Vull compartir una reflexió del modernista William Morris, que es troba a una obra seva, quan imagina el Londres de 2012: ,
“No se puede fabricar nada si no va a ser usado realmente; por lo tanto, no se fabrica ningún producto de calidad inferior. Por otra parte, ahora ya sabemos lo que necesitamos y, como no producimos mas de lo que necesitamos y tampoco tenemos que fabricar gran cantidad de objetos sin uso alguno, tenemos tiempo y medios suficientes para considerar el trabajo como un placer. Todo trabajo cuya ejecución a mano pueda resultar molesta es realizado por las máquinas, y otro trabajo que sea agradable de hacer a mano no es hecho a máquina”.
“La palabra “arte” ha desaparecido de la lengua inglesa, ya que éste se ha convertido en parte integral de la vida y el trabajo cotidiano. Las fabricas están organizadas como cooperativas, y nuevas fuentes de poder hacen posible la total descentralización política y económica”.
Totes les utopies son precioses i hi ha que recordar-les, encara que només siguin això, perque poden ser llavor de coses millors.
Vull incloure al blog aquestes caixetes amb protector de llavis natural, fet a casa per la Charo, en les quals la meva participació ha consistit a fer el dibuix a les tapes, amb la premsa hidràulica, aprofitant uns motllos de metacrilat que tenia amb els dos dibuixos, de l´ocell i del panot barceloní. Van ser obsequiades als nebots/nebodes per Nadal.
Tercer i últim penjador de la sèrie, clau de ferro amb cinc braços, naturalment, diferents dels dels altres penjadors, Les tècniques, les mateixes, forja, mecanitzat, soldadura, plasma, fresat, i alguna cosa que em deixo. En aquest cas, el detall per contrastar amb el ferro, el gatet, està fresat en una planxa d´alumini, de 5 mil.limetres perque tingui una mica de consistència.
Aquesta peça d´argent, està feta a partir d´un original esculpit en guix, i un sistema de motllo i contramotllo. Als clots que queden s´hi posa l´esmalt i es posa al forn. La he acabat fa poc. Vaig partir d´una fotografia que vaig trobar, de un sostre d´una catedral gòtica, feta amb un objectiu gran angular o potser un de “ull de peix”.
una amiga. La meva feina per tant va ser sols la de montador. També està fet aprofitant peces que en principi no anirien per fer bisuteria. El trobo preciós, senzill pero efectiu per conjuntar en determinat moment amb la roba que li escau.
Un tas d´aquest material, està entre mig de picar sobre fusta, i sobre ferro o acer. L´efecte al martellejar plata (o coure o llautò…) es diferent. Posant entre mig paper o plastic es mitiga la possible contaminació de materials. I es molt facil de fer: el plom fon a una temperatura baixissima. Amb un petit cassó i un fogó de camping gas n´hi ha prou, el plom, tallat previament amb tissores o serra en troçets petits es queda liquid en poca estona. Llavors s´aboca en un recipient adecuat. A la foto a la tapa de una caixa de galetes daneses. Precaució, mai està de mes mascareta, protecció ocular, guants i roba adequada.
Amb els daus de metall de mokume gane, material composat per capes de tres metalls, argent, coure i metall daurat, surten, amb combinació amb unes, mes o menys perles, aquestes senzilles arrecades.
al mercat de les puçes de Saint Ouen, a Paris. Avans que m´ ho pregunteu, no, no vaig preguntar quant valia el lleó.
Una de les variants del esmalt al forn, el vitrall, es probablement la que prefereixo. M´agrada tant que vaig voler deixar unes arrecades, aquestes que us ensenyo avui, sense posar el vidre, sense mes. Al no haver color que distregui, potser s´aprecia mes la textura de la elaboració de la plata, molt orgànica.
Una artista visual, la Anna Moreno, per un event que estaba preparant, em va demanar ajut per tal de fer una especie de taula de caire modernista o en tot cas de quelcom de cent i mes anys enrere, una de tres taules que tenien que omplir la exposició de l´event. La meva mes que modesta col-laboració va consistir en senyalar un disseny amb materials i mitjans possibles i facils per montar en pocs dies, que recordés la época, assenyalant alternatives que fossin tecnicament viables. També a la vista de la soldadura que implicava, a cercar algú que soldés les peces de manera que no es caiguessin a trossos a la inauguració (un gran amic, soldador jubilat es va prestar). Tot plegat va ser molt interesant, i ho sento prou com a propi per posar-ho al blog, tot i el poquet que vaig pintar en l´assumpte.
