Una altra peça feta amb la técnica de la cera perduda. Per excepció, d´or i argent. Com la N indica, destinada a una amiga molt estimada , la Natalia. La idea duia molt de temps al calaix, i es podia fer de diverses maneres, crec que ha quedat prou bé amb aquesta técnica.
.
Aixó no es ben bé una peça pero pertany també al mon joieria i per aixó ho vull deixar aqui
. Es tracta de donar color al metall d´una manera raonablement estable, o al menys, bonica. Aquestes peces tenien només la finalitat d´aprendre diverses técniques que vaig aprendre a un curset que vaig seguir al juliol passat. Algunes peces base son comprades i d´altres son fetes.
Un altra peça d´electroforming, de les primeres, una geoda. Es una pedra amb un interior preciós. Per aixó l´electroformat l´he fet parcial, perque es pugui apreciar la seva bellesa.
No se ben be com dir-ne. Aquestes arracades, de plata de llei, mes enllà de la forma diversa, i del disseny, una cosa així com un negatiu de trencadis mal fet , tenen una textura visual molt especial, producte de la técnica amb que estàn fetes, la fundició a la cera perduda. Es la primera creació que pujo al blog de la colecció que estic ultimant amb aquesta técnica. Com curiositat, dir que en principi les peces no estaven destinades a formar una parella d´arracades, eren dos penjolls independents.
Aquest penjoll, també d´electroforming, està fet inicialment amb cera. La part tecnica va correr a carrec del profe de la materia. La curiositat potser rau en el fet que al buidar la cera -que era vermella- de dins del penjoll, es va embrutar la peça amb aquest tó vermellos tant lleu a alguns llocs; em va agradar com quedaba, motiu pel que ho vaig deixar així.
Aquesta peça, feta recentment, es la primera que he donat per acabada i la he fet amb la tècnica del electroforming, que es un recobriment, mitjançant electricitat, de coure, en peces no metaliques. Es tracta d´una estella de fusta. De peces fetes amb electroforming n´acabareu veient unes quantes, no es una cosa que s´aprengui per fer dos o tres cosetes i deixar-ho. Costa massa de fer.
Aquesta polsera i un altra molt similar, son la iniciació a aquesta antiga técnica japonesa, l´urushi. Un exercici que ha portat força treball i potser no tanta creació. Son plaquetes de coure pintades per ambdues cares, la de dalt amb diverses capes de urushi, la de abaix acabada amb pa d´or, i anelles i tanca d´argent. Es una peça original, aparatosa i estiuenca.
Aquest penjoll amb la silueta d´un hipocamp, està fet amb xapa de mokume gane. Potser costa una mica de veure quina cosa es, però la impresió que fa la zona foradada de ser com un ull, va ser irresistible, i d´aquest punt va neixer la peça.
Altre cop a voltes amb la mateixa idea. Uns fermalls, petites paletes de pintor, en aquesta ocasió, fetes, una amb una rodanxa de fusta, i dues mes amb rodanxes d´agata, i els estris de plata. Amb l´agata vaig tenir una forta baralla per conseguir rebaixar-la i foradar-la, i vaig trencar varies, apart de broques i freses. Que va costar prou de fer, vaja.
Aquest conjunt va partir de la elaboració, a escala -de fet a dues escales diferents- a partir de una teula arab, de unes poques teules, de plata, de llautó, i de coure. Al combinar-les va sortir aixó. Ho vaig soldar en la manera que em va agradar mes, i prou, així va quedar.
Fet amb fusta i acer inoxidable magnetic (també llautó i cuir), fou concebut com una joguina, per calmar la pulsió que tenim sovint, de tocar i jugar inconscientment amb la peça que duem penjada. Les peces d´en mig, incorporen uns imants, amb els que s´enganxen al inox del fons de la peça, i també permet desplaçar-los per la peça sense que es desenganxin.
