Aquest penjoll d´electroforming es una de les peces que vaig fer en el curset. La idea m´agrada moltissim, pero trobo que aquest es tant interessant com impractic. Seria el que acostumo a referir-me com a peça de desfilada, en qualsevol cas per una ocasió especial i prou.
Segur que en faré algun altre mes portatil.
Versió oficial: Passa-fulard consistent en una peça de plata de llei, feta amb la técnica de la cera perduda, envellida parcialment.
Com que qui em llegeix aqui es de confiança, dir que
això va neixer anell, i, si be es bonic, es massa gruixut per ser comode, raó per la que he canviat la seva funció.
Al aprendre la técnica d´electroforming, varem fer quatre treballs. Del que mes content estic es d´aquest, una peça amb una corda d´estendre la roba, un drap estés i la pinça corresponent.
Trobo que va quedar força be.
Una altra peça feta amb la técnica de la cera perduda. Per excepció, d´or i argent. Com la N indica, destinada a una amiga molt estimada , la Natalia. La idea duia molt de temps al calaix, i es podia fer de diverses maneres, crec que ha quedat prou bé amb aquesta técnica.
.
Aixó no es ben bé una peça pero pertany també al mon joieria i per aixó ho vull deixar aqui
. Es tracta de donar color al metall d´una manera raonablement estable, o al menys, bonica. Aquestes peces tenien només la finalitat d´aprendre diverses técniques que vaig aprendre a un curset que vaig seguir al juliol passat. Algunes peces base son comprades i d´altres son fetes.
Un altra peça d´electroforming, de les primeres, una geoda. Es una pedra amb un interior preciós. Per aixó l´electroformat l´he fet parcial, perque es pugui apreciar la seva bellesa.
Los duendes de las estadísticas de WordPress.com prepararon un informe sobre el año 2015 de este blog.
Aquí hay un extracto:
Un teleférico de San Francisco puede contener 60 personas. Este blog fue visto por 400 veces en 2015. Si el blog fue un teleférico, se necesitarían alrededor de 7 viajes para llevar tantas personas.
No se ben be com dir-ne. Aquestes arracades, de plata de llei, mes enllà de la forma diversa, i del disseny, una cosa així com un negatiu de trencadis mal fet , tenen una textura visual molt especial, producte de la técnica amb que estàn fetes, la fundició a la cera perduda. Es la primera creació que pujo al blog de la colecció que estic ultimant amb aquesta técnica. Com curiositat, dir que en principi les peces no estaven destinades a formar una parella d´arracades, eren dos penjolls independents.
Aquest penjoll, també d´electroforming, està fet inicialment amb cera. La part tecnica va correr a carrec del profe de la materia. La curiositat potser rau en el fet que al buidar la cera -que era vermella- de dins del penjoll, es va embrutar la peça amb aquest tó vermellos tant lleu a alguns llocs; em va agradar com quedaba, motiu pel que ho vaig deixar així.
Aquesta peça, feta recentment, es la primera que he donat per acabada i la he fet amb la tècnica del electroforming, que es un recobriment, mitjançant electricitat, de coure, en peces no metaliques. Es tracta d´una estella de fusta. De peces fetes amb electroforming n´acabareu veient unes quantes, no es una cosa que s´aprengui per fer dos o tres cosetes i deixar-ho. Costa massa de fer.
Aquesta polsera i un altra molt similar, son la iniciació a aquesta antiga técnica japonesa, l´urushi. Un exercici que ha portat força treball i potser no tanta creació. Son plaquetes de coure pintades per ambdues cares, la de dalt amb diverses capes de urushi, la de abaix acabada amb pa d´or, i anelles i tanca d´argent. Es una peça original, aparatosa i estiuenca.
Aquesta sivella per cinturó de senyora, va ser feta en llautó, serrat i texturat. Respon a un encarrec estrictament indefugible, i es la unica sivella que he fet fins ara, ja que s´aparta una mica de les coses que tinc en el punt de mira.
Aquest penjoll amb la silueta d´un hipocamp, està fet amb xapa de mokume gane. Potser costa una mica de veure quina cosa es, però la impresió que fa la zona foradada de ser com un ull, va ser irresistible, i d´aquest punt va neixer la peça.
Altre cop a voltes amb la mateixa idea. Uns fermalls, petites paletes de pintor, en aquesta ocasió, fetes, una amb una rodanxa de fusta, i dues mes amb rodanxes d´agata, i els estris de plata. Amb l´agata vaig tenir una forta baralla per conseguir rebaixar-la i foradar-la, i vaig trencar varies, apart de broques i freses. Que va costar prou de fer, vaja.