Aquestes arrecades, preparades quasi sense voler, enrollant en espiral un troç residual de trena de mokume gane, per tal d´aprofitar-lo pel que havia costat de preparar, tenen -crec- la seva gracia. També tenen que son dolentes de retratar com elles soles; ho he intentat dues vegades, i deixat per imposible. Per tant, sense mes ho publico, la fotografia ocuparà el seu lloc on li toca. Si convé estic disposat a ensenyar-vos-las personalment. Tot avans de fer una tercera tanda de fotos.
No es el primer cop que quasi em fa vergonya penjar alguna cosa, de tant senzilla com es, però entra en el possible que algú que fa esmalt amb bufador no hi hagi pensat i li serveixi aquesta idea. El suport de test, amb uns estalvis de taula, composa un conjunt que, amb una reixa, i posant totxos refractaris, o alguna cosa enganxada (xapa prima de llautó per exemple) en dos terços del contorn del estri com a paravent, permet treballar l´esmalt a soplet amb una bona dosi de comoditat i seguretat.
Fa una anys que faig, per poc que puc, una rosa pel dia de Sant Jordi, sigui de ferro, argent, o alguna altra cosa que se m´acut. Aquest any vaig fer servir una idea que havia vist en altres formats. Regalar a la mare un dibuix del seu fill quan era molt petit. Es una cosa que no falla. El problema era que a cap guarderia fan dibuixar als nens roses, son massa complicades. I les flors que fan solen ser una especie de margarides mig pelades. Després de cribar els albums del meu fill, vaig trobar-ne varies. De roses, -o dracs- ni rastre. Per tant aquest any la meva dona ha tingut, no la rosa de Sant Jordi, sino la flor de Sant Jordi. Li ha encantat, no cal dir-ho.
Aquesta parella d´arrecades son d´argent texturat, i estàn fetes tallant/soldant, etc., amb tecniques tradicionals, vaja. Van tenir una genesis entrabancada. A partir de una fulla recargolada tallava diverses rodones desiguals. La fulla composava una arrecada i les rodones l´altra. La primera peça, la fulla, va sortir de seguida, pero la segona no se´m acudia com fer-la. La primera es va estar al calaix un parell d´anys (i no la vaig fondre per pels), i fa uns mesos vaig decidir que tenia que fer la parella. Va sortir la que veieu, no es que m´entusiasmi, pero si en dos anys no he tingut una idea millor, ja no la tindré, per tant ho vaig deixar així.
La peça única és molt divertida de fer. Volia obsequiar una peça de joieria a diversos familiars, les meves cunyades, i també a una amiga. I vaig triar aquesta tècnica que es de les que mes m´agraden per fer alguna cosa. I de vegades deixar la via de la peça única i fer peces una per una seguint el mateix patró, te els seus avantatges, sobre tot si n´has de regalar a diverses germanes, així no expreses preferències, ni hi ha peces mes maques o mes lletges, es més democratic, obsequis equivalents
Aques penjoll conté una idea que vaig empaitar temps, i que repetiré més cops. Es tracta de llaminar una gota de plata d´un pes predeterminat (per controlar el tamany final i ho haver de tallar-la). Queda una forma irregular, que te relació amb la forma inicial de la gota, i el sentit en que ha estat aprimada. També té unes bores uniques, inimitables. La vaig enfosquir i li vaig afegir pa d´or. Hi va una pedra d´ull de tigre a joc.
Aquest estri es la copia d´un estri comercial que vaig veure retratat a un llibre de joieria d´en Carles Codina. Va resultar, si no em van informar malament, que el estri comercial era fabricat als EUA, no es trobava a la venda, ja no es feia, i no vaig trobar res equivalent al mercat; em feia gracia i em vaig posar a fer-lo… bé, la part que vaig conseguir deduir i entendre. La peça en L, es pot acostar i allunyar a l´eix, i la pots fer girar en torn seu, com es veu a la foto, amb uns accesoris amb cuters o amb una peça en forma de mitja canya. Regulable en altura i profunditat. La rodeta de llautó fitxa la L perque no es bellugui. Mes enllà de fer algunes proves, encara no l´he estrenat.
