Aquestes arrecades, preparades quasi sense voler, enrollant en espiral un troç residual de trena de mokume gane, per tal d´aprofitar-lo pel que havia costat de preparar, tenen -crec- la seva gracia. També tenen que son dolentes de retratar com elles soles; ho he intentat dues vegades, i deixat per imposible. Per tant, sense mes ho publico, la fotografia ocuparà el seu lloc on li toca. Si convé estic disposat a ensenyar-vos-las personalment. Tot avans de fer una tercera tanda de fotos.
Arrecades espiral mokume gane
Respon
Fa una anys que faig, per poc que puc, una rosa pel dia de Sant Jordi, sigui de ferro, argent, o alguna altra cosa que se m´acut. Aquest any vaig fer servir una idea que havia vist en altres formats. Regalar a la mare un dibuix del seu fill quan era molt petit. Es una cosa que no falla. El problema era que a cap guarderia fan dibuixar als nens roses, son massa complicades. I les flors que fan solen ser una especie de margarides mig pelades. Després de cribar els albums del meu fill, vaig trobar-ne varies. De roses, -o dracs- ni rastre. Per tant aquest any la meva dona ha tingut, no la rosa de Sant Jordi, sino la flor de Sant Jordi. Li ha encantat, no cal dir-ho.
Aquesta parella d´arrecades son d´argent texturat, i estàn fetes tallant/soldant, etc., amb tecniques tradicionals, vaja. Van tenir una genesis entrabancada. A partir de una fulla recargolada tallava diverses rodones desiguals. La fulla composava una arrecada i les rodones l´altra. La primera peça, la fulla, va sortir de seguida, pero la segona no se´m acudia com fer-la. La primera es va estar al calaix un parell d´anys (i no la vaig fondre per pels), i fa uns mesos vaig decidir que tenia que fer la parella. Va sortir la que veieu, no es que m´entusiasmi, pero si en dos anys no he tingut una idea millor, ja no la tindré, per tant ho vaig deixar així.
La peça única és molt divertida de fer. Volia obsequiar una peça de joieria a diversos familiars, les meves cunyades, i també a una amiga. I vaig triar aquesta tècnica que es de les que mes m´agraden per fer alguna cosa. I de vegades deixar la via de la peça única i fer peces una per una seguint el mateix patró, te els seus avantatges, sobre tot si n´has de regalar a diverses germanes, així no expreses preferències, ni hi ha peces mes maques o mes lletges, es més democratic, obsequis equivalents
Aques penjoll conté una idea que vaig empaitar temps, i que repetiré més cops. Es tracta de llaminar una gota de plata d´un pes predeterminat (per controlar el tamany final i ho haver de tallar-la). Queda una forma irregular, que te relació amb la forma inicial de la gota, i el sentit en que ha estat aprimada. També té unes bores uniques, inimitables. La vaig enfosquir i li vaig afegir pa d´or. Hi va una pedra d´ull de tigre a joc.
Més peces d´argent de llei amb esmaltat tipus vitrall amb forn. Per aquest joc vaig recorrer nomes a colors blaus, i a deixar alguns forats buits. Les paletes d´esmalts fins on he arrivat a coneixer, fan de vegades salts de color importants, i això dificulta transicions mes suaus. Tot i això el que va sortir em va agradar. Si no es el conjunt que mes m´agrada, s´acosta molt. La meva dona deu pensar el mateix perquè l´usa prou cops.
Penjoll senzillet pero efectiu. De plata de llei, fet amb la tècnica de la cera perduda, i esmaltat després al forn a tot color. Com que es una cosa molt llarga, necessita un collaret petit per lluir bé. Del mateix estil, crec que acabaré fent altres siluetes, ja que la idea bàsica dona molt de si, i amb aquesta peça he après punt per punt tot el que no he de tornar a fer. Tot i la execució apresurada, m´agrada.
Aquest conjunt de penjolls, i alguna placa per polsera, molt senzillets, son fets amb l´esmalt tirat directament sobre el coure, espolvorejat com la sal de taula, vaja. I cuits amb forn. Vaig fer tot un plegat de lletres degut a que volia obsequiar a una serie de familiars i amigues, i vaig fer la lletra de cadascuna. Una manera ideal de aprendre. Algun que es veu amb dibuixos o simbols, que vaig fer de propina,
Aquest penjoll es potser el mes gran de tota la serie que vaig fer amb el sistema d´esmalt tipus vitrall. El multicolor es veu mes net, amb els colors millor triats, evitant repeticions per colors molt semblants. Es mes aviat gran i queda molt vistós. Li vaig posar cadena desigual a esquerra i dreta, per una banda en baixen dues cadenes i per l´altra tres.