Aquest quadre, un dels projectes mes vells que tenia al calaix, està fet des d´un pensament d´esquerra, com a confirmació del fracàs de les esquerres en general per tot el segle XX, i, malauradament, el que portem de segle XXI. No pretèn referir-se doncs al comunisme, més be a totes les esquerres.
Del llibre de Graeme Simsion, El projecte Rosie, per a un fenomen que ja havia observat, sense entendre´l gaire. M´agrada la explicació que li dona:
“¿Per què ens encaparrem en unes coses a costa d´unes altres? Som capaços d´arriscar la vida per salvar una persona que s´està ofegant, i en canvi no se´ns acut fer una donació que podria salvar dotzenes de nens de morir de fam. (…) Estem genèticament programats per reaccionar als estímuls que tenim més a prop. Per respondre a situacions complexes que no podem percebre directament, cal fer un exercici racional, i la raó es menys poderosa que l´instint”.
Aquest conjunt va partir de la elaboració, a escala -de fet a dues escales diferents- a partir de una teula arab, de unes poques teules, de plata, de llautó, i de coure. Al combinar-les va sortir aixó. Ho vaig soldar en la manera que em va agradar mes, i prou, així va quedar.
Fet amb fusta i acer inoxidable magnetic (també llautó i cuir), fou concebut com una joguina, per calmar la pulsió que tenim sovint, de tocar i jugar inconscientment amb la peça que duem penjada. Les peces d´en mig, incorporen uns imants, amb els que s´enganxen al inox del fons de la peça, i també permet desplaçar-los per la peça sense que es desenganxin.
Penjo aquesta imatge, avans no arrivi Sant Jordi del 2016. Per seguir la tradió vaig fer aquest conjunt de collaret i arrecades, el vaig preparar amb unes roses de vidre, de motllo, que vaig comprar. Vaig enfilar-les com es pot veure. Es una peça fragi, l però m´agrada com va quedar.
I els que seguiràn!
Aquest penjoll enmarca un troç de mokume gane de tres metalls, tallat en triangle. Aquest mokume es fet a partir de filferros soldats dels tres metalls, argent, llautó i coure.
Aquest collaret, de plata, es la versió 2.0 d´un altre que vaig fer, en llautó, i he corregit algunes errades d´aquell. Es la reproducció en interpretació lliure de un dibuix del autor del Petit Princep, Saint Exupery. Aquesta vegada el resultat m´agrada. A la foto, doble, la cara A i la cara B del collaret.
Aquestes paletes, de ferro forjat i tallat amb plasma, tenen, apart l´us decoratiu, el us primari de centrar un lloc concret, dins una exposició (de pìntura o de altres coses), on l´artista deixa les seves targetes perque el públic les pugui agafar. En vaig fer quatre, i he regalat tres. Ara que ja està entregada la tercera puc publicar el treball.
Mes mokume. Una petita peça tricolor enmarcada al triangle. La vaig passar amb l´aprovat justet, encara que no havia tret mes que un tres.
De mokume m´en sentireu parlar fins al cansanci. Ara es tracta de les primeres peces que van sortir del experiment inicial. De coure amb incrustacions de plata. Va sortir millor del que ens esperavem.
La técnica del mokume gane es molt entretinguda. Es tracta de obtenir barrejats diferents metalls, en aquest cas, plata, llautó i coure. Surt un metall vetejat, que es pot manipular. Aquest anell es una de les primeres realitzacions amb aquesta técnica, prou entretinguda i complicada.
Una vella tentació, la gamberrada: Cop de martell i on hi havia una perla ara n´hi han vint-i-cinc. També es pot parlar de la bipolaritat eterna del proces de creació-destrucció, i fer-ne una explicació que sembli profunda. Cadascú que trii.
Aquest penjoll va tenir una raresa. Com que la idea era de “dues cares” papallones darrera papallones, implicava treballar totes dues. Vol dir, d´una banda que qui el porta -la Charo- va triar quina cara li agradava mes que es veies. I d´un altra, com es pot apreciar, la foto també va ser força complicada de fer, no gens conseguida, i gairebé necessita manual d´instruccions.
Potser ja es hora que les posi al blog. Aquestes polseres son fetes amb un sistema de motllo i premsa, Aquesta primera tanda va ser per les meves amigues del grup dels minyons escoltes i alguna altra amiga.
