Un altre cas clar de perquè m´agrada la tècnica de la cera perduda, aquesta textura tant textil amb un volum de lluna. Penjoll de plata de llei que calificaria de bastant clàssic. Tòpic també. Aquest sistema llençol m´agrada molt, però.
Aquesta peça, quasi un descart, feta a la cera perduda amb plata de llei, va acabar per tenir un caràcter propi que em va obligar a que la acabés de fer. No acabo de dir-li flor a la forma que va prendre la cera, una mica extranya, però la forma té força. El lleu colorejat també ajuda. Segueixo sense saber si m´agrada o no, i això que porta uns mesos feta.
Les peces d´aquest conjunt, complementàries, van estar temps voltant per casa. Les havia fet, d´argent, a la cera perduda, amb uns petits punts d´esmalts transparents blaus. Eren per obsequiar una persona la qual, haureu endevinat, el seu nom, comença amb ele. Però m´en vaig adonar, tard, d´un problema: es una persona que en temes de joieria estima la simetria, o més ben dit, no veu bé la falta de simetria, a la inversa que jo que tant em plau. Això em va portar a donar voltes durant prou temps, a que fer, que sense trencar aquesta regla, fos acceptable per ella. El resultat el teniu a la vista.
Unes senzilles arrecades, fetes al començament del curs d´esmalt al forn com a exercici lliure. Coure i esmalt transparent de tres verds diferents. Ara no faria ja -segur-ni una de les parts igual. Tot i això m´agrada com van quedar. 
Jordi Vidal Gallifa 