Aquest va ser un treball de curs, força curiós. I quedarà com una raresa dins del conjunt de les meves peces perquè dubto que en faci més. Es de coure amb rebaixos rosegats amb acid i reomplerts amb esmalt, fet al forn. Té la peculiaritat pel que a mi respecta, que quan es cou al forn per fer lluir bé l´esmalt, el coure es rovella desprén calamina, i cal netejar-lo, cosa que implica embrutar poc o gaire el vidre, que cal tornar a fornejar, establint-se un cercle viciós. Va ser una peça al limit de la exclusió (calaix de les coses descartades o fallades), però al final, l´aspecte rústic i vintage, de peça que ha sobreviscut a un naufragi o un bombardeig, em va guanyar, i la vaig donar per bona.
La sub-tècnica del vitrall, en el esmalt al forn, em fa especial gràcia, i per això n´he fet mes peces. Aquesta n´es una, la peça es d´argent, i te diversos colors verds distribuits de manera concèntrica. Posada es veu molt maca, potser nomès perque la peça te un bon tamany.
Aquest anell es la primera peça que vaig obtenir al estudiar aquesta manera de fer, que comença amb la cera perduda, pel que fa al metall, i segueix amb esmalt de tipus transparent. Al quedar buit per darrera, queda molt bonic tal com li entra la llum al transparentar el vidre. Per aquest motiu, tot i que m´agrada, no n´he fet mes, perque al portar-lo algú no es visualitza aquest plus de
Aquest fermall, una rosa d´esmalt al forn, amb el sistema de cloisoné, parets de plata per separar els colors, el vaig fer pel Sant Jordi passat. Procuro fer alguna rosa cada Sant Jordi per la meva dona. Com que estava prou verd en el camp de l´esmalt, en vaig fer tres, per si un cas s´espatllava alguna cosa, perquè en quedés alguna util. Al final van quedar mig bé els tres.
Primera peça d´una serie de tres amb una vaga forma d´interrogant, aquesta amb una turmalina en brut, sense tallar. Està fet amb plata de llei, texturada i calada. El segon va ser amb coure esmaltat al forn amb un meteorit (ja el vaig publicar), i el tercer ja el veureu.
Avui vull incorporar aquests quatre parells d´arrecades d´argent fetes unes amb esmalt transparent i altres amb esmalt
En aquestes peces hi ha dos simbols nomès, els dos relatius al escoltisme. La flor de llis, simbol universal del moviment, i un altre que dut a la camisa en xapes de diferents colors reflectia que qui les duia havia conquerit certs compromisos i cotes de superació personal. Vaig fer la serie per obsequiar als amics del cau amb els quals encara ens trobem un cop al any. Totes son d´esmalt al forn.
Aquest conjunt de fermalls es per dos amigues, un per cada una. Son, la meva dona, i una molt amiga seva, del poble d´on es. Com que la amiga viu a Madrid fa molts anys, vaig fer les dos peces amb dos trossets de planol de una i altra ciutat. La de Madrid la vaig agafar per mes o menys estètica, es la blava; per la de la ciutat on vivim, vaig triar el tros d´eixample on vaig viure els primers anys de vida. Aquests fermalls porten molt de temps fets, però fins ara no havien arribat a les destinataries, motiu pel qual no els volia publicar.
A aquests imperdibles que us presento, o a una cosa així, els romans els hi deien fíbules. Si ho recordeu de les pelis, eren el que subjetava, sobre les espatlles esquerra i dreta, els dos extrems de la túnica, o quelcom que portessin. Aquestes estàn fetes en directa inspiració de aquelles romanes que he observat a algun museu.
Aquesta peça, un penjoll fet amb la tècnica del eletroforming, una branca d´una planta, es també potser mes aparatosa que pràctica, mes de saló que de portar pel carrer. Es la ultima que tenia per aqui per compartir. Properament (això sol voler dir un any d´aquests) en faré un altra tanda, a veure que surt.
Aquestes arrecades son fetes amb esmalt i fornejades. El color que tenen, un degradat de blau molt clar a un blau una mica mes fosc es la especialitat que vaig assatjar fent-les. A partir de dos colors inicials. I el resultat em va convencer prou.
