedres continua, ja prou adelantat, i vull publicar els seguents exercicis, tant de la primera tècnica apresa, clavat a nivell, com de les dues seguents, clavat amb grapes, i clavat en boques. Les fotos no son gran cosa, no sols pel fet de ser exercicis, el que implica que no hi ha cap classe d´acabat ni netejat, tal com s´acaba l´exercici, es desmonta la cosa o es deixa de banda.
També perque amb aquest curs, jo no ho sabia, pero m´he vist obligat a fer un altre, mes espontani i arreplegat de diverses fonts, que també tinc a mitjes, de fotografia amb macro i sense reflexes que es el que volen aquestes pedres; en aquest “curs” paral-lel, estic amb prou feines, aprenent l´abc, i espero demostrar proximament que progresso adequadament.
Tinc a mig fer una col-lecció amb unes quantes de les diferents fulles d´arbre que existeixen , fetes amb la tècnica de la cera perduda, de plata, amb clots que quedaràn, en algunes, buits, en altres plens amb esmalt, i en altres, mig i mig. Aquesta peça es la primera que he fet. Amb esmalt al forn, opac en aquest cas. Encara que tota semblança amb la realitat serà pura coincidencia, ja ho aviso, es tracta de la fulla ondulada.
oznor
He de reconeixer que aquesta potser es la entrada mes sosa de totes les que he publicat, pero em fa il-lusió posar-la. Estic fent un curset de clavat (engastat) de pedres, i son les primeres que consegueixo deixar raonablement be. Es un exercici de clavat a nivell sobre planxa de plata, de dos zircònies de 2,5 mm. Com qualsevol exercici la plata està agafada amb una pasta de clavador sobre un fus de fusta, i no està ni pulida.
Recent clòs el curset de gravat, afegeixo al blog un parell d´exercicis mes per deixar constancia. Es tracta d´un dibuix de fantasia, simetric a banda i banda, i amb el qual, qui tingui paciencia, pot jugar al joc de les diferencies. L´altra foto es de una cenefa amb les seves sombres. Mes seriosament, no pensava que fossin capaços d´ensenyar-me tant en tant poc temps. Els resultats han superat, per mi, les expectatives mes optimistes.
Avui comparteixo aquest conjunt de penjoll, arrecades i fermall que vaig fer seguint la idea de les notes musicals que ja havia publicat. Amb plata i esmalt transparent. El pentagrama, que inicialment anava amb collaret senzill, finalment va quedar reforçat amb aquesta cadena, que barreja trams de diversos colors de pell de cabra, amb trams de cadena de cua de ratolí coberts per malla de plata, i li dona singularitat al conjunt.
Aquesta setmana un primer joc d´arracades fet amb fils de plata quadrats i rodons, amb notes musicals i un toc d´esmalt al forn. Van enganxades a l´orella. Feia temps que tenia ganes d´executar la idea. Son aparentment senzilles de fer, només, ja que tenen diverses soldadures molt juntes, que apart de complicades, després tenen que aguantar els 800 graus de coure la miqueta d´esmalt que porten.
Em fa il-lusió compartir aquesta setmana el primer resultat interessant que trec del curs de gravat a burí que estic fent des de fa poc. Es un gravat fet amb el burí unglette, sobre coure. Se que no està gaire ben fet però estic fins i tot una mica sorprés d´un resultat així tan aviat.
Aquesta peça que he comprat fa poc, es de un material plàstic anomenat Fordita o ágata de Detroit, nom que li ve de la coneguda marca de vehicles. Si voleu xafardejar a internet, te un origen curiós. Es dels, crec que escassos materials industrials que es poden considerar “preciosos”. La he trobat tan espectacular que no he volgut fer res amb ella mes que afegir-li una anella i un collaret.
A estones, les que m´ha deixat la exposició de La dissenyeria de joies, he anat fent alguna cosa al taller. Aqui us ho ensenyo. Unes quantes arrecades d´esmalt segons l´esquema experimentat el passat octubre. Son d´argent, amb esmalt transparent de colors, molt lleugeres i alegres.
