Arran dels fermalls que vaig fer amb el carrusel de personatges del còmic, cinema, etc., de la meva formació, diversos amics es van mostrar estranyats per alguns personatges inclosos.
Aqui vull consignar un d’ells, el Lobo Alberto, un llop buscavides i filòsof que em va calar fondo, i també em va fer riure.
Del fantàstic dibuixant Silver, italià, i publicat als últims setanta, diàriament al Periódico, i editat després en cinc llibres de tires que conservo com un tresor.
Em fa il-lusió compartir una cosa que ja costa de veure i quan era petit un dels meus majors plaers visuals. Son aquests aparadors completament farcits d´objectes, a qual mes llampant i atractiu, sovint de botigues de joguines, articles variats, jocs de taula, i alguns tipus més.
De menut em podia estar hores amb el nas enganxat al vidre, mirant un per un els objectes, i demanant de tant en tant a l´avia aquest o aquell altre (sense gaire éxit).
Avui dia quan veig algún dels poquissims aparadors així que queden, per pressa que tingui, no em treu ningú uns minuts de nostàlgica contemplació.
Aquesta imatge va ser presa avans d ahir, molt aprop de casa meva. Lluny de la reflexió sobre si aquestes festes son o no una expresió de religiositat, o ja pur consumisme, o de ben guanyat oci, el que em va venir al cap va ser l’il-lusionat raonament del nen d’aquesta casa, encomanant-se tant al Pare Noel com als Reis, per rebre com mes regals millor.
Llegit al llibre BARCELONA i DALÍ, d´en Ricard Mas:
Gairebé coincidint amb l’enèsima polèmica entre ambdós creadors, Josep Pla els dedicarà un article a Destino, en el qual glossa les seves contraposades personalitats:
«Miró es físicamente un payés puro, un payés del campo de Tarragona; una monada de payés fresco, rosado, silencioso y probablemente tímido. Su característica más visible es el mutismo. No dice nunca nada y si dice algo para ser publicado es para hacerse el loco, para impresionar de una manera decisiva, lo que es un Indicio casi seguro de su timidez. Dalí, en cambio, es un gitano bastante destartalado, jadeante y locuaz, sensual y nervioso, que no logra dar una impresión de loco ni cuando practica alguna forma de locura expresamente. Los dos están montados principalmente sobre la propaganda y su única preocupación es comprar barato y vender caro. Probablemente ambos son dos delirantes avaros preocupados exclusivamente por la seguridad de su futuro y esta manera de ser demuestra que son dos autenticos artistas. »
Es nota que Pla és empordanès i sent més simpatia pel de Figueres…
Vull compartir una peça de fusing que em va obsequiar una companya de curset i amiga, fa uns quants dies. Feta al forn en una de les variants de fusing, te lloc d´honor a la cuina de casa, i es una excelent mostra d´art en aquest camp. Comentar només que després de navegar per no se quants diccionaris de traducció, de sinonims, etc., i no trobar res, he anomenat la peça tal com sempre he sentit anomenar a casa aquest tipus de estri (bandeja = plata). Si algú coneix un nom mes escaient estaré encantat de aprendre-l.
Hi ha un festival anual, Drap Art, amb diversos actes, exposicions, mercadets, a Barcelona, que s´ocupa del tema del reciclatge de productes residuals i la derivació a formes d´art. Procuro anar cada any, i s´hi veuen coses notables. Vull compartir aqui una de les que m´han cridat la atenció en la edició d´aquest hivern. Una maqueta no realista d´una ciutat, en petit, completament de ferralla. Em va semblar molt potent. La autora es diu, si no vaig errat, Alba Esteban Peligero. Cada any que hi vaig em trobo alguna cosa que m´atrapa, sovint diverses coses.
Un amable artesà de Icod, a Tenerife, ens va explicar com fer multitud de formes i petites peces amb fulles de drago, la planta insignia de la illa. Us poso un parell d’ anells que ens va regalar, i una mostra, al seu expositor amb part dels molt diversos objectes que es poden fer.
Vull recomanar aquest espectacle, i per això en deixo constancia aqui. Es tracta de una obra de petit format, en clau de cabaret, que amb quatre grans actors-musics-cantants-mims fa un repàs agredolç a les nostres festes de Nadal, pel que respecta als costums socials, familiars, etc., amanit amb la interpretació d´algunes nadales. L´estàn fent al teatre Condal, al Paral-lel de Barcelona, al bar del teatre. Puc assegurar que vam passar una estona molt entretinguda, i que la peça, mes depurada, podria acabar sent un clàsic del nadal de la ciutat.
Des de la meva perspectiva d´aficionat, m´agrada la forja i la valoro. Però això que publico avui, pot donar idea de la gran importancia que ha tingut l´ofici de manyà (forjador), en el transcurs de diversos segles, del XIX enrerre.
