En aquest penjollet hi vaig emmarcar un trosset de meteorit. Un cop decorat i acabat, vaig tenir certs dubtes sobre si l’havia encertat o no. I crec que no.
Es va salvar in extremis quan, cercant-li aspectes positius, em va resultar patent que servia molt bé per una cosa: amb tota probabilitat, quatre de cada cinc persones que se’t acostin et preguntaran quina cosa és.
Evidentment, també té nom, és el Obreconverses.
Aquests pebrots de cristall me’ls va donar una amiga, d’una polsera trencada, i amb ells faig fer dos parells d’arracades.
No gaire més tard, vaig llegir que a la ciutat de Nàpols abundaven els “cornicelli” vermells, guarniments de coral roig en forma de xili. I que quan els pebrotets van arribar allà des de Sud-amèrica, van començar a penjar-se a les cuines com a fetitxes, ja que se semblaven molt a aquells cornicelli. No sé si és cert o és una llegenda, però com diuen: se non è vero, è ben trovato.
Collaret cenyit al coll, format per tres pedres diferents, calcita blava, quars rosa, i aventurina.
Per cada persona amiga dels minerals tindran, agrupades o cada una, un significat diferent, que cadascú esculli.
Aquestes arracades són un model fet a partir d’una llàgrima de llum antic, de la primera meitat del segle XX.
Són de porcellana negra, fetes amb el sistema de motlle.
Han sortit una miqueta pesades, si bé dintre del límit portable.
Em fa molt il·lusió ensenyar les primeres peces que han fet un parell d’aprenentes a qui estic ensenyant la tècnica del vitrall amb coure. La caixeta multiús, de Maria Àngels en realitat aplega dos treballs, el primer va ser fer aquesta flor, i el segon, completar-la fins a formar un rectangle, i fer-la servir per formar la caixeta. Aquest Petit Príncep per penjar al sostre, jo no l’habria triat com a primer treball, ja que té aspectes de bastant dificultat, però el va triar la Sara com a primer treball, i se-n va sortir prou bé.
Jordi Vidal Gallifa 