La idea de un gat jugant amb un capdell em va captivar. I per això en vaig fer tres coses, una es va truncar, pero les altres dos van arribar a bon port. Aquesta es la segona, un altre fermall de plata, fet també, com el primer, amb la tècnica de la cera perduda.
Avui us ensenyo unes altres peces que vaig fer amb aquesta tècnica, l´electroforming, no tant perque algú se les acabés posant, com per experimentar. Per exemple, la bossa que conté boletes em va sortir contra la opinió del professor que creia que no quedaria be. Encara que peces menors, donen la mateixa satisfacció que les majors.
Mes del mateix. Aquestes petxines treballades amb la tècnica de l´electroforming, donen per unes boniques i lleugeres arrecades, que conserven la textura de les peces que contenen. No tot han de ser fulles, hi ha mes coses d´on tirar mà. I com que avans havian estat a l´arròs, no deixen de ser -en part- un exemple de reciclatge.
Una curiositat. L´esmalt, sobre tot el transparent, te una aparença diferent quan el compres, pulveritzat, i quan s´ha cuit al forn. I enganya molt. De vegades s´assembla i de vegades, com alguns vermells, no s´assembla gens, i pot arribar a
Tal com vaig anar aprenent la tècnica d´electroforming, vaig fer diverses peces mes per experimentació que perque m´agradessin gaire. Es tracta de la serie “B”, potser ni això, potser serie C, o D, en qualsevol cas també us les vull mostrar. Aqui en van unes quantes.
Aquesta vegada em fa ilusió fer una cosa: ensenyar-vos una peça en primicia. Els primers que veieu aquesta peça sou precisament els amics del blog i del Facebook, abans que els proxims. Ara mateix l´he acabada, fa un quart d´hora. Es tracta d´una peça amb esmalt, tridimensional, que enmarca un petit meteorit. Tinc que dir que en la coloració final ha intervingut una mica la casualitat. Espero que us agradi.
Com que a aquest blog hi te que acabar tot penjat, avui toca una peça molt senzilla, d´electroforming, un fermall expressament llarg, que vaig fer a petició de la dona, que volia alguna agulla per mantenir tancades jaquetes o jerseis oberts quan li convingués. Plantejava els seus problemes de disseny, sobre tot per conseguir certa rigidesa.
Aquestes arrecades son la demostració de allò de la “sort del principiant” que sempre te el que comença a fer una cosa, a aprendre una habilitat, sort que després, indefectiblement l´abandona, i que molt mes tard -i després de resultats dubtosos- acaba substituida per un cert nivell de pericia, amb el que s´igualen els resultats inicials. Ras i curt, practicament la primera peça que vaig fer i vaig trobar que em va quedar fantastica. La segona, senzillament no la veureu perque es notablement inferior i no tinc intenció de penjar-la.
Aquest penjoll, de plata de llei, te una textura especial pel com està fet, amb la técnica de la cera perduda de que ja he parlat. No te res d´ especial, es molt senzill, però m´agrada força. Haig de dir que la meitat de la textura no la vaig provocar sino que accidentalment va quedar així amb la propia manipulació de la cera.
Una bona possibilitat que dona l´electroforming es banyar parcialment les peces. D´aquesta manera l´objecte no queda completament amagat dintre de la formació de coure. Aquesta pedra, que de aquesta manera es percep d´una manera diferent, n´es un bon exemple. Aqui, a mes, la textura del material base perd importancia en favor del efecte, ¿potser liquid? del metall.
La primera peça que trio d´esmalt al forn, per pujar a aquest blog, no es la primera que vaig fer. Es la que he fet, una mica de pressa i correns, per cumplir un altre any la tradició de fer alguna rosa per Sant Jordi. He de millorar la fotografia de peces, però de moment això es al que arribo.
De les primeres peces que vaig fer, a l´escola, es mes una improvisació, per la obligació de pensar una peça en minuts, que una peça imaginada. Duu dintre, corda i una peça antiga aïllant de ceràmica, de les velles instalacions de la llum. No queda del tot malament, tot i això, crec.
Aquesta peça, de plata de llei, va ser feta amb la tecnica de la cera perduda, va neixer ja amb destinatari. Un gran amic, a qui li agrada jugar amb barquets…la nautica, vaja. Li vaig posar una tanca tipus pin, que fa la peça mes apta perque la dugui un home, o això em sembla a mi.
