Una de les variants del esmalt al forn, el vitrall, es probablement la que prefereixo. M´agrada tant que vaig voler deixar unes arrecades, aquestes que us ensenyo avui, sense posar el vidre, sense mes. Al no haver color que distregui, potser s´aprecia mes la textura de la elaboració de la plata, molt orgànica.
Una artista visual, la Anna Moreno, per un event que estaba preparant, em va demanar ajut per tal de fer una especie de taula de caire modernista o en tot cas de quelcom de cent i mes anys enrere, una de tres taules que tenien que omplir la exposició de l´event. La meva mes que modesta col-laboració va consistir en senyalar un disseny amb materials i mitjans possibles i facils per montar en pocs dies, que recordés la época, assenyalant alternatives que fossin tecnicament viables. També a la vista de la soldadura que implicava, a cercar algú que soldés les peces de manera que no es caiguessin a trossos a la inauguració (un gran amic, soldador jubilat es va prestar). Tot plegat va ser molt interesant, i ho sento prou com a propi per posar-ho al blog, tot i el poquet que vaig pintar en l´assumpte.
Aquestes arrecades, preparades quasi sense voler, enrollant en espiral un troç residual de trena de mokume gane, per tal d´aprofitar-lo pel que havia costat de preparar, tenen -crec- la seva gracia. També tenen que son dolentes de retratar com elles soles; ho he intentat dues vegades, i deixat per imposible. Per tant, sense mes ho publico, la fotografia ocuparà el seu lloc on li toca. Si convé estic disposat a ensenyar-vos-las personalment. Tot avans de fer una tercera tanda de fotos.
L´estiu passat vam fer, integrament d´obra, aquesta taula, llargament demandada per la meva dona, en el seu racó preferit. Per donar-li una mica de singularitat vam posar, també amb ceràmica, com la resta del sobre, un taulell d´escacs de bon tamany. Els dos bancs principals d´obra, ja hi eren, son part de la tanca, i els vam forrar amb pedra vista. Amb uns bons coixins s´està bé.
No es el primer cop que quasi em fa vergonya penjar alguna cosa, de tant senzilla com es, però entra en el possible que algú que fa esmalt amb bufador no hi hagi pensat i li serveixi aquesta idea. El suport de test, amb uns estalvis de taula, composa un conjunt que, amb una reixa, i posant totxos refractaris, o alguna cosa enganxada (xapa prima de llautó per exemple) en dos terços del contorn del estri com a paravent, permet treballar l´esmalt a soplet amb una bona dosi de comoditat i seguretat.
Fa una anys que faig, per poc que puc, una rosa pel dia de Sant Jordi, sigui de ferro, argent, o alguna altra cosa que se m´acut. Aquest any vaig fer servir una idea que havia vist en altres formats. Regalar a la mare un dibuix del seu fill quan era molt petit. Es una cosa que no falla. El problema era que a cap guarderia fan dibuixar als nens roses, son massa complicades. I les flors que fan solen ser una especie de margarides mig pelades. Després de cribar els albums del meu fill, vaig trobar-ne varies. De roses, -o dracs- ni rastre. Per tant aquest any la meva dona ha tingut, no la rosa de Sant Jordi, sino la flor de Sant Jordi. Li ha encantat, no cal dir-ho.
Jordi Vidal Gallifa 