Com altres vegades, saber els preus barcelonins dels suports d´aquesta clase em va portar a fer-ne un. Una barra de ferro de metrica 10, unes famelles, unes arandeles, un troç de molla i un troç de perfil en “ele” van ser suficients. Baratissim i fiable.
Aquest porta-alicates d´autoconstrucció, es la versió 2.0. A la primera els alicates penjaven d´un filferro, i els que tenien les molles internes perque quedessin oberts, s´enganxaven al filferro i costava de treure-ls. En aquesta, el soport es una xapa de ferro galvanitzat doblegata a uns potser 300 graus, i enganxada a cada fusta amb uns cargols en un parell de solapes per banda. Els alicates ni cauen ni s´
Els raspalls de color 3 M per el micromotor son un gran invent, i els faig servir molt. Però, per peces grans surten molt cars. Vaig veure que els feien també de 2 polsades de diametre (50 milimetres). No es venen a Europa que jo sapiga, però si als EUA. En vaig comprar de tres colors (grit 220, 400 i 1200), i per fer-los servir amb lapeça de mà que com a molt agafa eixos de 4 milimetres, vaig tornejar uns cargols majors fins a aquesta mida. L´us d´ aquests raspalls es una mica brusc, però van bé. Us puc donar detalls si cal.
Aprofitar l´espai es una cosa a la que estic acostumat. Aquesta estanteria, tant estreta que cap radere d´una porta (9,5 cm en total) , feta amb quatre planxes d´acer de 3 mm, estanteries de vidre, i portes correderes de plastic transparent (amb guia d´alumini), em dona molt bon servei, i el contingut està sempre a la vista.
Un altre suport , complementari al que se sol fer servir per soldar, i que es pot usar també per fondre, mes gran, i també en previsió de estar mes estona donant calor, amb potes de fusta per aïllar una mica mes la calor generada
Amb un troç de barra de 8 o 10 mm de gruix, i enganxant a una banda (amb araldit per exemple) formes retallades de llautó, es poden fer encunys que amb la plata recuita, al golpejar amb el martell, la marquen amb la forma triada. Aquets son d´uns peus, els vaig fer per marcar unes passes a un anell.
He fet un parell de suports per coure peces iguals, al forn d´esmalt. Al coure-les alhora asseguro una cuita identica de les dos peces, exemple arrecades. Per la seva forma es poden posar diversos tamanys, Un suport així no l ´he vist al mercat, i te l´avantatge que he dit, i un altre mes: es sumament facil de fer. S´agafa una safata d´inox dels basars xinesos, que es prou prima (0.5 mm la que vaig fer servir), es talla la peça quadrada, es dibuixa la forma, i amb uns forats previs, es serra amb seguetes, que tallen l´inox amb facilitat. De fet en tinc de botiga, i es de menys qualitat i es degraden molt mes que aquestes.
Aquestes plantilles les vaig copiar d´un llibre. Permeten fer formes de fil d´argent o qualsevol altre metall, i soldant després els encreuaments queden fetes, amb poc treball, peces molt xules. El sistema facilita també fer moltes peces i que surtin iguals. No costen massa de fer, de fet en vaig regalar alguna altra a un parell d´amigues o tres. He de dir que, amb mes o menys dificultat, tant l´acer perforat com els reblons es troben, avui per avui, a botigues de la zona de Barcelona.
Penjoll d´esmalt al forn, amb un dibuix pintat, bastant naïf. Primer experiment del treball amb esmalts vitrificables que estic aprenent. S´apliquen amb pinzell, com la pintura d´oli, mes o menys. Si teniu present que vaig intentar fer pintura i ho vaig deixar de tant malament que ho feia, feu comptes: ha sortit massa bé i tot.
Inspirat en les caixes de calaixos plans de les merceries d´avans, i sumament senzill. Amb unes safates de cuina de plastic, uns tiradors d´ikea dels mes economics, i perfil d´alumini, em vaig fer aquest organitzador per tenir dins d´un armari, la millor caixa d´eines per la vivenda que he tingut mai. Ben organitzades i a mà, la diferencia de tenir-les així a tenir-les dins una caixa amb nansa es abismal.
