Una més de roses, la darrera, de moment. Una mini cistelleta, de les que es poden veure a les fires de Nadal, plena per l’ocasió, de roses.
Ara, com que he destapat totes les creacions que tenia relatives a Sant Jordi, m’he quedat sense recursos per l’any que ve. Hauré de pensar en alguna de nova.
El món dels minerals cada dia em fascina més, i crec que cada cop hi ha més varietat i millor presentada.
Aquestes quiastolites que vaig comprar en una fira de minerals, les vaig armar en forma de collaret per fer-les lluir.
He fet amb porcellana una partida de claus de porta, diferents models i colors, de les quals la primera que circula, ja que l’acabo de regalar, és aquesta.
Les claus inútils representen un record de camins, opcions triades o deixades, bifurcacions, que tots d’una manera o altra hem tingut que assumir per seguir endavant.
Seran benvingudes les opinions, bones o dolentes. Quan percebo que un disseny pot ser entès poc o gens, m’interessen particularment.
Una altra peça amb les rodones i els triangles de vidre Tiffany, muntats amb segments de llautó, i caragols de niló.
La mateixa qualitat i textura dels vidres, arrodonits al forn, donen l’estètica de la peça, llampant, més per ocasions singulars que pel dia a dia.
O l’art de penjar-se una paret del coll. He de reconèixer que aquesta peça és rara com ella sola. La seva gènesi va sortir de l’afany que tenia (i tinc encara) de fer servir maons en miniatura per fer peces de joieria. Vaig armar la paret, i després no sabia què fer amb ella. Uns quants mesos mes tard, i a falta de qualsevol idea millor, la vaig encastar en el coure fresat, i ja que era una paret, li vaig penjar un mirall al davant. Aquí la teniu…
Jordi Vidal Gallifa 