Cada papallona d´aquest penjoll es de un metall diferent. Textures també diferents. La consecució de colorit mitjançant metalls diferents la faig servir cada cop mes. Aqui, plata, coure i llautó.
Aquest fermall, de plata, me´l va suggerir un amic, ja que a una amiga seva, pintora, li feia il-lusió tenir una peça així. Ha acabat per ser finalment -una cosa que crec que no m´havia passat mai- un “obsequi de segon grau”, a una persona a qui en prou feines m´han presentat (tot i que coneixo i soc admirador de la seva obra).
Aquest collaret, francament una mica aparatós, va sortir de reproduir un dibuix del llibre de Saint Exupery. Vaig fer les peces amb llautó, en relleu. Però el resultat no va ser bo. Els ocells, amb el moviment de qui el porta, es van entrecreuant, fins a fer un entrellaçat que s´ha de desfer, Fins ara no s´ha fet servir. El poso en la seva forma original, ara que se m´ha acudit, i ho faré d´aqui no gaire, canviar-li el disseny per que no passi el que he dit. Ja penjaré la nova versió.
Aqui está la segona, i crec que última, “collita” de boligrafs tornejats, de diferentes fustes mes o menys exòtiques. Per aquesta ocasió vaig fer diversos models de boligrafs, així com estilogràfiques, i portamines. Me n´he quedat uns cuants, i la majoria han estat regalats a diverses persones.
Una suggerencia de la Charo -a qui no debia agradar gaire el moble de la tele que teniem-, de fer-ne un altre, de forja, va portar, despres de força temps de imaginar sense exit com adaptar una forma de tipi indi a moble de racó, a realitzar aquest disseny. Perque es veies mes lleuger les lleixes son de vidre. La sobrietat del resultat, em va portar a afegir , fets amb fang, els simbols del sistema solar.
Aquests son uns senzills botons de puny que vam dissenyar entre la meva bona amiga Arrate, técnica i motor d´aquest blog, i jo. Combina en un fort contrast, la sobrietat de l´argent sense ornaments,
amb la rusticitat del cordill de cànem. Es personalitzen amb unes inicials.
Aquesta peça, de llautó, la vaig fer pel grup de teatre d´aficionats “Sonrisas”, per posar dins un focus de teatre, per tal que el logo del grup, la silueta es vegi a l ´escenari o allà on la vulguin projectar. Fa, si mal no recordo, uns 10×10 centímetres. La poso aqui només perque està feta amb tècniques de joieria.
Aquest puzzle està composat per cinc penjolls independents, i el vaig fer per a una familia de cinc persones, per un record comú. No deixa de ser una altra versió de la vella idea dels penjolls amb mitja moneda o mig cor cada un, que comparteix la parella d´enamorats.
El tema de les quatre fases llunars es reconegut i agraït; ara en versió penjoll. Calat i llaurat en plata.
Anell de plata, calat, dibuixant les quatre fases de la lluna. Em vaig equivocar amb la mida, i per aixó no es peça única, potser se´n podria dir semi-única, ja que en corren dos exemplars, practicament iguals.
Aquesta peça de forja, la vaig fer com un record de la nostra mascota, la Reina, i a petició del meu fill. Preten recordar que la vida surt de la terra i torna a la terra.
Aquest conjunt composa una idea senzilla, la fulla de plataner, l´arbre de les Rambles, per exemple, i el desdoblament d´una peça en tres. La polsera que inicialment havia abarcat les fulles del penjoll i les arrecades. Vam voler que fos un present singular.
La rosa d´aquest any. La tradició es la tradició, encara que sigui de tant en tant. Ha tocat fer-la de plata, com a fermall. I una caixa ben “vintage”, per contrastar.
Un segon retrat que vaig fer, també grabat a l´acid. Aquest tema de grabat amb acids, es tan punyeter de preparar que fer-ho per a una sola cosa es fa feixuc, millor fer-ne mes. La idea d´una fulla de bloc ja la havia fet servir amb un unes peces fresades de ferro, tamany din A3.
Record i homenatge a la mai oblidada afició a la fotografia, a aquesta época ja em vaig deixar anar creativament, per be o per mal. Retrat simplificat a blanc i negre, sense grisos, gravat amb acid.
Un tema molt trillat per fer unes arracades, però també molt llaminer, ja que dona molt de si. Dels primers treballs post curset.
Aquestes arracades les vaig fer a les acaballes del curset de joieria, i una mica a corre cuita per la proximitat de la exposició de cloenda de curs. Inspirats clarament en el record del emblema (no se si es podia parlar encara de logo) de la serie de TV “El Santo”.