Més peces d´argent de llei amb esmaltat tipus vitrall amb forn. Per aquest joc vaig recorrer nomes a colors blaus, i a deixar alguns forats buits. Les paletes d´esmalts fins on he arrivat a coneixer, fan de vegades salts de color importants, i això dificulta transicions mes suaus. Tot i això el que va sortir em va agradar. Si no es el conjunt que mes m´agrada, s´acosta molt. La meva dona deu pensar el mateix perquè l´usa prou cops.
Quan soldem peces de joieria, de vegades passa que la flama té que escalfar en diversos anguls, alhora o succesivament. I no tenim marge per fer aquest moviment. Vaig fer per quan es donés el cas, aquesta plataforma giratoria. La base es un quadrat de ferro de 12 x 12 centimetres i un centimetre de gruix, prou pesada doncs. Té soldat un rodament (amb els punts de soldadura per fora, la part interior gira lliure) dins el qual vaig insertar un eix que té a dalt roscada una especie d´arandela gran de ferro de 10 centimetres de diametre i 3 milimetres de gruix. Li vaig enganxar a sobre paper de vidre bast, a titol de producte antilliscant. A la dita arandela hi vaig insertar , cap a baix, quatre cargols llargs per poder empentar la plataforma amb facilitat. He de confesar que encara no la he estrenat.
Penjoll senzillet pero efectiu. De plata de llei, fet amb la tècnica de la cera perduda, i esmaltat després al forn a tot color. Com que es una cosa molt llarga, necessita un collaret petit per lluir bé. Del mateix estil, crec que acabaré fent altres siluetes, ja que la idea bàsica dona molt de si, i amb aquesta peça he après punt per punt tot el que no he de tornar a fer. Tot i la execució apresurada, m´agrada.
L´esmalt té una cosa (entre altres) molt punyetera. El color aparent del vidre pulveritzat, sovint no té gaire relació amb el color final un cop cuit, i de vegades no en té gens. Això es particularment important amb l´esmalt transparent. Per aquesta raó es important fer mostres amb les que saber el resultat que podem conseguir amb cada color, directe sobre el coure, sobre plata, sobre blanc, etc. I això planteja com guardar aquestes mostres sense que es danyin, en definitiva es vidre, i si rep gaire es trenca. Vaig fer aquesta caixa amb quatre llistons, tapa d´alumini amb frontises i tanca, i fons també d´alumini. I amb cartrò dur i goma eva retallada vaig fer les planxes on posar les mostres sense que es belluguessin. La caixa té la mida exacta per posar cinc planxes i una superior de protecció, i queda completament plena i les mostres no tenen practicament joc.
Aquest conjunt de penjolls, i alguna placa per polsera, molt senzillets, son fets amb l´esmalt tirat directament sobre el coure, espolvorejat com la sal de taula, vaja. I cuits amb forn. Vaig fer tot un plegat de lletres degut a que volia obsequiar a una serie de familiars i amigues, i vaig fer la lletra de cadascuna. Una manera ideal de aprendre. Algun que es veu amb dibuixos o simbols, que vaig fer de propina,
Les esmeriladores, particularment les de poca potencia, tenen un preu. Aquesta, que tenia arraconada per falta de força, em va costar, al carrefour, crec recordar que 20 euros, potser no arribava. Les pulidores solen, com a poc, quadruplicar aquest preu. Li vaig adaptar el complement de la dreta, que vaig comprar per 8 euros, fent-li una rosca a dretes per collar-lo al final del eix dret, del que en sobresortia un troç de, potser 5 o 6 milimetres), vaig foradar el protector perque l´invent tingués sortida, i llestos. I per pulir, amb la força que té, 150 Wats va sobrada. L´interruptor de la foto, també li havia posat jo, no es indispensable, es un interruptor de seguretat amb el
Com sabeu molts, faig de tant en tant escapades a coses que no son joieria…forja o altres metalúrgies, lamentablement no tant sovint com voldria. Aquesta peça la vaig fer l´any passat, i reconec que m´ha quedat una cosa molt rara. La ceràmica central son dos peces d´antiquari, del segle XIX, ja així enmarcades, que vaig comprar a una amiga en una subhasta. Em vaig enredar a afegir-hi peces metaliques (son perfils de planxa d´acer, llautó i alumini fresats), i de cop em van fer adonar que estava fent una espècie de quadre al revés, cap a fora. Tot i això m´agrada el resultat, i està penjat al menjador de casa amb diversitat d´opinions per part dels moradors. Espero que us agradi.
