Aquesta entrada va per temes de clavat de pedres. Quan s´engasta una pedra a l´extrem d´un tub d´argent, el tub es fica en calent en una pasta de clavat, una especie de lacri, i així queda fix per poder fer força sense que perilli la pedra ni la plata. Aquest cop volia posar una pedra a un extrem del tub, i un altra a l´altra extrem. La primera, cap problema, pero al posar el tub a la pasta per col-locar la segona, el tub i la primera pedra s´embrutarien amb la pasta de clavat, i potser no podria netejar-les be. Recorrer a una mordassa normal, exclòs, ja que deformaria el tub o podria danyar la pedra. Per això he fet aquests suplements de mordassa amb una especie de plastic dur, o nylon mecanitzable (delrin) amb la fresadora, amb els que es molt mes improbable que faci malbé els tubs. Tenen un tamany que serveix per la mordassa de mà com per la de bola, fins i tot per una de taller, com podeu veure a la foto, i poden tenir altres utilitats.
Util per clavat pedres: mordassa per tubs
Respon
Actualització. Aquesta peça de mes o menys un pam es la frontal d´un llum de paret que estic fent; reprodueixo un de modernista que no vaig gosar comprar, pel preu, en una subasta, temps enrrere. Es la primera peça que faig a casa amb la tècnica Tiffany, sense ajut (sense profe), i la segona en total. Ja la veureu acabada, pero el que falta es el mes senzill, aquesta es la cara elaborada. La foto fa una petita trampa: al estar tirada amb llum radere, l´estany es veu negre, quan en realitat encara està brillant, no he aplicat encara la pàtina. D´altra banda, el que li dona la llum, es una altra llum rodona, amb la qual, sense pensar-ho per endavant va sortir aquesta fotografia, que no em resisteixo posar, que fa que em sembli un emblema d´una secta o alguna cosa igual de rara o exòtica.
Vull incloure al blog aquestes caixetes amb protector de llavis natural, fet a casa per la Charo, en les quals la meva participació ha consistit a fer el dibuix a les tapes, amb la premsa hidràulica, aprofitant uns motllos de metacrilat que tenia amb els dos dibuixos, de l´ocell i del panot barceloní. Van ser obsequiades als nebots/nebodes per Nadal.
Tercer i últim penjador de la sèrie, clau de ferro amb cinc braços, naturalment, diferents dels dels altres penjadors, Les tècniques, les mateixes, forja, mecanitzat, soldadura, plasma, fresat, i alguna cosa que em deixo. En aquest cas, el detall per contrastar amb el ferro, el gatet, està fresat en una planxa d´alumini, de 5 mil.limetres perque tingui una mica de consistència.
Aquesta peça d´argent, està feta a partir d´un original esculpit en guix, i un sistema de motllo i contramotllo. Als clots que queden s´hi posa l´esmalt i es posa al forn. La he acabat fa poc. Vaig partir d´una fotografia que vaig trobar, de un sostre d´una catedral gòtica, feta amb un objectiu gran angular o potser un de “ull de peix”.
una amiga. La meva feina per tant va ser sols la de montador. També està fet aprofitant peces que en principi no anirien per fer bisuteria. El trobo preciós, senzill pero efectiu per conjuntar en determinat moment amb la roba que li escau.
Un tas d´aquest material, està entre mig de picar sobre fusta, i sobre ferro o acer. L´efecte al martellejar plata (o coure o llautò…) es diferent. Posant entre mig paper o plastic es mitiga la possible contaminació de materials. I es molt facil de fer: el plom fon a una temperatura baixissima. Amb un petit cassó i un fogó de camping gas n´hi ha prou, el plom, tallat previament amb tissores o serra en troçets petits es queda liquid en poca estona. Llavors s´aboca en un recipient adecuat. A la foto a la tapa de una caixa de galetes daneses. Precaució, mai està de mes mascareta, protecció ocular, guants i roba adequada.
Amb els daus de metall de mokume gane, material composat per capes de tres metalls, argent, coure i metall daurat, surten, amb combinació amb unes, mes o menys perles, aquestes senzilles arrecades.
al mercat de les puçes de Saint Ouen, a Paris. Avans que m´ ho pregunteu, no, no vaig preguntar quant valia el lleó.