Penjo aquesta imatge, avans no arrivi Sant Jordi del 2016. Per seguir la tradió vaig fer aquest conjunt de collaret i arrecades, el vaig preparar amb unes roses de vidre, de motllo, que vaig comprar. Vaig enfilar-les com es pot veure. Es una peça fragi, l però m´agrada com va quedar.
I els que seguiràn!
Aquest penjoll enmarca un troç de mokume gane de tres metalls, tallat en triangle. Aquest mokume es fet a partir de filferros soldats dels tres metalls, argent, llautó i coure.
Aquest collaret, de plata, es la versió 2.0 d´un altre que vaig fer, en llautó, i he corregit algunes errades d´aquell. Es la reproducció en interpretació lliure de un dibuix del autor del Petit Princep, Saint Exupery. Aquesta vegada el resultat m´agrada. A la foto, doble, la cara A i la cara B del collaret.
Mes mokume. Una petita peça tricolor enmarcada al triangle. La vaig passar amb l´aprovat justet, encara que no havia tret mes que un tres.
De mokume m´en sentireu parlar fins al cansanci. Ara es tracta de les primeres peces que van sortir del experiment inicial. De coure amb incrustacions de plata. Va sortir millor del que ens esperavem.
La técnica del mokume gane es molt entretinguda. Es tracta de obtenir barrejats diferents metalls, en aquest cas, plata, llautó i coure. Surt un metall vetejat, que es pot manipular. Aquest anell es una de les primeres realitzacions amb aquesta técnica, prou entretinguda i complicada.
Una vella tentació, la gamberrada: Cop de martell i on hi havia una perla ara n´hi han vint-i-cinc. També es pot parlar de la bipolaritat eterna del proces de creació-destrucció, i fer-ne una explicació que sembli profunda. Cadascú que trii.
Aquest penjoll va tenir una raresa. Com que la idea era de “dues cares” papallones darrera papallones, implicava treballar totes dues. Vol dir, d´una banda que qui el porta -la Charo- va triar quina cara li agradava mes que es veies. I d´un altra, com es pot apreciar, la foto també va ser força complicada de fer, no gens conseguida, i gairebé necessita manual d´instruccions.
Potser ja es hora que les posi al blog. Aquestes polseres son fetes amb un sistema de motllo i premsa, Aquesta primera tanda va ser per les meves amigues del grup dels minyons escoltes i alguna altra amiga.
Cada papallona d´aquest penjoll es de un metall diferent. Textures també diferents. La consecució de colorit mitjançant metalls diferents la faig servir cada cop mes. Aqui, plata, coure i llautó.
Aquest fermall, de plata, me´l va suggerir un amic, ja que a una amiga seva, pintora, li feia il-lusió tenir una peça així. Ha acabat per ser finalment -una cosa que crec que no m´havia passat mai- un “obsequi de segon grau”, a una persona a qui en prou feines m´han presentat (tot i que coneixo i soc admirador de la seva obra).
Aquest collaret, francament una mica aparatós, va sortir de reproduir un dibuix del llibre de Saint Exupery. Vaig fer les peces amb llautó, en relleu. Però el resultat no va ser bo. Els ocells, amb el moviment de qui el porta, es van entrecreuant, fins a fer un entrellaçat que s´ha de desfer, Fins ara no s´ha fet servir. El poso en la seva forma original, ara que se m´ha acudit, i ho faré d´aqui no gaire, canviar-li el disseny per que no passi el que he dit. Ja penjaré la nova versió.
Aquests son uns senzills botons de puny que vam dissenyar entre la meva bona amiga Arrate, técnica i motor d´aquest blog, i jo. Combina en un fort contrast, la sobrietat de l´argent sense ornaments,
amb la rusticitat del cordill de cànem. Es personalitzen amb unes inicials.
Aquesta peça, de llautó, la vaig fer pel grup de teatre d´aficionats “Sonrisas”, per posar dins un focus de teatre, per tal que el logo del grup, la silueta es vegi a l ´escenari o allà on la vulguin projectar. Fa, si mal no recordo, uns 10×10 centímetres. La poso aqui només perque està feta amb tècniques de joieria.
