Vaig electroformar dues petxines de vieira, aquesta, que després de electroformarla en coure, em van xapar en argent i una altra que es va quedar en el color vermellós característic del coure.
Per més que sigui una peça molt clàssica i repetida, manté la seva elegància com a peça informal de joieria.
Aquest penjoll d’ un dau electroformat ens pot retrotraure a les inacabables partides de parxís, en una època en la qual el dominó, les cartes, parxís i l’oca i escacs eren els jocs que poblaven les cases. Lluny de la infinita varietat de jocs que gaudim actualment.
A destacar la curiosa tendència que tenien aquests daus de desaparèixer, provocant amb freqüència recerques desesperades per no perdre la tarda sense entreteniment.
Aquest estiu ha tocat fer cosetes secundàries, però que també tenen la seva importància: col·locar a les parets de la casa quatre ocelleres, fetes fa com trenta anys, i guardades a l’espera de tenir arbres grans on posar-les; un aixopluc per les canyes de l’hort i una mica de llenya que no teníem on posar, i finalment un hotel d’insectes perquè vaig millor la pol·linització i el control d’insectes de l’hort. A veure com funciona tot plegat.
Com que l’estiu ha acabat, reprenc les publicacions. I ho faig amb un conjunt d’ocellets de paper, penjoll i arracades. És una feina de electroforming, per tant son metal·litzats, acabats en argent. Aquests ocellets, i uns barquets que oportunament publicaré, son tot el meu bagatge, o gairebé, de papiroflèxia. Ara que l’origami oriental ha pres tanta empenta, vull posar de relleu la modesta papiroflèxia que practicàvem de petits.