Una de les variants del esmalt al forn, el vitrall, es probablement la que prefereixo. M´agrada tant que vaig voler deixar unes arrecades, aquestes que us ensenyo avui, sense posar el vidre, sense mes. Al no haver color que distregui, potser s´aprecia mes la textura de la elaboració de la plata, molt orgànica.
Una artista visual, la Anna Moreno, per un event que estaba preparant, em va demanar ajut per tal de fer una especie de taula de caire modernista o en tot cas de quelcom de cent i mes anys enrere, una de tres taules que tenien que omplir la exposició de l´event. La meva mes que modesta col-laboració va consistir en senyalar un disseny amb materials i mitjans possibles i facils per montar en pocs dies, que recordés la época, assenyalant alternatives que fossin tecnicament viables. També a la vista de la soldadura que implicava, a cercar algú que soldés les peces de manera que no es caiguessin a trossos a la inauguració (un gran amic, soldador jubilat es va prestar). Tot plegat va ser molt interesant, i ho sento prou com a propi per posar-ho al blog, tot i el poquet que vaig pintar en l´assumpte.
Aquestes arrecades, preparades quasi sense voler, enrollant en espiral un troç residual de trena de mokume gane, per tal d´aprofitar-lo pel que havia costat de preparar, tenen -crec- la seva gracia. També tenen que son dolentes de retratar com elles soles; ho he intentat dues vegades, i deixat per imposible. Per tant, sense mes ho publico, la fotografia ocuparà el seu lloc on li toca. Si convé estic disposat a ensenyar-vos-las personalment. Tot avans de fer una tercera tanda de fotos.
No es el primer cop que quasi em fa vergonya penjar alguna cosa, de tant senzilla com es, però entra en el possible que algú que fa esmalt amb bufador no hi hagi pensat i li serveixi aquesta idea. El suport de test, amb uns estalvis de taula, composa un conjunt que, amb una reixa, i posant totxos refractaris, o alguna cosa enganxada (xapa prima de llautó per exemple) en dos terços del contorn del estri com a paravent, permet treballar l´esmalt a soplet amb una bona dosi de comoditat i seguretat.
Fa una anys que faig, per poc que puc, una rosa pel dia de Sant Jordi, sigui de ferro, argent, o alguna altra cosa que se m´acut. Aquest any vaig fer servir una idea que havia vist en altres formats. Regalar a la mare un dibuix del seu fill quan era molt petit. Es una cosa que no falla. El problema era que a cap guarderia fan dibuixar als nens roses, son massa complicades. I les flors que fan solen ser una especie de margarides mig pelades. Després de cribar els albums del meu fill, vaig trobar-ne varies. De roses, -o dracs- ni rastre. Per tant aquest any la meva dona ha tingut, no la rosa de Sant Jordi, sino la flor de Sant Jordi. Li ha encantat, no cal dir-ho.
Aquesta parella d´arrecades son d´argent texturat, i estàn fetes tallant/soldant, etc., amb tecniques tradicionals, vaja. Van tenir una genesis entrabancada. A partir de una fulla recargolada tallava diverses rodones desiguals. La fulla composava una arrecada i les rodones l´altra. La primera peça, la fulla, va sortir de seguida, pero la segona no se´m acudia com fer-la. La primera es va estar al calaix un parell d´anys (i no la vaig fondre per pels), i fa uns mesos vaig decidir que tenia que fer la parella. Va sortir la que veieu, no es que m´entusiasmi, pero si en dos anys no he tingut una idea millor, ja no la tindré, per tant ho vaig deixar així.
La peça única és molt divertida de fer. Volia obsequiar una peça de joieria a diversos familiars, les meves cunyades, i també a una amiga. I vaig triar aquesta tècnica que es de les que mes m´agraden per fer alguna cosa. I de vegades deixar la via de la peça única i fer peces una per una seguint el mateix patró, te els seus avantatges, sobre tot si n´has de regalar a diverses germanes, així no expreses preferències, ni hi ha peces mes maques o mes lletges, es més democratic, obsequis equivalents
Aques penjoll conté una idea que vaig empaitar temps, i que repetiré més cops. Es tracta de llaminar una gota de plata d´un pes predeterminat (per controlar el tamany final i ho haver de tallar-la). Queda una forma irregular, que te relació amb la forma inicial de la gota, i el sentit en que ha estat aprimada. També té unes bores uniques, inimitables. La vaig enfosquir i li vaig afegir pa d´or. Hi va una pedra d´ull de tigre a joc.