Aquest penjoll de plata, amb esmalt, aplicat amb el forn, es reproducció parcial una vidriera modernista. La tècnica amb que l´he fet es la de “plique a jour”, una especie de sistema de vitrall. Com ja vaig comentar, amb xapa de plata, tendeix a arquejar-se, motiu pel qual no repetiré, crec, aquesta manera concreta de fer.
Aquestes lleugeres arrecades d´esmalt transparent, al forn, son un primer intent, precari, ja que queden una mica febles. Tot i això m´agrada molt el sistema i el resultat, i he volgut donar per definitives fins i tot les primeres proves.
Obro el nou curs amb aquesta peça, feta amb esmalt, al forn, amb la tècnica “plique a jour”, una cosa així com vitrall; es reproducció parcial d´una vidriera d´art decò. Va costar prou feina de fer, i el resultat només m´ha mig agradat, ja que m´he trobat que les peces d´aquest tamany (63 x 49 mm) tendeixen a arquejar-se amb tots els inconvenients que comporta. Tot i això s´ha salvat.
Segon skiline decorat de la meva ciutat, i de moment ultim de la sèrie, amb un sol i una lluna. Tot i ser un concepte similar al primer, i potser es pel tamany del sol i la lluna, que semblen gairebé d´estils diferents.
Aquest skiline, de plata, ha donat prou voltes. Vaig passar la silueta inicial després de trastejar-la amb el Photoshop, al programa de disseny 3D Rhino 5. Amb aquest últim vaig ajustar la peça, li vaig donar volum, i vaig encarregar-la a una botiga 3D, que me la va fer en plastic, ABS, crec. Amb la tècnica de la cera perduda va sortir la peça en argent. I em va donar per que em fessin un motllo. I si tens un motllo no te-n estàs d´encarregar copies. De moment n´he fet un parell, i possiblement en faré alguna mes. El joc , la originalitat, en aquest cas, consisteix en vestir la peça de manera que llueixi, com he intentat amb aquest penjoll.
Aquest penjoll parteix d´una idea senzilla. Una xapa d´argent que acull, acuna, unes pedres, en aquest cas unes perles de riu. En vaig fer un altre, publicat no fa massa, en el que va anar una pedreta de platja. La peça està feta amb la tecnica de la cera perduda que proporciona aquesta forma tèxtil inimitable.
Aquest penjoll es de plata i te gravat un dibuix al àcid -per un cop no es una fotografia- d´una familia de gats. El vaig fer per obsequiar una bona amiga a qui agraden molt aquests animals.
Aquestes arrecades ja les vaig posar al blog. Son fulles petites de gerani, tractades amb la tècnica de l´electroforming. Mes per mandra que per altra cosa, no vaig portar cap peça de les que vaig fer, a xapar en plata. N´he portat, per fi, aquestes arrecades, a xapar, i la veritat es que han quedat prou boniques.
Aquesta peça d´argent, està feta a partir d´un original esculpit en guix, i un sistema de motllo i contramotllo. Als clots que queden s´hi posa l´esmalt i es posa al forn. La he acabat fa poc. Vaig partir d´una fotografia que vaig trobar, de un sostre d´una catedral gòtica, feta amb un objectiu gran angular o potser un de “ull de peix”.
He tornat, amb aquest joc, a una idea que m´agrada molt i ja havia usat un altre cop: l´obsequi a una pluralitat de persones amb unes peces, alhora personals, ja que porten la foto del obsequiat, complementaries pel propi tema, i, d´altra banda, intercanviables. Cada una, es clar, amb el seu collaret o cadena. En aquest cas, a una parella i el seu fill. Les plaques son de plata, i les fotos estan gravades amb àcid.
Aquestes dues peces son d´esmalt al forn, fetes amb una tècnica que es diu “cloisonné”, i recreen unes flametes d´espelma. Com que tenen un cert pes, es sostenen perfectament sense cap perill de caiguda, en aquest particular collaret de fil de plata.
Aquest dilluns 23 d´abril, dia de la publicació setmanal, que he de publicar? Es de calaix: tots els anys preparo alguna cosa per Sant Jordi, algun disseny que inclou la rosa com a tema principal. Aquest any ha tocat aquest collaret, que incorpora cinc roses, fetes amb la tècnica de la cera perduda. Es d´argent, malla d´argent, sedes i vellut.