Aquesta solució, de tan senzilla, em fa gairebé vergonya publicarla, pero crec que per algú pot ser útil i estalviar-li uns diners, els que val tenir una premsa comercial, de les que es baixen amb la mà, d´impacte. Amb dos discos d´acer de un centimetre de gruix, ben allisats amb la radial amb el disc de desbastar, un tros de pletina doblegada i tres o quatre cargols de metrica 4 o 5 (dos per banda, perque la nansa no s´inclini), deixo ben planes les xapes de plata, llautó o coure, despres de recoure-les, donant-hi un cop una mica fort. Hi ha que tenir o conseguir l´estri de fer les rosques dins de un dels discos. El cost del invent, potser cinc o sis euros. Afegir que ocupa menys espai que l´invent comercial.
Aquest penjoll es potser el mes gran de tota la serie que vaig fer amb el sistema d´esmalt tipus vitrall. El multicolor es veu mes net, amb els colors millor triats, evitant repeticions per colors molt semblants. Es mes aviat gran i queda molt vistós. Li vaig posar cadena desigual a esquerra i dreta, per una banda en baixen dues cadenes i per l´altra tres.
complementar un dels usos de la premsa hidraulica, aqui van les peces que vaig fer per fabricar unes quantes polseres anticlastiques -que vaig posar al blog fa prou temps-. Els motllos son d´alumini, tornejat, i deprés partits longitudinalment, i els soports, d´acer, un de fixo i un altre desmontable. La goma es de un share molt alt (molt dura). Ja vaig dir la setmana pasada i ho reitero, que us puc oferir informació, detalls i un xic d´ajuda si us pot interessar com fer-vos algun útil dels que publico, pero no em dedico a fer-los per vendre.
Aquest va ser un treball de curs, força curiós. I quedarà com una raresa dins del conjunt de les meves peces perquè dubto que en faci més. Es de coure amb rebaixos rosegats amb acid i reomplerts amb esmalt, fet al forn. Té la peculiaritat pel que a mi respecta, que quan es cou al forn per fer lluir bé l´esmalt, el coure es rovella desprén calamina, i cal netejar-lo, cosa que implica embrutar poc o gaire el vidre, que cal tornar a fornejar, establint-se un cercle viciós. Va ser una peça al limit de la exclusió (calaix de les coses descartades o fallades), però al final, l´aspecte rústic i vintage, de peça que ha sobreviscut a un naufragi o un bombardeig, em va guanyar, i la vaig donar per bona.
D´autoconstrucció, amb vigues petites d´obra, atornillades i soldades. Aquest disseny es copiat d´un que corre prou entre torners i mecanics. La vaig fer fa uns tres anys. Un avantatge es que ocupa molt poc lloc, l´altre es la economia. El gat es de camió. Tot plegat potser va arribar a costar uns 100 euros en materials, gat inclòs. Tinc dibuixos i dades que puc facilitar, així com una mica d´ajut o de aclaracions, a qui estigui interessat.
La sub-tècnica del vitrall, en el esmalt al forn, em fa especial gràcia, i per això n´he fet mes peces. Aquesta n´es una, la peça es d´argent, i te diversos colors verds distribuits de manera concèntrica. Posada es veu molt maca, potser nomès perque la peça te un bon tamany.
Us vull ensenyar un altre útil que em vaig fer. Un banc per estirar fil de plata, coure, etc. El vaig fer per dos motius, pel preu dels comercials, i per l´espai, excessiu per les meves possibilitats de lloc disponible. Es senzilament una viga de obra en “U” de les petites de 1.20 metres, un ternal de corretja,
Aquest anell es la primera peça que vaig obtenir al estudiar aquesta manera de fer, que comença amb la cera perduda, pel que fa al metall, i segueix amb esmalt de tipus transparent. Al quedar buit per darrera, queda molt bonic tal com li entra la llum al transparentar el vidre. Per aquest motiu, tot i que m´agrada, no n´he fet mes, perque al portar-lo algú no es visualitza aquest plus de
Aquestes barres d´acer son per roscar-hi el fil de plata , posar el conjunt al cargol de banc, i serrar amb tota comoditat de forma longitudinal per fer les anelletes. El rebaix permet que la segueta talli amb mes seguretat i precisió, fent, a més el tall senser . Està fet amb radial i disc prim, de 1 milimetre, i la incisió potser te un o dos milimetres. Es molt fàcil de fer. Ja se que es elemental fins a dir prou i una tonteria però el tema de fer anelles em duia fregit i aquests cilindres ja em son indispensables. .