Aquest estri es la copia d´un estri comercial que vaig veure retratat a un llibre de joieria d´en Carles Codina. Va resultar, si no em van informar malament, que el estri comercial era fabricat als EUA, no es trobava a la venda, ja no es feia, i no vaig trobar res equivalent al mercat; em feia gracia i em vaig posar a fer-lo… bé, la part que vaig conseguir deduir i entendre. La peça en L, es pot acostar i allunyar a l´eix, i la pots fer girar en torn seu, com es veu a la foto, amb uns accesoris amb cuters o amb una peça en forma de mitja canya. Regulable en altura i profunditat. La rodeta de llautó fitxa la L perque no es bellugui. Mes enllà de fer algunes proves, encara no l´he estrenat.
Com altres vegades, saber els preus barcelonins dels suports d´aquesta clase em va portar a fer-ne un. Una barra de ferro de metrica 10, unes famelles, unes arandeles, un troç de molla i un troç de perfil en “ele” van ser suficients. Baratissim i fiable.
Aquest porta-alicates d´autoconstrucció, es la versió 2.0. A la primera els alicates penjaven d´un filferro, i els que tenien les molles internes perque quedessin oberts, s´enganxaven al filferro i costava de treure-ls. En aquesta, el soport es una xapa de ferro galvanitzat doblegata a uns potser 300 graus, i enganxada a cada fusta amb uns cargols en un parell de solapes per banda. Els alicates ni cauen ni s´
Els raspalls de color 3 M per el micromotor son un gran invent, i els faig servir molt. Però, per peces grans surten molt cars. Vaig veure que els feien també de 2 polsades de diametre (50 milimetres). No es venen a Europa que jo sapiga, però si als EUA. En vaig comprar de tres colors (grit 220, 400 i 1200), i per fer-los servir amb lapeça de mà que com a molt agafa eixos de 4 milimetres, vaig tornejar uns cargols majors fins a aquesta mida. L´us d´ aquests raspalls es una mica brusc, però van bé. Us puc donar detalls si cal.
Aprofitar l´espai es una cosa a la que estic acostumat. Aquesta estanteria, tant estreta que cap radere d´una porta (9,5 cm en total) , feta amb quatre planxes d´acer de 3 mm, estanteries de vidre, i portes correderes de plastic transparent (amb guia d´alumini), em dona molt bon servei, i el contingut està sempre a la vista.
Un altre suport , complementari al que se sol fer servir per soldar, i que es pot usar també per fondre, mes gran, i també en previsió de estar mes estona donant calor, amb potes de fusta per aïllar una mica mes la calor generada
Amb un troç de barra de 8 o 10 mm de gruix, i enganxant a una banda (amb araldit per exemple) formes retallades de llautó, es poden fer encunys que amb la plata recuita, al golpejar amb el martell, la marquen amb la forma triada. Aquets son d´uns peus, els vaig fer per marcar unes passes a un anell.
He fet un parell de suports per coure peces iguals, al forn d´esmalt. Al coure-les alhora asseguro una cuita identica de les dos peces, exemple arrecades. Per la seva forma es poden posar diversos tamanys, Un suport així no l ´he vist al mercat, i te l´avantatge que he dit, i un altre mes: es sumament facil de fer. S´agafa una safata d´inox dels basars xinesos, que es prou prima (0.5 mm la que vaig fer servir), es talla la peça quadrada, es dibuixa la forma, i amb uns forats previs, es serra amb seguetes, que tallen l´inox amb facilitat. De fet en tinc de botiga, i es de menys qualitat i es degraden molt mes que aquestes.
Aquestes plantilles les vaig copiar d´un llibre. Permeten fer formes de fil d´argent o qualsevol altre metall, i soldant després els encreuaments queden fetes, amb poc treball, peces molt xules. El sistema facilita també fer moltes peces i que surtin iguals. No costen massa de fer, de fet en vaig regalar alguna altra a un parell d´amigues o tres. He de dir que, amb mes o menys dificultat, tant l´acer perforat com els reblons es troben, avui per avui, a botigues de la zona de Barcelona.
Penjoll d´esmalt al forn, amb un dibuix pintat, bastant naïf. Primer experiment del treball amb esmalts vitrificables que estic aprenent. S´apliquen amb pinzell, com la pintura d´oli, mes o menys. Si teniu present que vaig intentar fer pintura i ho vaig deixar de tant malament que ho feia, feu comptes: ha sortit massa bé i tot.