Aquest penjoll es el segon de una serie de tres, en els que les plantes s´enfilen, en aquest cas a una escala. Es una peça d´argent, fet amb la tècnica de la cera perduda, i ha supossat, com les altres dues, un ampli proces d´experimentació amb diversos materials i textures diferents de la cera, amb un exit desigual. Tot i que sempre procuro fer joies portatils, còmodes, amb aquesta idea no hi havia res a fer, son, vulguis o no, joies de pasarel-la i no de dur a diari.
Aquests fossils son “ammonites”, del Cretàcic (com 100milions d´anys). Fan 15-18 mil-limetres de diametre. Al veure-ls tan petits, no vaig poder resistir la tentació de fer-ne unes arrecades, sense mes decoració.
La idea de fer algunes coses d´argent incorporant coses tan senzilles com pedres, o vidres, o altres coses trobadas, de platja, de riu, etc., em rondava feia molt. Aquesta es el primer resultat, i no es quedarà sol, es molt probable que en fagi mes amb elements d´aquests.
Aquesta polsera, feta amb la tècnica de la cera perduda, no es original meva. Vaig veure aquesta textura ni recordo on, i em va quedar grabada. Després de donar-hi moltes voltes a la tècnica que s´havia emprat, vaig donar amb una manera de fer aquest dibuix a la cera, i queda aquest resultat. No se, de totes maneres si la que vaig veure està feta igual o d´una altra manera. 
Aquestes peces d´argent son totes fruit de la tècnica de la reticulació. La idea de que fer amb les peces, ben al contrari d´altres vegades, va anar sortint poc a poc, segons anava acabant-les. Així, per exemple, el pentagon, fins ben tard va oscilar entre polsera i fermall. Finalment ha sortit un conjunt d´arrecades -diferents-, polsera i penjoll.
Em tocava ja fer alguna polsera. Aquesta n´es una, es de plata de llei, feta amb la tècnica de la cera perduda. La patina ha sortit sorprenentment xula i ha fet la peça mes interessant.
Un segon conjunt que vaig fer a solicitud d´
una amiga. La meva feina per tant va ser sols la de montador. També està fet aprofitant peces que en principi no anirien per fer bisuteria. El trobo preciós, senzill pero efectiu per conjuntar en determinat moment amb la roba que li escau.
Aquestes arrecades, fetes amb la tècnica de la cera perduda, reprodueixen el disseny de una fíbula de la època romana, trobada en unes excavacions a la ciutat de Barcelona. La especie d´hibrid (per dir-ne d´alguna manera) em va encantar, i per això he fet el conjunt.
Aquesta peça es gairebé el mes recent que he fet. Es de plata de llei, i està fet amb el metode de la cera perduda. Reconec que es mes de pasarela que de cada dia ja que s´enganxa molt amb la roba i això es una questió que no te solució, aquest disseny es així. Feta em va agradar fins i tot mes del que esperava. A veure si us agrada també.
En aquest conjunt m´he limitat a fer el montatge, ja que la idea es de una bona amiga a qui feia ilusió veure les peces conjuntades així (penjoll-arrecades) per algun us puntual. Es la mes modesta de les bisuteries, però paradoxalment amb un gran valor afegit, la singularitat de la peça única.
Ara que ja tinc a la linia de sortida diverses coses de cera per dur a fondre, recupero per publicar aquest pin, d´argent, fet amb la técnica de la cera perduda. Aquest format pin, apte també per solapa, el faig servir perque es del poc que es pot considerar segur per joieria d´home, i en cas de regal es mes improbable que torni enrere. L´emblema, es de superació personal, del moviment escolta en la meva adolescencia, crec que ara no es fa ja servir.
Aquesta es la primera cosa que surt del taller acabada desde que he decidit estar-me mes per la joieria real, de serra i llima, que per la virtual, de 3D. Trobava a faltar el contacte amb el metall i les eines. Son de llamina de plata, texturada i calada.