Aquest fermall, una rosa d´esmalt al forn, amb el sistema de cloisoné, parets de plata per separar els colors, el vaig fer pel Sant Jordi passat. Procuro fer alguna rosa cada Sant Jordi per la meva dona. Com que estava prou verd en el camp de l´esmalt, en vaig fer tres, per si un cas s´espatllava alguna cosa, perquè en quedés alguna util. Al final van quedar mig bé els tres.
Començo a publicar fotos de petits enginys, de vegades molt senzills, que m,he inventat o que he copiat, i que m´han ajudat a fer la feina, sobre tot de joieria, la han simplificat, o m´han evitat comprar estris costosos.
Primera peça d´una serie de tres amb una vaga forma d´interrogant, aquesta amb una turmalina en brut, sense tallar. Està fet amb plata de llei, texturada i calada. El segon va ser amb coure esmaltat al forn amb un meteorit (ja el vaig publicar), i el tercer ja el veureu.
Avui vull incorporar aquests quatre parells d´arrecades d´argent fetes unes amb esmalt transparent i altres amb esmalt
En aquestes peces hi ha dos simbols nomès, els dos relatius al escoltisme. La flor de llis, simbol universal del moviment, i un altre que dut a la camisa en xapes de diferents colors reflectia que qui les duia havia conquerit certs compromisos i cotes de superació personal. Vaig fer la serie per obsequiar als amics del cau amb els quals encara ens trobem un cop al any. Totes son d´esmalt al forn.
Aquest conjunt de fermalls es per dos amigues, un per cada una. Son, la meva dona, i una molt amiga seva, del poble d´on es. Com que la amiga viu a Madrid fa molts anys, vaig fer les dos peces amb dos trossets de planol de una i altra ciutat. La de Madrid la vaig agafar per mes o menys estètica, es la blava; per la de la ciutat on vivim, vaig triar el tros d´eixample on vaig viure els primers anys de vida. Aquests fermalls porten molt de temps fets, però fins ara no havien arribat a les destinataries, motiu pel qual no els volia publicar.
Pujo aquesta foto – christma -també de producció propia- amb el que la familia hem felicitat a familiars i amics aquest any. I amb ell desitjo també unes bones festes als que entreu al blog.
A aquests imperdibles que us presento, o a una cosa així, els romans els hi deien fíbules. Si ho recordeu de les pelis, eren el que subjetava, sobre les espatlles esquerra i dreta, els dos extrems de la túnica, o quelcom que portessin. Aquestes estàn fetes en directa inspiració de aquelles romanes que he observat a algun museu.
Aquesta peça, un penjoll fet amb la tècnica del eletroforming, una branca d´una planta, es també potser mes aparatosa que pràctica, mes de saló que de portar pel carrer. Es la ultima que tenia per aqui per compartir. Properament (això sol voler dir un any d´aquests) en faré un altra tanda, a veure que surt.
Avui comparteixo l´imatge d´aquest penjoll fet amb un degradat de blaus d´esmalt, de sis blaus, crec recordar, i cuit al forn. Com que quedava insuls li vaig afegir un parell de cosetes i es va salvar la peça, que altrament hauria quedat en intent inacabat.
Avui toquen mes peces d´electroforming (ja s´acaben). Quatre mes, alguna experimental i alguna altra no tant. Això si, totes operatives. Un botó gran com a fermall, i un minuscul cobretaula de fil, la beina del fruit d´un arbre, i una fulla d´un altre, d´alzina, totes tres com a penjolls. Espero que us agradi.
Aquestes arrecades son fetes amb esmalt i fornejades. El color que tenen, un degradat de blau molt clar a un blau una mica mes fosc es la especialitat que vaig assatjar fent-les. A partir de dos colors inicials. I el resultat em va convencer prou.
La idea de un gat jugant amb un capdell em va captivar. I per això en vaig fer tres coses, una es va truncar, pero les altres dos van arribar a bon port. Aquesta es la segona, un altre fermall de plata, fet també, com el primer, amb la tècnica de la cera perduda.