Aquesta técnica proporciona resultats espectaculars pero potser els millors es consegueixen amb fulles d´arbre. I com que la de plataner es una preferida, ja que per mi simbolitza Barcelona com poques coses mes, aqui va un penjoll de una fulla d´aquest arbre, de mesures generoses. La peça, posada, queda preciosa.
Aquest penjoll d´electroforming es una de les peces que vaig fer en el curset. La idea m´agrada moltissim, pero trobo que aquest es tant interessant com impractic. Seria el que acostumo a referir-me com a peça de desfilada, en qualsevol cas per una ocasió especial i prou.
Versió oficial: Passa-fulard consistent en una peça de plata de llei, feta amb la técnica de la cera perduda, envellida parcialment.
Al aprendre la técnica d´electroforming, varem fer quatre treballs. Del que mes content estic es d´aquest, una peça amb una corda d´estendre la roba, un drap estés i la pinça corresponent.
Una altra peça feta amb la técnica de la cera perduda. Per excepció, d´or i argent. Com la N indica, destinada a una amiga molt estimada , la Natalia. La idea duia molt de temps al calaix, i es podia fer de diverses maneres, crec que ha quedat prou bé amb aquesta técnica.
Aixó no es ben bé una peça pero pertany també al mon joieria i per aixó ho vull deixar aqui
Un altra peça d´electroforming, de les primeres, una geoda. Es una pedra amb un interior preciós. Per aixó l´electroformat l´he fet parcial, perque es pugui apreciar la seva bellesa.
No se ben be com dir-ne. Aquestes arracades, de plata de llei, mes enllà de la forma diversa, i del disseny, una cosa així com un negatiu de trencadis mal fet , tenen una textura visual molt especial, producte de la técnica amb que estàn fetes, la fundició a la cera perduda. Es la primera creació que pujo al blog de la colecció que estic ultimant amb aquesta técnica. Com curiositat, dir que en principi les peces no estaven destinades a formar una parella d´arracades, eren dos penjolls independents.
Aquest penjoll, també d´electroforming, està fet inicialment amb cera. La part tecnica va correr a carrec del profe de la materia. La curiositat potser rau en el fet que al buidar la cera -que era vermella- de dins del penjoll, es va embrutar la peça amb aquest tó vermellos tant lleu a alguns llocs; em va agradar com quedaba, motiu pel que ho vaig deixar així.
Aquesta peça, feta recentment, es la primera que he donat per acabada i la he fet amb la tècnica del electroforming, que es un recobriment, mitjançant electricitat, de coure, en peces no metaliques. Es tracta d´una estella de fusta. De peces fetes amb electroforming n´acabareu veient unes quantes, no es una cosa que s´aprengui per fer dos o tres cosetes i deixar-ho. Costa massa de fer.
Aquesta polsera i un altra molt similar, son la iniciació a aquesta antiga técnica japonesa, l´urushi. Un exercici que ha portat força treball i potser no tanta creació. Son plaquetes de coure pintades per ambdues cares, la de dalt amb diverses capes de urushi, la de abaix acabada amb pa d´or, i anelles i tanca d´argent. Es una peça original, aparatosa i estiuenca.
Aquest penjoll amb la silueta d´un hipocamp, està fet amb xapa de mokume gane. Potser costa una mica de veure quina cosa es, però la impresió que fa la zona foradada de ser com un ull, va ser irresistible, i d´aquest punt va neixer la peça.
Altre cop a voltes amb la mateixa idea. Uns fermalls, petites paletes de pintor, en aquesta ocasió, fetes, una amb una rodanxa de fusta, i dues mes amb rodanxes d´agata, i els estris de plata. Amb l´agata vaig tenir una forta baralla per conseguir rebaixar-la i foradar-la, i vaig trencar varies, apart de broques i freses. Que va costar prou de fer, vaja.
Fet amb fusta i acer inoxidable magnetic (també llautó i cuir), fou concebut com una joguina, per calmar la pulsió que tenim sovint, de tocar i jugar inconscientment amb la peça que duem penjada. Les peces d´en mig, incorporen uns imants, amb els que s´enganxen al inox del fons de la peça, i també permet desplaçar-los per la peça sense que es desenganxin.
I els que seguiràn!