Aquest penjoll, fet en plata amb la técnica de la cera perduda, només parcialment està fet amb cera, ja que la malla està feta amb un boligraf 3D. Es el meu primer assaig amb aquest recurs, i li veig potencial. Ha sortit una peça mes mona que pràctica. M´agrada, però.
Un altre penjoll de mokume gane (i les peces que vindràn…) ,creació conjunta meva i de la meva amiga Arrate. Porta quelcom semblant a una perla. El mokume gane, de vegades, a mes de les coses que fas amb certa intenció, surt una mica com vol, i aprofites també el que ha sortit sense que ho volguessis si ho troves interessant. Es el cas de la peça de fons del penjoll.
Amb els daus de metall de mokume gane, material composat per capes de tres metalls, argent, coure i metall daurat, surten, amb combinació amb unes, mes o menys perles, aquestes senzilles arrecades.
Aquest penjoll porta molt de temps ideat, i ara per fi l´he realitzat. Porta dos xapes de plata amb fotografies gravades amb acid, i una que porta una peça de marqueteria autèntica del periode modernista. Va molt aprop del coll. Es una peça molt personal ja que el de les fotos es el meu fill, de petit i de gran.
Aquest penjolls son una altra tasca conjunta amb la Arrate. Una argolla per tovallons antiga va donar pels dos cercles d´argent. En l´interior, laca urushi. I unes pedres volcaniques per completar el conjunt.
Es un sentiment. Inspiració de fa dos dies, compra d´ahir, i execució d´avui 28 d´octubre. Es de bisuteria, materials xapats, pedra de lapislazuli. Com que aquest blog ho veu, encara que poca, gent de molt lluny, aclaro que al.ludeix a la proclamació de la república catalana ahir 27 d´octubre, derivada de l´ansia d´independència del meu poble, molt forta aquests ultims anys. Ho publicaré de seguida, no sigui cas que canvii la moda aviat.
Una peça mes de mokume gane. Dissenyat conjuntament amb la meva amiga i companya de creació Arrate. Un penjoll que recull una petita (imitació de) perla, i que revela molt be les capes de metalls que formen el mokume. El collaret de cua de rata l´ajuda a lluir millor.
Aquest disseny, per mi té historia. Quan vaig fer el servei militar obligatori, em va donar en cert moment per dissenyar, amb filferro, algunes arrecades i algun penjoll. Tot plegat potser una dotzena de peces. Allò va quedar en una caixa, oblidat pero no perdut. No fa gaire he volgut recuperar algun d´aquells dissenys. El primer que he fet ha sigut aquest. En seguiràn dos o tres mes, amb altres tecniques o modificacions, però aquest va tal qual, només he canviat el material i he posat uns enganxos de plata per si de cas la questió d´alèrgies.
Una altra peça amb la tècnica de la cera perduda , en aquest cas fent servir lletres d´estampar de taller amb una mica de calor. L´efecte queda interessant.
Aquestes peces, mes o menys formen conjunt, però son pensades individualment. I de fet el penjoll el vaig tirar endevant a partir de la modificació necesaria de la idea inicial, que m´agradaba molt , però havia resultat inviable. Vull dir amb tot aquest parraf que el penjoll m´agrada però no massa. En canvi de les arrecades n´estic mes content.
Realment la tècnica de la cera perduda es allò de “on la imaginació et porti”. Una altra prova que vaig fer, amb una textura de goma i llamina de cera molt prima, va donar aquestes arrecades, on s´han impres (o això crec) a l´argent sutileses de corbes i plecs propies de la goma o el plàstic.
Tenia pendent fer una polsera anticlàstica d´argent. Finalment ha sortit lluny de tots els dibuixos previs. Per fer-ho facil, diré que el calat del mig, pretèn ser d´una foto del Palau Nacional, de 1929. Pa d´or per resaltar-lo. Ho vaig combinar amb unes fulles texturades, i uns dibuixos calats de tipus decò. Es una peça que m´ha donat prou feina, pero n´estic content. A veure si us agrada també..