Aquest puzzle està composat per cinc penjolls independents, i el vaig fer per a una familia de cinc persones, per un record comú. No deixa de ser una altra versió de la vella idea dels penjolls amb mitja moneda o mig cor cada un, que comparteix la parella d´enamorats.
El tema de les quatre fases llunars es reconegut i agraït; ara en versió penjoll. Calat i llaurat en plata.
Anell de plata, calat, dibuixant les quatre fases de la lluna. Em vaig equivocar amb la mida, i per aixó no es peça única, potser se´n podria dir semi-única, ja que en corren dos exemplars, practicament iguals.
Aquest conjunt composa una idea senzilla, la fulla de plataner, l´arbre de les Rambles, per exemple, i el desdoblament d´una peça en tres. La polsera que inicialment havia abarcat les fulles del penjoll i les arrecades. Vam voler que fos un present singular.
La rosa d´aquest any. La tradició es la tradició, encara que sigui de tant en tant. Ha tocat fer-la de plata, com a fermall. I una caixa ben “vintage”, per contrastar.
Un segon retrat que vaig fer, també grabat a l´acid. Aquest tema de grabat amb acids, es tan punyeter de preparar que fer-ho per a una sola cosa es fa feixuc, millor fer-ne mes. La idea d´una fulla de bloc ja la havia fet servir amb un unes peces fresades de ferro, tamany din A3.
Record i homenatge a la mai oblidada afició a la fotografia, a aquesta época ja em vaig deixar anar creativament, per be o per mal. Retrat simplificat a blanc i negre, sense grisos, gravat amb acid.
Un tema molt trillat per fer unes arracades, però també molt llaminer, ja que dona molt de si. Dels primers treballs post curset.
Aquestes arracades les vaig fer a les acaballes del curset de joieria, i una mica a corre cuita per la proximitat de la exposició de cloenda de curs. Inspirats clarament en el record del emblema (no se si es podia parlar encara de logo) de la serie de TV “El Santo”.
Amb aquest fermall, d´execució senzilla, homenatge a Tom i Jerry, vaig delatar la meva afició als dibuixos animats, i a aquests personatges particularment. Trobo que va quedar divertit.
Literalment dissenyat o dibuixat, com es vulgui dir, amb un cinturó de veritat, al costat. De cuir marró, per mes senyes. Amb varietat de tecniques. Va quedar molt be, i ha agradat moltissim.
Va ser la materialització d´una idea. Plasmar el preciós poema del Antonio Machado, aquell de Caminante no hay camino, sino estelas en la mar, etc. Aqui vaig intentar combinar diversas tecniques que anava aprenent, i em va sortir al segon o tercer intent, amb modificacions, com sol passar, respecte de la elaboració originalment pensada. Potser la unica cosa que he fet amb nom propi.
Segon treball d´escola. Despres de l´anterior, de formes rectangulars, era de calaix provar amb cercles. Em va agradar una mica mes el resultat.
Primerissim treball en plata. Molta feina previa de disseny, dibuix, calcul, i molta por a fer-ho malament.
Aquest treball d´escola, de plata envellida, te la gracia (molt amagada) de haver hagut de inventar el, diguem, model d´argolla. Sospitosament semblades a les anelles de les llaunes de refresc, encara que no soc conscient d´haver tret la idea d´aquí. Va donar molta feina.
De llautó, un dels treballs d´escola que mes em van ensenyar a fer servir eines, i a deixar-me anar en la cosa menuda.
Aquesta peça reprodueix un panot caracteristic dels carrers de Barcelona. Aquest dibuix ha esdevingut un simbol de la ciudad. Regal obligat a la que m´aguanta mes que la resta, a la vida diaria, que ja es.
Aquestes pulseres es fan amb l´ajut d´una premsa i d´uns estris especials, que vaig fabricar. Per la complexitat dels elements per fer-les, valia la pena fer una serie, i no una de sola. Aqui estàn.
Jordi Vidal Gallifa 