Aquest collaret, de plata, es la versió 2.0 d´un altre que vaig fer, en llautó, i he corregit algunes errades d´aquell. Es la reproducció en interpretació lliure de un dibuix del autor del Petit Princep, Saint Exupery. Aquesta vegada el resultat m´agrada. A la foto, doble, la cara A i la cara B del collaret.
Mes mokume. Una petita peça tricolor enmarcada al triangle. La vaig passar amb l´aprovat justet, encara que no havia tret mes que un tres.
De mokume m´en sentireu parlar fins al cansanci. Ara es tracta de les primeres peces que van sortir del experiment inicial. De coure amb incrustacions de plata. Va sortir millor del que ens esperavem.
La técnica del mokume gane es molt entretinguda. Es tracta de obtenir barrejats diferents metalls, en aquest cas, plata, llautó i coure. Surt un metall vetejat, que es pot manipular. Aquest anell es una de les primeres realitzacions amb aquesta técnica, prou entretinguda i complicada.
Aquestes pulseres es fan amb l´ajut d´una premsa i d´uns estris especials, que vaig fabricar. Per la complexitat dels elements per fer-les, valia la pena fer una serie, i no una de sola. Aqui estàn.
Una vella tentació, la gamberrada: Cop de martell i on hi havia una perla ara n´hi han vint-i-cinc. També es pot parlar de la bipolaritat eterna del proces de creació-destrucció, i fer-ne una explicació que sembli profunda. Cadascú que trii.
Aquest penjoll va tenir una raresa. Com que la idea era de “dues cares” papallones darrera papallones, implicava treballar totes dues. Vol dir, d´una banda que qui el porta -la Charo- va triar quina cara li agradava mes que es veies. I d´un altra, com es pot apreciar, la foto també va ser força complicada de fer, no gens conseguida, i gairebé necessita manual d´instruccions.
Potser ja es hora que les posi al blog. Aquestes polseres son fetes amb un sistema de motllo i premsa, Aquesta primera tanda va ser per les meves amigues del grup dels minyons escoltes i alguna altra amiga.
Cada papallona d´aquest penjoll es de un metall diferent. Textures també diferents. La consecució de colorit mitjançant metalls diferents la faig servir cada cop mes. Aqui, plata, coure i llautó.
Aquest fermall, de plata, me´l va suggerir un amic, ja que a una amiga seva, pintora, li feia il-lusió tenir una peça així. Ha acabat per ser finalment -una cosa que crec que no m´havia passat mai- un “obsequi de segon grau”, a una persona a qui en prou feines m´han presentat (tot i que coneixo i soc admirador de la seva obra).
Aquest collaret, francament una mica aparatós, va sortir de reproduir un dibuix del llibre de Saint Exupery. Vaig fer les peces amb llautó, en relleu. Però el resultat no va ser bo. Els ocells, amb el moviment de qui el porta, es van entrecreuant, fins a fer un entrellaçat que s´ha de desfer, Fins ara no s´ha fet servir. El poso en la seva forma original, ara que se m´ha acudit, i ho faré d´aqui no gaire, canviar-li el disseny per que no passi el que he dit. Ja penjaré la nova versió.
Aquests son uns senzills botons de puny que vam dissenyar entre la meva bona amiga Arrate, técnica i motor d´aquest blog, i jo. Combina en un fort contrast, la sobrietat de l´argent sense ornaments,
Aquesta peça, de llautó, la vaig fer pel grup de teatre d´aficionats “Sonrisas”, per posar dins un focus de teatre, per tal que el logo del grup, la silueta es vegi a l ´escenari o allà on la vulguin projectar. Fa, si mal no recordo, uns 10×10 centímetres. La poso aqui només perque està feta amb tècniques de joieria.
Aquest puzzle està composat per cinc penjolls independents, i el vaig fer per a una familia de cinc persones, per un record comú. No deixa de ser una altra versió de la vella idea dels penjolls amb mitja moneda o mig cor cada un, que comparteix la parella d´enamorats.
Aquest conjunt composa una idea senzilla, la fulla de plataner, l´arbre de les Rambles, per exemple, i el desdoblament d´una peça en tres. La polsera que inicialment havia abarcat les fulles del penjoll i les arrecades. Vam voler que fos un present singular.
La rosa d´aquest any. La tradició es la tradició, encara que sigui de tant en tant. Ha tocat fer-la de plata, com a fermall. I una caixa ben “vintage”, per contrastar.
Jordi Vidal Gallifa 