De peces de urushi fetes amb base de malla electrosoldada, ja n´he fet varies, i aquesta temporada probablement en fem unes quantes mes conjuntament amb la meva amiga Arrate. En veureu, doncs, per avorrir. Aquestes arrecades, que recorden molt primariament bosses de ma, son de les primeres peces que vaig fer.
He fet un parell o tres de cops una col.lecció de peces , per obsequiar a diversos amics / amigues de la colla del cau, l´agrupament de minyons escoltes al qual vaig pertanyer , quan ens reunim, de tant en tant. Un dels cops vaig usar un simbol , semblant al de la pau, que marcava certs graus de compromis en el procés formatiu. Perfilant la idea d´aquesta col.lecció, vaig fer algunes peces mes que finalment es van quedar a casa, com la que presento avui. Pels amics vaig fer peces d´esmalt al forn, i la idea aquesta, un penjoll de plata de llei fet amb la tecnica de la cera perduda, va quedar descartada com a potencial obsequi.
El penjoll d´aquest conjunt, una reixa lacada amb urushi, tanca una terna de peces similars -la primera d´argent, la segona de coure amb esmalt-, totes tres amb pedres penjant al centre. En aquest cas una peça d´ambar fòssil. L´he acompanyat amb unes arrecades semblants, ( i per una vegada totes dues similars). Amb aquest sistema de reixa espero fer mes peces, ja que aparenta tenir moltes possibilitats.
Un altre cas clar de perquè m´agrada la tècnica de la cera perduda, aquesta textura tant textil amb un volum de lluna. Penjoll de plata de llei que calificaria de bastant clàssic. Tòpic també. Aquest sistema llençol m´agrada molt, però.
Aquesta peça, quasi un descart, feta a la cera perduda amb plata de llei, va acabar per tenir un caràcter propi que em va obligar a que la acabés de fer. No acabo de dir-li flor a la forma que va prendre la cera, una mica extranya, però la forma té força. El lleu colorejat també ajuda. Segueixo sense saber si m´agrada o no, i això que porta uns mesos feta.
Les peces d´aquest conjunt, complementàries, van estar temps voltant per casa. Les havia fet, d´argent, a la cera perduda, amb uns petits punts d´esmalts transparents blaus. Eren per obsequiar una persona la qual, haureu endevinat, el seu nom, comença amb ele. Però m´en vaig adonar, tard, d´un problema: es una persona que en temes de joieria estima la simetria, o més ben dit, no veu bé la falta de simetria, a la inversa que jo que tant em plau. Això em va portar a donar voltes durant prou temps, a que fer, que sense trencar aquesta regla, fos acceptable per ella. El resultat el teniu a la vista.
Unes senzilles arrecades, fetes al començament del curs d´esmalt al forn com a exercici lliure. Coure i esmalt transparent de tres verds diferents. Ara no faria ja -segur-ni una de les parts igual. Tot i això m´agrada com van quedar. 
Una de les variants del esmalt al forn, el vitrall, es probablement la que prefereixo. M´agrada tant que vaig voler deixar unes arrecades, aquestes que us ensenyo avui, sense posar el vidre, sense mes. Al no haver color que distregui, potser s´aprecia mes la textura de la elaboració de la plata, molt orgànica.
Aquestes arrecades, preparades quasi sense voler, enrollant en espiral un troç residual de trena de mokume gane, per tal d´aprofitar-lo pel que havia costat de preparar, tenen -crec- la seva gracia. També tenen que son dolentes de retratar com elles soles; ho he intentat dues vegades, i deixat per imposible. Per tant, sense mes ho publico, la fotografia ocuparà el seu lloc on li toca. Si convé estic disposat a ensenyar-vos-las personalment. Tot avans de fer una tercera tanda de fotos.
Fa una anys que faig, per poc que puc, una rosa pel dia de Sant Jordi, sigui de ferro, argent, o alguna altra cosa que se m´acut. Aquest any vaig fer servir una idea que havia vist en altres formats. Regalar a la mare un dibuix del seu fill quan era molt petit. Es una cosa que no falla. El problema era que a cap guarderia fan dibuixar als nens roses, son massa complicades. I les flors que fan solen ser una especie de margarides mig pelades. Després de cribar els albums del meu fill, vaig trobar-ne varies. De roses, -o dracs- ni rastre. Per tant aquest any la meva dona ha tingut, no la rosa de Sant Jordi, sino la flor de Sant Jordi. Li ha encantat, no cal dir-ho.