Amb aquest fermall, d´execució senzilla, homenatge a Tom i Jerry, vaig delatar la meva afició als dibuixos animats, i a aquests personatges particularment. Trobo que va quedar divertit.
Literalment dissenyat o dibuixat, com es vulgui dir, amb un cinturó de veritat, al costat. De cuir marró, per mes senyes. Amb varietat de tecniques. Va quedar molt be, i ha agradat moltissim.
Va ser la materialització d´una idea. Plasmar el preciós poema del Antonio Machado, aquell de Caminante no hay camino, sino estelas en la mar, etc. Aqui vaig intentar combinar diversas tecniques que anava aprenent, i em va sortir al segon o tercer intent, amb modificacions, com sol passar, respecte de la elaboració originalment pensada. Potser la unica cosa que he fet amb nom propi.
Segon treball d´escola. Despres de l´anterior, de formes rectangulars, era de calaix provar amb cercles. Em va agradar una mica mes el resultat.
Primerissim treball en plata. Molta feina previa de disseny, dibuix, calcul, i molta por a fer-ho malament.
Ideat integrament pel fill d´un bon amic, adolescent, qui també ho va realitzar al taller, em vaig limitar a fer-li de guia: assessorament tècnic, tria de materials, ensenyament i vigilancia.
No va quedar malament, pero no va tenir bona rebuda pel destinatari, i el cas es que el tinc per refer quan em sobri una estona i una mica d´inspiració.
Encapçala el blog senser, aixó pot donar pistes de la seva importancia. Treball de curs a l´escola Massana quan em van ensenyar forja. Evidentment de forja no en te gaire, però com que el tema del treball final no era molt rigit, m´ho van deixar fer. Amb aquest treball em vaig deixar anar creativament parlant. La sequela d´això va ser la talaia.
Fet per suggeriment de la meva dona, va anar prenent forma poc a poc. Està a cavall de la forja i la metalisteria (en fred) com altres coses que he anat fent. Les fulles son les de plataners d´ombra, molt representatiu, per mi, de Barcelona, la meva ciutat, en tant que quan era nen, aquest arbre era el majoritari, si no l´unic, que hi havia als carrers.
Aquest picaporta, amb el cargol forjat, te la base tallada amb plasma, un tall que m´encanta. Regal a uns amics per la seva casa al Moncayo.
Aquest aguantallibres vol tenir una peça de cartró i te l´altra de folis grapats. Te un clip, i cada peça es un petit estant on hi van uns llibres petits. De llibres en vaig fer mes dels que en caben i n´he obsequiat algun.
Aquest faristol, de ferro, llautó, coure, i fusta de ginebre, va ser un obsequi dedicat. Al centre de les fustes i van els perfils dels mapes de la ciutat de Barcelona, d´un poble del pirineu, i d´un poble de Jaen, on va neixer la obsequiada. Amb distancia es mes decoratiu que practic.
Son molt interessants els simbols de la mitologia lapona, que vaig coneixer per una col-lecció d´arrecades que vaig veure una vegada. Aquest es el bruixot, porta esquis, i te un timbal, i les “cares” del timbal representen els mons de la vida i de la mort.
Segona rosa realitzada amb vistes a Sant Jordi. D´aquesta en vaig fer diverses, per amigues i familiars. Encara que la rosa te la gracia dels colors que li donen els diversos metalls que la formen, per mi el mes singular es el “gerro”, el peu que li vaig fer.
Aquest paraigüer, per un bon amig, barceloní desertor de la seva ciutat, te retallat -fresat- a la part superior del cilindre l´skyline de Barcelona. Tanmateix les fulles son les caracteristiques de la ciudad, del plataner d´ombra.
Aquesta peça la vaig fer ja dedicada, a una bona amiga, i treballava amb limits. L´objecte no podia ocupar lloc sobre cap moble, ni al terra. Limitacions de les vivendes. Va ser donçs, una cosa per penjar. Vaig donar amb aquesta especie de quadre, fresat. Un primer pla d´una rosa.
Feina de forja, aquest canelobre, fet a una mida congruent amb una finestra concreta, de la cuina de la casa d´uns amics, permet col-locar testos o espelmes.