El tìtol està exposat, amb molts altres estris forjats, a un lloc prou desconegut de la ciutat de Barcelona, i que recomano vivament, el museu Frederic Marés, al barri gòtic. Te dos plantes dedicades a imagineria religiosa, en fusta sobre tot, una col-lecciçó notable; i les dos plantes altes son un tutti fruti de col-leccions de tota classe, des de vanos a pipes, segells, en fi, tot l´imaginable. Aquestes dos plantes les recomano a tothom i en particular als Diogenes mes o menys descoberts o emboscats que conec.
Tenia feia força temps a la tauleta de nit un llibret de poemes de Mario Benedetti, per llegir o fullejar. Pertanyia a un petit lot de llibres que un company de feina ens havia deixat allà per qui els volgués. El company es diu Jose Antonio Arcediano i es poeta, te diversos llibres de poemes publicats. I en el llibre que ell va abandonar i que per fi vaig fullejar, vaig trobar aquests dos poemes que ell tenia escrits i perduts fa cosa de vint anys, anotats en les pàgines en blanc del final del llibre. 
No viatjo gaire, però quan ho faig, la mirada sempre es un pel sesgada cap al que es curiós. De vegades trobes, de vegades no. En aquest viatge, aquesta font ornamental amb agulla gòtica, vista en un jardi de Praga, em va sorprendre molt. Ignoro si va ser construida per a aquesta utilitat, a mi em fa pinta d´haver caigut d´una catedral.
smacap_Bright
De sempre, he llegit molt. I llegeixo amb objectius molt diferents. I sempre he sigut sensible a l´encant del llibre tradicional, valuós, ben aconsellat i triat, de la ma del llibreter de capçalera. Enyoro les velles llibreries que han anat desapareixent, i valoro, i molt, les poques, que n´hi han, que van sortint, de llibres nous, i llibres de segona mà, que intentan recuperar l´esperit del llibre renovant els continguts i actualitzant el model.
De un llibre que em va captivar, LA LIBRERIA ENCANTADA, de Christopher Morley, i que recomano vivament, extrec un fragment, un anunci que hi ha a la llibreria en questió:
Vull compartir una reflexió del modernista William Morris, que es troba a una obra seva, quan imagina el Londres de 2012: ,
Totes les utopies son precioses i hi ha que recordar-les, encara que només siguin això, perque poden ser llavor de coses millors.
Em permeto avui posar una coseta que dies enrrere em va alegrar la tarda. Compro per internet un cutter giratori, i l´albarà que m´envien en el paquet del cutter me-l decoren tal com veieu, piruleta inclosa. Em va fer il-lusió el detall simpàtic, i que pugui ser una manera de fidelitzar no li treu gens ni mica d´enginy i gràcia.
Des de petit m´han agradat molt els mercats de vell de ciutats o pobles. I encara que hi compro molt poc, en soc un visitant asidu. No puc resistir posar aquesta foto, feta fa pocs dies 
al mercat de les puçes de Saint Ouen, a Paris. Avans que m´ ho pregunteu, no, no vaig preguntar quant valia el lleó.
Del llibre de Graeme Simsion, El projecte Rosie, per a un fenomen que ja havia observat, sense entendre´l gaire. M´agrada la explicació que li dona:
“¿Per què ens encaparrem en unes coses a costa d´unes altres? Som capaços d´arriscar la vida per salvar una persona que s´està ofegant, i en canvi no se´ns acut fer una donació que podria salvar dotzenes de nens de morir de fam. (…) Estem genèticament programats per reaccionar als estímuls que tenim més a prop. Per respondre a situacions complexes que no podem percebre directament, cal fer un exercici racional, i la raó es menys poderosa que l´instint”.
Acerca del trabajo manual, o la artesania, o cierta artesania,
Destaco esta reflexion, que el autor pone en boca de un catedratico de literatura:
Los objetos de uso proporcionan ese consuelo a quien los fabrica, esa seguridad que surge de la aplicación , de la medida efectiva de rendimientos, algo que desconocemos quienes nos dedicamos a tareas de utilidad mas bien difusa, y de valor bastante más ambiguo. Nos consuela la superioridad moral de la artesanía con sus certezas: el artesano puede decirnos: he solucionado el problema de ese cierre, de ese ajuste; he conseguido que esto tenga el grado exacto de dureza y flexibilidad que se necesitan para que la función exigida pueda cumplirse. Los artesanos tienen sueños apacibles. La mitología cristiana eligió para padrastro de Dios a un carpintero, no a un filósofo, ni a un poeta, ni, por supuesto, a un soldado, un político y ni siquiera a un cura.
Jordi Vidal Gallifa 