Aquesta parella d´arrecades son d´argent texturat, i estàn fetes tallant/soldant, etc., amb tecniques tradicionals, vaja. Van tenir una genesis entrabancada. A partir de una fulla recargolada tallava diverses rodones desiguals. La fulla composava una arrecada i les rodones l´altra. La primera peça, la fulla, va sortir de seguida, pero la segona no se´m acudia com fer-la. La primera es va estar al calaix un parell d´anys (i no la vaig fondre per pels), i fa uns mesos vaig decidir que tenia que fer la parella. Va sortir la que veieu, no es que m´entusiasmi, pero si en dos anys no he tingut una idea millor, ja no la tindré, per tant ho vaig deixar així.
La peça única és molt divertida de fer. Volia obsequiar una peça de joieria a diversos familiars, les meves cunyades, i també a una amiga. I vaig triar aquesta tècnica que es de les que mes m´agraden per fer alguna cosa. I de vegades deixar la via de la peça única i fer peces una per una seguint el mateix patró, te els seus avantatges, sobre tot si n´has de regalar a diverses germanes, així no expreses preferències, ni hi ha peces mes maques o mes lletges, es més democratic, obsequis equivalents
.
Aques penjoll conté una idea que vaig empaitar temps, i que repetiré més cops. Es tracta de llaminar una gota de plata d´un pes predeterminat (per controlar el tamany final i ho haver de tallar-la). Queda una forma irregular, que te relació amb la forma inicial de la gota, i el sentit en que ha estat aprimada. També té unes bores uniques, inimitables. La vaig enfosquir i li vaig afegir pa d´or. Hi va una pedra d´ull de tigre a joc.
Més peces d´argent de llei amb esmaltat tipus vitrall amb forn. Per aquest joc vaig recorrer nomes a colors blaus, i a deixar alguns forats buits. Les paletes d´esmalts fins on he arrivat a coneixer, fan de vegades salts de color importants, i això dificulta transicions mes suaus. Tot i això el que va sortir em va agradar. Si no es el conjunt que mes m´agrada, s´acosta molt. La meva dona deu pensar el mateix perquè l´usa prou cops.
Penjoll senzillet pero efectiu. De plata de llei, fet amb la tècnica de la cera perduda, i esmaltat després al forn a tot color. Com que es una cosa molt llarga, necessita un collaret petit per lluir bé. Del mateix estil, crec que acabaré fent altres siluetes, ja que la idea bàsica dona molt de si, i amb aquesta peça he après punt per punt tot el que no he de tornar a fer. Tot i la execució apresurada, m´agrada.
Aquest conjunt de penjolls, i alguna placa per polsera, molt senzillets, son fets amb l´esmalt tirat directament sobre el coure, espolvorejat com la sal de taula, vaja. I cuits amb forn. Vaig fer tot un plegat de lletres degut a que volia obsequiar a una serie de familiars i amigues, i vaig fer la lletra de cadascuna. Una manera ideal de aprendre. Algun que es veu amb dibuixos o simbols, que vaig fer de propina,
encara corre per casa.
Aquest penjoll es potser el mes gran de tota la serie que vaig fer amb el sistema d´esmalt tipus vitrall. El multicolor es veu mes net, amb els colors millor triats, evitant repeticions per colors molt semblants. Es mes aviat gran i queda molt vistós. Li vaig posar cadena desigual a esquerra i dreta, per una banda en baixen dues cadenes i per l´altra tres.
Aquest va ser un treball de curs, força curiós. I quedarà com una raresa dins del conjunt de les meves peces perquè dubto que en faci més. Es de coure amb rebaixos rosegats amb acid i reomplerts amb esmalt, fet al forn. Té la peculiaritat pel que a mi respecta, que quan es cou al forn per fer lluir bé l´esmalt, el coure es rovella desprén calamina, i cal netejar-lo, cosa que implica embrutar poc o gaire el vidre, que cal tornar a fornejar, establint-se un cercle viciós. Va ser una peça al limit de la exclusió (calaix de les coses descartades o fallades), però al final, l´aspecte rústic i vintage, de peça que ha sobreviscut a un naufragi o un bombardeig, em va guanyar, i la vaig donar per bona.