Inspirat en les caixes de calaixos plans de les merceries d´avans, i sumament senzill. Amb unes safates de cuina de plastic, uns tiradors d´ikea dels mes economics, i perfil d´alumini, em vaig fer aquest organitzador per tenir dins d´un armari, la millor caixa d´eines per la vivenda que he tingut mai. Ben organitzades i a mà, la diferencia de tenir-les així a tenir-les dins una caixa amb nansa es abismal.
Més peces d´argent de llei amb esmaltat tipus vitrall amb forn. Per aquest joc vaig recorrer nomes a colors blaus, i a deixar alguns forats buits. Les paletes d´esmalts fins on he arrivat a coneixer, fan de vegades salts de color importants, i això dificulta transicions mes suaus. Tot i això el que va sortir em va agradar. Si no es el conjunt que mes m´agrada, s´acosta molt. La meva dona deu pensar el mateix perquè l´usa prou cops.
Quan soldem peces de joieria, de vegades passa que la flama té que escalfar en diversos anguls, alhora o succesivament. I no tenim marge per fer aquest moviment. Vaig fer per quan es donés el cas, aquesta plataforma giratoria. La base es un quadrat de ferro de 12 x 12 centimetres i un centimetre de gruix, prou pesada doncs. Té soldat un rodament (amb els punts de soldadura per fora, la part interior gira lliure) dins el qual vaig insertar un eix que té a dalt roscada una especie d´arandela gran de ferro de 10 centimetres de diametre i 3 milimetres de gruix. Li vaig enganxar a sobre paper de vidre bast, a titol de producte antilliscant. A la dita arandela hi vaig insertar , cap a baix, quatre cargols llargs per poder empentar la plataforma amb facilitat. He de confesar que encara no la he estrenat.
Penjoll senzillet pero efectiu. De plata de llei, fet amb la tècnica de la cera perduda, i esmaltat després al forn a tot color. Com que es una cosa molt llarga, necessita un collaret petit per lluir bé. Del mateix estil, crec que acabaré fent altres siluetes, ja que la idea bàsica dona molt de si, i amb aquesta peça he après punt per punt tot el que no he de tornar a fer. Tot i la execució apresurada, m´agrada.
L´esmalt té una cosa (entre altres) molt punyetera. El color aparent del vidre pulveritzat, sovint no té gaire relació amb el color final un cop cuit, i de vegades no en té gens. Això es particularment important amb l´esmalt transparent. Per aquesta raó es important fer mostres amb les que saber el resultat que podem conseguir amb cada color, directe sobre el coure, sobre plata, sobre blanc, etc. I això planteja com guardar aquestes mostres sense que es danyin, en definitiva es vidre, i si rep gaire es trenca. Vaig fer aquesta caixa amb quatre llistons, tapa d´alumini amb frontises i tanca, i fons també d´alumini. I amb cartrò dur i goma eva retallada vaig fer les planxes on posar les mostres sense que es belluguessin. La caixa té la mida exacta per posar cinc planxes i una superior de protecció, i queda completament plena i les mostres no tenen practicament joc.
Aquest conjunt de penjolls, i alguna placa per polsera, molt senzillets, son fets amb l´esmalt tirat directament sobre el coure, espolvorejat com la sal de taula, vaja. I cuits amb forn. Vaig fer tot un plegat de lletres degut a que volia obsequiar a una serie de familiars i amigues, i vaig fer la lletra de cadascuna. Una manera ideal de aprendre. Algun que es veu amb dibuixos o simbols, que vaig fer de propina,
Les esmeriladores, particularment les de poca potencia, tenen un preu. Aquesta, que tenia arraconada per falta de força, em va costar, al carrefour, crec recordar que 20 euros, potser no arribava. Les pulidores solen, com a poc, quadruplicar aquest preu. Li vaig adaptar el complement de la dreta, que vaig comprar per 8 euros, fent-li una rosca a dretes per collar-lo al final del eix dret, del que en sobresortia un troç de, potser 5 o 6 milimetres), vaig foradar el protector perque l´invent tingués sortida, i llestos. I per pulir, amb la força que té, 150 Wats va sobrada. L´interruptor de la foto, també li havia posat jo, no es indispensable, es un interruptor de seguretat amb el
Com sabeu molts, faig de tant en tant escapades a coses que no son joieria…forja o altres metalúrgies, lamentablement no tant sovint com voldria. Aquesta peça la vaig fer l´any passat, i reconec que m´ha quedat una cosa molt rara. La ceràmica central son dos peces d´antiquari, del segle XIX, ja així enmarcades, que vaig comprar a una amiga en una subhasta. Em vaig enredar a afegir-hi peces metaliques (son perfils de planxa d´acer, llautó i alumini fresats), i de cop em van fer adonar que estava fent una espècie de quadre al revés, cap a fora. Tot i això m´agrada el resultat, i està penjat al menjador de casa amb diversitat d´opinions per part dels moradors. Espero que us agradi.
