Als encants vells sempre hi ha una parada on venen llàgrimes de recanvi per llums, provinents sobretot del desballestament d’antigues llums fetes malbé.
Sempre m’han fascinat, i era qüestió de temps que en fes alguna peça. Finalment, va ser aquesta col·lecció de collaret, polsera i penjoll.
Un altre dels experiments que vaig fer fora del taller de joieria. Peces de ferro tallades amb la màquina de plasma, i després suavitzades perque no punxessin.
De fet es el material que millor va respondre, ja que els esquitjos del acer no punxen ni aranyen, i vaig poder respectar la estètica que proporciona la màquina al tallar el metall.
D´aquestes polseres en vaig fer quatre o cinc, pels companys de feina. Encara que no faig joieria per home, volia cercar alguna cosa per obsequiar els mes propers.
I ja que jo marxava, així els expresava els meus millors desitjos. Dubto que les portin gaire.
Es tracta de unes polseres obertes, de coure i altres de llautó, amb forma anticlàstica.
Microrelat de Malen Merelo:
EL BUIT DEL LLIRI
On ets, lliri perdut? Per què fugir d’aquest món terrenal? El teu buit és la teva petjada visible, invisible alhora. El rastre de l’empremta al voltant d’un espai nítidament sedós et delata. Tal vegada cerques altre àmbit més idoni per alliberar la teva essència: la terra on vas néixer!
Plata de llei.
Vull compartir aquesta polsera, d´argent, feta per la meva amiga Marta, amb la tècnica de la cera perduda, amb la seva sobrietat de disseny caràcteristica. La idea es molt xula, es un record de les diferents mascotes (algunes, si mes no) que la han acompanyat en la seva vida. I ha quedat una peça atractiva, vegeu-la acabada i posada.
Una nova peça feta amb la tècnica de la cera perduda, de plata de llei i pell de cabra colorejada. Una peça que feia mesos que voltava, amb una altra molt semblant, a la espera d´un mínim esboç de disseny. Ho vaig preparar amb quatre colors, però la disponibilitat de les peces de tancament que tenia, va determinar que només fossin tres. Tot i això trobo que es una peça senzilla i alegre, sense pretensió ni missatge.
Aquesta polsera, feta amb la tècnica de la cera perduda, no es original meva. Vaig veure aquesta textura ni recordo on, i em va quedar grabada. Després de donar-hi moltes voltes a la tècnica que s´havia emprat, vaig donar amb una manera de fer aquest dibuix a la cera, i queda aquest resultat. No se, de totes maneres si la que vaig veure està feta igual o d´una altra manera. 
Em tocava ja fer alguna polsera. Aquesta n´es una, es de plata de llei, feta amb la tècnica de la cera perduda. La patina ha sortit sorprenentment xula i ha fet la peça mes interessant.
Tenia pendent fer una polsera anticlàstica d´argent. Finalment ha sortit lluny de tots els dibuixos previs. Per fer-ho facil, diré que el calat del mig, pretèn ser d´una foto del Palau Nacional, de 1929. Pa d´or per resaltar-lo. Ho vaig combinar amb unes fulles texturades, i uns dibuixos calats de tipus decò. Es una peça que m´ha donat prou feina, pero n´estic content. A veure si us agrada també..
Aquesta polsera i un altra molt similar, son la iniciació a aquesta antiga técnica japonesa, l´urushi. Un exercici que ha portat força treball i potser no tanta creació. Son plaquetes de coure pintades per ambdues cares, la de dalt amb diverses capes de urushi, la de abaix acabada amb pa d´or, i anelles i tanca d´argent. Es una peça original, aparatosa i estiuenca.
Potser ja es hora que les posi al blog. Aquestes polseres son fetes amb un sistema de motllo i premsa, Aquesta primera tanda va ser per les meves amigues del grup dels minyons escoltes i alguna altra amiga.
Aquestes pulseres es fan amb l´ajut d´una premsa i d´uns estris especials, que vaig fabricar. Per la complexitat dels elements per fer-les, valia la pena fer una serie, i no una de sola. Aqui estàn.
Jordi Vidal Gallifa 