La sub-tècnica del vitrall, en el esmalt al forn, em fa especial gràcia, i per això n´he fet mes peces. Aquesta n´es una, la peça es d´argent, i te diversos colors verds distribuits de manera concèntrica. Posada es veu molt maca, potser nomès perque la peça te un bon tamany.
Aquest anell es la primera peça que vaig obtenir al estudiar aquesta manera de fer, que comença amb la cera perduda, pel que fa al metall, i segueix amb esmalt de tipus transparent. Al quedar buit per darrera, queda molt bonic tal com li entra la llum al transparentar el vidre. Per aquest motiu, tot i que m´agrada, no n´he fet mes, perque al portar-lo algú no es visualitza aquest plus de
lluminositat que dona la llum del darrera.
Aquest fermall, una rosa d´esmalt al forn, amb el sistema de cloisoné, parets de plata per separar els colors, el vaig fer pel Sant Jordi passat. Procuro fer alguna rosa cada Sant Jordi per la meva dona. Com que estava prou verd en el camp de l´esmalt, en vaig fer tres, per si un cas s´espatllava alguna cosa, perquè en quedés alguna util. Al final van quedar mig bé els tres.
Primera peça d´una serie de tres amb una vaga forma d´interrogant, aquesta amb una turmalina en brut, sense tallar. Està fet amb plata de llei, texturada i calada. El segon va ser amb coure esmaltat al forn amb un meteorit (ja el vaig publicar), i el tercer ja el veureu.
Avui vull incorporar aquests quatre parells d´arrecades d´argent fetes unes amb esmalt transparent i altres amb esmalt opac, amb forats complerts (per tant amb llum per darrera) o només amb concavitats per posar el vidre. Les peces de plata son fetes amb la tècnica de la cera perduda. Per comentar un detall, dintre de cada parella la arrecada es diferent (rodona-quadrada, etc ) com es habitual en mi, per desesperació dels/les qui agrada la simetria.
En aquestes peces hi ha dos simbols nomès, els dos relatius al escoltisme. La flor de llis, simbol universal del moviment, i un altre que dut a la camisa en xapes de diferents colors reflectia que qui les duia havia conquerit certs compromisos i cotes de superació personal. Vaig fer la serie per obsequiar als amics del cau amb els quals encara ens trobem un cop al any. Totes son d´esmalt al forn.
Aquest conjunt de fermalls es per dos amigues, un per cada una. Son, la meva dona, i una molt amiga seva, del poble d´on es. Com que la amiga viu a Madrid fa molts anys, vaig fer les dos peces amb dos trossets de planol de una i altra ciutat. La de Madrid la vaig agafar per mes o menys estètica, es la blava; per la de la ciutat on vivim, vaig triar el tros d´eixample on vaig viure els primers anys de vida. Aquests fermalls porten molt de temps fets, però fins ara no havien arribat a les destinataries, motiu pel qual no els volia publicar.
.
A aquests imperdibles que us presento, o a una cosa així, els romans els hi deien fíbules. Si ho recordeu de les pelis, eren el que subjetava, sobre les espatlles esquerra i dreta, els dos extrems de la túnica, o quelcom que portessin. Aquestes estàn fetes en directa inspiració de aquelles romanes que he observat a algun museu.
Estàn fabricades amb dos meitats d´un tovalloner clàsic, de plata, dels de l´avia, aquells gravats amb les inicials de la mestressa de casa i amb arabescos. Va passar que fa un temps , a la meva amiga i “socia” Arrate li van donar uns quants tovalloners d´aquests, per experimentar; els va aportar a la “societat”, i amb ells hem creat diverses peces. Aquesta d´avui n´es una.