Avui us ensenyo unes altres peces que vaig fer amb aquesta tècnica, l´electroforming, no tant perque algú se les acabés posant, com per experimentar. Per exemple, la bossa que conté boletes em va sortir contra la opinió del professor que creia que no quedaria be. Encara que peces menors, donen la mateixa satisfacció que les majors.
Mes del mateix. Aquestes petxines treballades amb la tècnica de l´electroforming, donen per unes boniques i lleugeres arrecades, que conserven la textura de les peces que contenen. No tot han de ser fulles, hi ha mes coses d´on tirar mà. I com que avans havian estat a l´arròs, no deixen de ser -en part- un exemple de reciclatge.
Una curiositat. L´esmalt, sobre tot el transparent, te una aparença diferent quan el compres, pulveritzat, i quan s´ha cuit al forn. I enganya molt. De vegades s´assembla i de vegades, com alguns vermells, no s´assembla gens, i pot arribar a
Tal com vaig anar aprenent la tècnica d´electroforming, vaig fer diverses peces mes per experimentació que perque m´agradessin gaire. Es tracta de la serie “B”, potser ni això, potser serie C, o D, en qualsevol cas també us les vull mostrar. Aqui en van unes quantes.
Aquesta vegada em fa ilusió fer una cosa: ensenyar-vos una peça en primicia. Els primers que veieu aquesta peça sou precisament els amics del blog i del Facebook, abans que els proxims. Ara mateix l´he acabada, fa un quart d´hora. Es tracta d´una peça amb esmalt, tridimensional, que enmarca un petit meteorit. Tinc que dir que en la coloració final ha intervingut una mica la casualitat. Espero que us agradi.
Com que a aquest blog hi te que acabar tot penjat, avui toca una peça molt senzilla, d´electroforming, un fermall expressament llarg, que vaig fer a petició de la dona, que volia alguna agulla per mantenir tancades jaquetes o jerseis oberts quan li convingués. Plantejava els seus problemes de disseny, sobre tot per conseguir certa rigidesa.
Aquestes arrecades son la demostració de allò de la “sort del principiant” que sempre te el que comença a fer una cosa, a aprendre una habilitat, sort que després, indefectiblement l´abandona, i que molt mes tard -i després de resultats dubtosos- acaba substituida per un cert nivell de pericia, amb el que s´igualen els resultats inicials. Ras i curt, practicament la primera peça que vaig fer i vaig trobar que em va quedar fantastica. La segona, senzillament no la veureu perque es notablement inferior i no tinc intenció de penjar-la.
Aquest penjoll, de plata de llei, te una textura especial pel com està fet, amb la técnica de la cera perduda de que ja he parlat. No te res d´ especial, es molt senzill, però m´agrada força. Haig de dir que la meitat de la textura no la vaig provocar sino que accidentalment va quedar així amb la propia manipulació de la cera.
Una bona possibilitat que dona l´electroforming es banyar parcialment les peces. D´aquesta manera l´objecte no queda completament amagat dintre de la formació de coure. Aquesta pedra, que de aquesta manera es percep d´una manera diferent, n´es un bon exemple. Aqui, a mes, la textura del material base perd importancia en favor del efecte, ¿potser liquid? del metall.
La primera peça que trio d´esmalt al forn, per pujar a aquest blog, no es la primera que vaig fer. Es la que he fet, una mica de pressa i correns, per cumplir un altre any la tradició de fer alguna rosa per Sant Jordi. He de millorar la fotografia de peces, però de moment això es al que arribo.
Bé, no tot es joieria, pero gairebé. Tenia molt interés per una técnica, l´esmalt, i en particular amb forn (també es pot fer amb bufador). I volia aprendre-la. I com es corrent en mi, per fer-ho mes senzill, amb un amic, ens vam enredar en fer primerament el forn, un per cada un (i, sort, d´ell, funcionen). Portem temps, alguns de vosaltres heu patit la meva tabarra al respecte, i no estàn acabats del tot, pero si que estàn operatius per certes coses. Us presento doncs, el forn. A la foto l´estic fent servir per una sesió d´esmalt. Estic en ple curset aprenent les tecniques, i per tant, us bombardejaré amb resultats, però això era primer.
Jordi Vidal Gallifa 