Aquesta solució, de tan senzilla, em fa gairebé vergonya publicarla, pero crec que per algú pot ser útil i estalviar-li uns diners, els que val tenir una premsa comercial, de les que es baixen amb la mà, d´impacte. Amb dos discos d´acer de un centimetre de gruix, ben allisats amb la radial amb el disc de desbastar, un tros de pletina doblegada i tres o quatre cargols de metrica 4 o 5 (dos per banda, perque la nansa no s´inclini), deixo ben planes les xapes de plata, llautó o coure, despres de recoure-les, donant-hi un cop una mica fort. Hi ha que tenir o conseguir l´estri de fer les rosques dins de un dels discos. El cost del invent, potser cinc o sis euros. Afegir que ocupa menys espai que l´invent comercial.
Aquest penjoll es potser el mes gran de tota la serie que vaig fer amb el sistema d´esmalt tipus vitrall. El multicolor es veu mes net, amb els colors millor triats, evitant repeticions per colors molt semblants. Es mes aviat gran i queda molt vistós. Li vaig posar cadena desigual a esquerra i dreta, per una banda en baixen dues cadenes i per l´altra tres.
complementar un dels usos de la premsa hidraulica, aqui van les peces que vaig fer per fabricar unes quantes polseres anticlastiques -que vaig posar al blog fa prou temps-. Els motllos son d´alumini, tornejat, i deprés partits longitudinalment, i els soports, d´acer, un de fixo i un altre desmontable. La goma es de un share molt alt (molt dura). Ja vaig dir la setmana pasada i ho reitero, que us puc oferir informació, detalls i un xic d´ajuda si us pot interessar com fer-vos algun útil dels que publico, pero no em dedico a fer-los per vendre.
Aquest va ser un treball de curs, força curiós. I quedarà com una raresa dins del conjunt de les meves peces perquè dubto que en faci més. Es de coure amb rebaixos rosegats amb acid i reomplerts amb esmalt, fet al forn. Té la peculiaritat pel que a mi respecta, que quan es cou al forn per fer lluir bé l´esmalt, el coure es rovella desprén calamina, i cal netejar-lo, cosa que implica embrutar poc o gaire el vidre, que cal tornar a fornejar, establint-se un cercle viciós. Va ser una peça al limit de la exclusió (calaix de les coses descartades o fallades), però al final, l´aspecte rústic i vintage, de peça que ha sobreviscut a un naufragi o un bombardeig, em va guanyar, i la vaig donar per bona.
D´autoconstrucció, amb vigues petites d´obra, atornillades i soldades. Aquest disseny es copiat d´un que corre prou entre torners i mecanics. La vaig fer fa uns tres anys. Un avantatge es que ocupa molt poc lloc, l´altre es la economia. El gat es de camió. Tot plegat potser va arribar a costar uns 100 euros en materials, gat inclòs. Tinc dibuixos i dades que puc facilitar, així com una mica d´ajut o de aclaracions, a qui estigui interessat.
La sub-tècnica del vitrall, en el esmalt al forn, em fa especial gràcia, i per això n´he fet mes peces. Aquesta n´es una, la peça es d´argent, i te diversos colors verds distribuits de manera concèntrica. Posada es veu molt maca, potser nomès perque la peça te un bon tamany.
Us vull ensenyar un altre útil que em vaig fer. Un banc per estirar fil de plata, coure, etc. El vaig fer per dos motius, pel preu dels comercials, i per l´espai, excessiu per les meves possibilitats de lloc disponible. Es senzilament una viga de obra en “U” de les petites de 1.20 metres, un ternal de corretja,
Jordi Vidal Gallifa 