Aquesta peça, un penjoll fet amb la tècnica del eletroforming, una branca d´una planta, es també potser mes aparatosa que pràctica, mes de saló que de portar pel carrer. Es la ultima que tenia per aqui per compartir. Properament (això sol voler dir un any d´aquests) en faré un altra tanda, a veure que surt.
Aquestes arrecades son fetes amb esmalt i fornejades. El color que tenen, un degradat de blau molt clar a un blau una mica mes fosc es la especialitat que vaig assatjar fent-les. A partir de dos colors inicials. I el resultat em va convencer prou.
La idea de un gat jugant amb un capdell em va captivar. I per això en vaig fer tres coses, una es va truncar, pero les altres dos van arribar a bon port. Aquesta es la segona, un altre fermall de plata, fet també, com el primer, amb la tècnica de la cera perduda.
Avui us ensenyo unes altres peces que vaig fer amb aquesta tècnica, l´electroforming, no tant perque algú se les acabés posant, com per experimentar. Per exemple, la bossa que conté boletes em va sortir contra la opinió del professor que creia que no quedaria be. Encara que peces menors, donen la mateixa satisfacció que les majors.
Bé, ha passat l´estiu i reemprenc el blog. Publicaré avui el meu tema de moda. Aquest conjunt de penjoll i arrecades d´esmalt, ha servit per obsequiar una amiga, la Gloria Grau, excelent amiga, pintora, i companya de treball, que alhora m´ha obsequiat amb un fantastic quadre, que properament enmarcaré, i que ja us ensenyaré. El conjunt es de plata amb uns 25 colors diferents, transparents, d´esmalt.
Mes del mateix. Aquestes petxines treballades amb la tècnica de l´electroforming, donen per unes boniques i lleugeres arrecades, que conserven la textura de les peces que contenen. No tot han de ser fulles, hi ha mes coses d´on tirar mà. I com que avans havian estat a l´arròs, no deixen de ser -en part- un exemple de reciclatge.
Una curiositat. L´esmalt, sobre tot el transparent, te una aparença diferent quan el compres, pulveritzat, i quan s´ha cuit al forn. I enganya molt. De vegades s´assembla i de vegades, com alguns vermells, no s´assembla gens, i pot arribar a
l punt que, per exemple, quan està pulveritzat es blanc, i cuit es torna vermell. Això obliga a fer una paleta de prova de cada color que vols tenir, amb diversos apartats en funció de quin sigui el fons (coure, plata, diferents fundents) o la cantitat d´esmalt que es posi. I son llargues de preparar, potser hora i mitja per paleta. Aqui en veieu unes quantes. Les grans son d´esmalt transparent, o be opalescent, i les rodones petites son de colors opacs.
Tal com vaig anar aprenent la tècnica d´electroforming, vaig fer diverses peces mes per experimentació que perque m´agradessin gaire. Es tracta de la serie “B”, potser ni això, potser serie C, o D, en qualsevol cas també us les vull mostrar. Aqui en van unes quantes.
Una altra peça d´electroforming (i les que manquen encara per ensenyar-vos). Una fulla de tardor, ja mitg desfeta. Jo la trobo molt evocadora, pero no agrada de manera gaire unànime. Hi ha qui la troba trista. Comentar com a anecdota que em va comentar una amiga que era una excelent peça decorativa, de taula com si diguessim, suposo que per la forta curvatura que té la peça. Es un punt de vista.
Aquesta vegada em fa ilusió fer una cosa: ensenyar-vos una peça en primicia. Els primers que veieu aquesta peça sou precisament els amics del blog i del Facebook, abans que els proxims. Ara mateix l´he acabada, fa un quart d´hora. Es tracta d´una peça amb esmalt, tridimensional, que enmarca un petit meteorit. Tinc que dir que en la coloració final ha intervingut una mica la casualitat. Espero que us agradi.
Com que a aquest blog hi te que acabar tot penjat, avui toca una peça molt senzilla, d´electroforming, un fermall expressament llarg, que vaig fer a petició de la dona, que volia alguna agulla per mantenir tancades jaquetes o jerseis oberts quan li convingués. Plantejava els seus problemes de disseny, sobre tot per conseguir certa rigidesa.
Jordi Vidal Gallifa 