Simulant un bloc de notes, aquesta feina va ser un bon exercici de fresat. Es una peça de paret, de 38×28 centimetres. Es com un “positivat” d´una foto feta a la Charo. Costa de reconeixer, amb molta imaginació hi ha qui veu un ull, o el nas,,,
Treball també de forja. Obsequi ideal per Sant Jordi. Els petals van soldats a la barra central, un per un. Entretingut.
Una altra picaporta. Per una parella amiga de molts anys enrerre. Per la porta d´una casa del pirineu. L´aprenentatge de nussos per ser un bon explorador, començava sempre pel nus pla.
De forja, aquest picaporta, molt senzill, ha agrat molt. I em va tocar. malgrat el meu escàs entusiasme per repetir coses, fer-ne un altre per una familiar. Finalment en varen ser tres. Un m´el vaig quedar, y els dos altres, estàn, que jo sapiga, a Corbera de Llobregat i a Moral d´Hornuez (Segovia).
Un dels primers treballs que vaig fer amb el taller encara nou, sense supervisió del profe. Practicament es tot fet amb calor.
Regalat a uns amics, una parella de mestres, està a la casa d´un d´ells a un poble de Cuenca. .
Aquest sol, regal a uns bons amics, va patir una mutació per expres desitg d´ells, que pels dies del obsequi cumplien 25 anys de casats.
Treball de maqueteria, fet basicament amb llautó i tornilleria. Llarg, mes de dos anys. Dificultós: excepte les mesures a peu de terra de l´original, al no tenir planells ni haber-los conseguit, tota la resta està calculat sobre fotografies. La escala es aproximada, i de vegades, ni s´acosta a la que hauria de ser.
Aquest treball d´escola, de plata envellida, te la gracia (molt amagada) de haver hagut de inventar el, diguem, model d´argolla. Sospitosament semblades a les anelles de les llaunes de refresc, encara que no soc conscient d´haver tret la idea d´aquí. Va donar molta feina.
De llautó, un dels treballs d´escola que mes em van ensenyar a fer servir eines, i a deixar-me anar en la cosa menuda.
Encara que no està de moda el circ amb animals, forma part del meu quadre d´infància, i per tant, segons reflexió de Vàzquez Montalban que comparteixo plenament, de la meva pàtria. El perfil de l´ultim elefant es obvi que es afusellat a en Barceló. L´obra va ser per una amiga a qui aquest animal fa una especial gracia.
El ferro gruixut es forjat. Els gats son, no fresats sinó retallats amb serra, radial i tot el que vaig pescar. Vaig intentar reproduir el gat d´en Perich, i el gat de Fat Freddy. L´obra va ser per a una amiga a qui agraden molt aquests animals.
Acerca del trabajo manual, o la artesania, o cierta artesania,
Destaco esta reflexion, que el autor pone en boca de un catedratico de literatura:
Los objetos de uso proporcionan ese consuelo a quien los fabrica, esa seguridad que surge de la aplicación , de la medida efectiva de rendimientos, algo que desconocemos quienes nos dedicamos a tareas de utilidad mas bien difusa, y de valor bastante más ambiguo. Nos consuela la superioridad moral de la artesanía con sus certezas: el artesano puede decirnos: he solucionado el problema de ese cierre, de ese ajuste; he conseguido que esto tenga el grado exacto de dureza y flexibilidad que se necesitan para que la función exigida pueda cumplirse. Los artesanos tienen sueños apacibles. La mitología cristiana eligió para padrastro de Dios a un carpintero, no a un filósofo, ni a un poeta, ni, por supuesto, a un soldado, un político y ni siquiera a un cura.
Aquests bolis, mig industrials, ja que la part metalica ve prefabricada i nomes n´he treballat la fusta, tornejada, son un bon objecte per regalar, ja que son cada un, peça unica, (sobre tot pels errors que s´hi veuen si t´hi fitxes), i un entreteniment per passar ´l´estona. Per si no tinc altra cosa que fer. En faré mes.
Aquesta peça, encarrec, és un regal a un bon amic de la infantesa, dels temps dels minyons escoltes. Deu estar a hores d´ara, a una porta de una casa d´un poble del Pirineu.
Aquesta peça reprodueix un panot caracteristic dels carrers de Barcelona. Aquest dibuix ha esdevingut un simbol de la ciudad. Regal obligat a la que m´aguanta mes que la resta, a la vida diaria, que ja es.
Aquestes pulseres es fan amb l´ajut d´una premsa i d´uns estris especials, que vaig fabricar. Per la complexitat dels elements per fer-les, valia la pena fer una serie, i no una de sola. Aqui estàn.
Jordi Vidal Gallifa 